Promeses en paper mullat

 

Finalment, aquell any es va reelegir Zapatero com a president d’un Govern que, a poc a poc, es va apagar lentament -com fan les braces al caliu del foc de l’hivern- a mesura que l’economia desballestava tot el teixit empresarial, els aturats es multiplicaven a un ritme escandalós, les empreses entraven en situació de fallida i el manteniment de l’estat del benestar -paradigma de la societat occidental- esdevenia en una quimera. Les eleccions generals de finals del 2011 van suposar una catarsi al PSOE i un èxit rotund del Partit Popular que, amb la promesa principal de la creació de llocs de treball, va aconseguir la majoria absoluta més important de l’anomenat període democràtic.

 

Avui dia l’atur frega els 6 milions de persones -més d’1’3 milions pel que fa a aquesta legislatura- i, el que és pitjor, les perspectives de futur de tots els economistes -més enllà del creixement estacional de l’estiu- parlen que la situació continuarà així, fins i tot s’intensificarà, fins a superar els 6’5 milions d’aturats. Per tant, el que abans eren promeses d’allò més daurades per l’arribada al poder del PP s’han quedat en paper mullat i les ganes de la gent perquè millorara la situació econòmica s’han esvaït al mateix ritme que s’han destruït llocs de treball. La desesperació de la gent per trobar ocupació ha esdevingut tot un drama. Fa l’efecte que, sobtadament, hem endarrerit mig segle. Els drets socials que tants anys havien costat d’aconseguir es perden a una velocitat vertiginosa i ja no es preveu retrobar-los en molts anys. Hi ha qui pensa que és una bona excusa perquè desapareguen definitivament de la història contemporània. L’economia de mercat -aquella que la gran Margaret Thatcher va enaltir com la millor possible front a l’economia planificada dels països de l’est -paradigma dels règims comunistes- s’ha imposat en una gran majoria dels partits polítics, des dels més ortodoxos del liberalisme fins els anomenats socialdemòcrates, que sempre acceptaven la vàlua del mercat a canvi que l’Estat regulara les desigualtats.

 

Tothom ara s’esquinça les vestidures amb el fet que el Govern de Rajoy ha acabat d’enfonsar l’economia tot i que va prometre la creació de llocs de treball -en va parlar d’1 milions de noves ocupacions de seguida que aconseguira el poder- però no sols no ha estat així sinó que la situació ha empitjorat de bon tros fins els 6 milions d’aturats. Això em fa recordar eixos debats televisius que elecció rere elecció esdevenen un al·licient perquè els estudiants de periodisme, sociologia o ciències polítiques -per parlar-ne d’entrada de tres camps d’allò més de moda- analitzen fins a quin punt són importants les campanyes electorals a l’hora de mobilitzar l’anomenat vot dels indecisos o de refermar l’opinió dels més decidits. No calia ser un estudiós del tema per saber que quan Zapatero va prometre repetidament en les eleccions de 2008 que no hi havia cap símptoma de crisi futura en l’horitzó no estava dient tota la veritat perquè els indicadors més importants d’aquell moment el desmentien categòricament. Ni tampoc calia ser un futuròleg per preveure que quan Rajoy va anunciar en les eleccions del 20 novembre de 2011 -casualment la commemoració de la mort de Franco- la creació imminent d’1 milió de llocs de treball mitjançant una vareta màgica algú pensara que això seria més difícil que l’arribada dels 6 milions d’aturats a tot l’Estat.

 

Espere que eixes promeses electorals dels polítics incomplertes fil per randa -promeses al capdavall- servisquen perquè aquesta societat siga un punt més crítica amb les coses que l’envolten, no es crega tot aquells missatges que li arriben per un sol mitjà de comunicació (tant s’hi val públic com privat), contraste amb tot tipus de fonts de coneixement allò que li done una major perspectiva per decidir un vot que permeta augmentar-ne el benestar i que, finalment, no esdevinga conformista. Malauradament, els polítics -sortosament per ells- han aconseguit “anestesiar” la societat per crear gent que no pense per sí mateixa, que no es queixe, que amb poc tinga prou per viure modestament mentre els amos dels béns de producció -si ho mirem des d’una perspectiva marxista- continuen emmagatzemant milions i milions d’euros a costa del patiment i les penes d’una gran majoria. Ara més que mai calen persones més despertes i preparades que no desaprofiten l’ocasió per formar-se i preparar-se -tot i les retallades tan acurades que hi ha hagut en educació- per als reptes d’un futur incert, desencisador i depriment que alguns han preparat a consciència per continuar manant i vivint com a majestats. En època de crisi i d’incertesa és quan, històricament, s’han produït les més esbojarrades decisions polítiques i les errades més lamentables. A Europa n’estem ben acostumats.