Xifres i persones a la comarca

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Imaginem que en un poble menut valencià, d’alguna de les comarques de l’interior, viuen cinc habitants. Continuem amb eixe supòsit i hi afegim, amb dosis d’imaginació enormes, que dos dels seus veïns són Cristiano Ronaldo i Lionel Messi. Hi viuen en sengles xalets espaiosos i amb tot tipus de luxes, ben a prop del seu nucli de treball. Tranquils, no anem a parlar de futbol. En esta columna parle d’altres coses més transcendentals, clar. A continuació, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) hi va, amb els seus enginyosos i doctes tècnics, per fer un estudi sobre la situació econòmica que frueixen o pateixen els seus habitants i una de les conclusions més sorprenents és el grau desorbitant que n’ha resultat amb la renda mitjana, en brut i en net, de la seua població. És a dir, si tenim en compte que tres dels habitants són, per exemple, o pensionistes o jubilats i els altres dos són els futbolistes, aleshores la gent externa al municipi podria pensar que en eixe poble són tots milionaris. Res més lluny, però, de la realitat. Per descomptat, es tracta d’un exemple conduït al màxim per endinsar-nos al món de les estadístiques, els números i les mitjanes que n’ixen sempre de qualsevol variable econòmica. Això és, exactament, el que ha ocorregut fa ben poc a la nostra comarca i en altres comarques valencianes quan s’ha fet pública una estadística de l’INE arran d’una anàlisi acurada i amb detall sobre els ingressos dels habitants que hi ha en cada municipi i les mitjanes econòmiques que, posteriorment, n’han resultat. Sempre solen eixir les mateixes conclusions i, tot i això, els mitjans de comunicació se’n fan ressò. A voltes hi ha alguna novetat, variació o tendència que pot, fins i tot, sorprendre l’opinió pública. Tanmateix, són casos excepcionals. Enguany, però, tampoc no ens ha sorprès.

Ans al contrari, Bétera i Sant Antoni de Benaixeve continuen amb una velocitat de creuer el seu camí diari. Encapçalen el llistat dels municipis amb majors rendes econòmiques no sols de la comarca, ni tampoc de l’àmbit valencià. Fins i tot, transcendeixen la seua història amb escreix per arribar a tot Espanya. En el cas de Bétera, es tracta d’una localitat de més de 20.000 habitants que arriba a situar-se al lloc 38 en renda per càpita, amb 14.459 euros, per a cada persona. De segur que hi ha molts dels seus veïns que s’han sorprès enormement d’eixa estadística, que potser no cobren, malauradament, ni la meitat d’eixa quantitat.

L’Eliana també sol encapçalar eixes variables econòmiques amb altres 14.746 euros, mentre que Sant Antoni de Benaixeve resisteix amb placidesa al capdavant del llistat, tot i que es tracta d’una localitat que no arriba ni als deu mils habitants. Els seus veïns, segons l’esmentat estudi, arriba als 14.556 euros per cada persona. Es tracta d’unes xifres molt sucoses per als estudiosos matemàtics i estadístics que s’encarreguen d’analitzar comportaments, tendències o, simplement, els agrada endinsar-se al món de la sociologia, una de les branques més importants avui dia.

En el mateix estudi també hi ha altres exemples de municipis que, fa uns anys, ningú no hauria gosat de pronunciar els seus noms com ara Serra, Olocau o Loriguilla com alguns dels capdavanters, d’aquells amb les rendes més altes. Fins i tot, superen en renda alguns municipis de més de 20.000 habitants de la nostra comarca com el cas de la Pobla de Vallbona, Riba-roja o Llíria. La capital de la comarca, de fet, es veu superada, fins i tot, per la veïna Marines, amb els seus escarransits 1.900 habitants i una renda de 10.742 euros per habitants front als 10.403 euros de la ciutat edetana.

Són unes xifres que, si ho mirem amb una perspectiva ràpida, potser ens podem emportar una idea equivocada de la societat i, per tant, de les persones que hi viuen. Benaguasil, Casinos i Vilamarxant són les tres localitats de la comarca que tanquen la “classificació” amb vora 10.000 euros de mitjana, una xifra gens menyspreable tot i tindre en compte la quantitat d’habitants que hi ha. No cal oblidar tampoc que a tot el Camp de Túria hi ha més de 160.000 habitants en la seua totalitat.

Enguany, però, als mitjans de comunicació s’han esbossat algunes de les claus que poden explicar, si més no, eixos índex tan importants que hi ha hagut en certes localitats. La presència d’àrees residencials de luxe o de nivells de poder adquisitiu elevat en alguns municipis ens poden ajudar a esbrinar eixes rendes econòmiques. Per tant, caldria tornar a recordar la hipòtesi del principi d’esta columna, es a dir, la presència d’una persona rica en un grup de gent més pobra pot alçar, notablement, la mitjana global. És per això, que de ben segur que molts dels veïns que hagen llegit eixes informacions al voltant de la renda econòmica s’ho hauran vist amb una indubtable incredulitat. A més a més, les dades són de l’any 2018, és a dir, anterior a l’esclat de la pandèmia amb la qual es va accentuar la tendència de la fugida de les persones des de les grans ciutats fins a les àrees rurals, aquells indrets més propers amb la natura i els entorns naturals més saludables. En eixe cas, podríem pensar en municipis como Olocau, Serra, Nàquera o Loriguilla com alguns dels que, segurament, aniran augmentant el seu nivell de renda.

La veritat és que l’existència d’eixes dades i eixes estadístiques ens demostren que vivim en una societat on més enllà de les persones hi ha un interès indubtable i creixent per conèixer la part quantitativa de les coses. El reduccionisme és un dels aspectes que des de fa temps més atenció es para als mitjans de comunicació. A voltes són temes i qüestions fàtues, buides i exemptes de la transcendència que requereix la nostra societat. Potser caldria aprofundir molt més a l’hora d’atendre les necessitats que tenen les capes socials que pitjor ho passen i més vulnerables poden ser durant les èpoques on allò que importa són els beneficis i els guanys empresarials. El mateix dia que es feien públiques les dades sobre les mitjanes econòmiques a la comarca, em va sobtar una informació que es va difondre a les xarxes socials. No sé si és una casualitat o no. L’avinentesa, però, hi feia joc. Es tractava de Sant Antoni de Benaixeve i tenia el portaveu de Guanyem, Ramón Orozco, com a protagonista. Orozco demanava a l’ajuntament l’expedient sobre la bestreta de 15.000 euros concedida a l’alcalde, Enrique Santafosta, i altres 1.000 euros a la regidora Marta Retamosa. El portaveu d’este partit de l’oposició retrau al govern local que les bestretes es van concedir tot i, al seu parer, les diverses errades en els procediments administratius. Em va sorprendre que el poble amb una de les rendes econòmiques més elevades de la comarca, amb els referits 14.556 euros anuals per persona, tinguera eixe tipus de problemes de liquiditat, especialment pel que fa als representants públics. No sé jo si és una pràctica habitual molt estesa a la resta de Camp de Túria. Si més no, és la primera volta que conec eixe tipus d’operacions en una administració pública, en un ajuntament. El govern local hi addueix una qüestió de protecció de dades a l’hora de negar-s’hi a lliurar l’expedient a l’oposició. Eixa circumstància fa palès que una cosa és la teoria i un altra de ben diferent la pràctica, és a dir, una cosa és que la mitjana d’un municipi siga d’allò més gran i un altra és que tots els seus habitants tinguen les mateixes oportunitats. Per això, que en el món de les estadístiques, els números i les dades és més necessari que mai la importància de les persones, de les seues necessitats, de les seues demandes i de tot allò que els fa falta en el conegut Estat de Benestar, malmès per les retallades que hi van haver durant els anys de la duresa de la crisi econòmica, a les primeries de la dècada passada.