Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
La meua adolescència són records dels dies que començàvem a l’Institut de Batxillerat de Llíria. Amb catorze anys, iniciàvem una etapa nova. Deixàvem enrere el poble i ens traslladàvem a estudiar a la capital de la comarca. Llíria era, especialment, el lloc on anàvem al cinema amb els pares o els amics –al Camp de Túria no hi havia altres llocs, llevat del cap i casal- o a les festes de Sant Miquel, que se celebraven a les darreries de setembre. Les atraccions que s’hi muntaven amb eixa avinentesa n’eren l’al·licient per fruir d’un temps d’esbarjo. Precisament, al costat de l’institut –el que es coneix com el Parc de la Bombilla i ara Silvestre d’Edeta- s’instal·lava la fira que, durant setmanes, formava part del paisatge. La música era, també, una part essencial de l’ecosistema llirià. Molts dels companys de classe nascuts a la ciutat edetana estudiaven música i, amb l’objectiu de tindre un futur en eixe àmbit, havien de fer fins el que aleshores era el tercer curs de batxillerat per aconseguir el seu propòsit. Tanmateix, el bàsquet s’endinsava, a poc a poc, en tot el teixit social de la ciutat. El seu equip estava un esglaó per baix del que era la màxima categoria. Això, però, no era cap entrebanc per a un creixement i un arrelament progressiu del basquetbol entre els més joves. Era, si més no, un dels meus primers contactes amb eixe esport, foragitat de la primera posició, per descomptat, pel futbol.
Ni tan sols jugàvem a bàsquet a l’institut. Ho fèiem al futbol en un espai adjacent al centre, en un bancal atapeït de brossa i deixalles pels costats. Tot d’allò més descuidat. Amb bonys i forats pertot arreu, amb desnivells ben pronunciats i amb poc més que dos pedres per dibuixar una espècie de porteria d’allò més rudimentària. El creixement urbanístic de la zona arribava fins l’institut. La resta eren terra erma i abandonada. Res a vore amb l’actualitat. Les infraestructures eren ben escarransides. Els diàlegs de bàsquet, però, formaven part del dia a dia dels companys llirians. A poc a poc, la resta ens “contaminàvem” sobre este joc que prenia amb una forta embranzida. Equips com ara l’Askatuak, el Càceres, el Guadalajara o el Prohaci passaven a ser més coneguts que el Barça, el Reial Madrid o el València en futbol. Fins i tot, de tant en tant vèiem algun jugador pels carrers de la ciutat. No era difícil d’identificar-los. La seua elevada alçada els singularitzava. A més, eixos jugadors eren molt accessibles per a tots els joves que ens hi acostàvem a saludar-los. Per a ells, era una forma d’escurçar la distància entre l’equip i l’afició, una forma ben saludable de difondre un esport que a la ciutat era el primer, en pràctica i en seguidors. Comptat i debatut, el bàsquet esdevenia l’esport rei. Una raó perfecta per difondre i promocionar el nom de la capital edetana pertot arreu de l’Estat. I, nosaltres, érem a l’aguait per ser-ne testimonis privilegiats. Els partits dels cap de setmana eren una cita indefugible per a tots nosaltres i l’excusa perfecta per parlar-ne dilluns al de matí.
Al llarg d’uns quants anys, tot havent superat la nostra etapa del batxillerat i amb els primers anys a la universitat, el bàsquet llirià va aconseguir un ascens merescut, amb molt d’esforç i patiment per situar-se a la màxima categoria. Eixa que els permetia jugar contra l’elit: el Madrid, el Barça, el Joventut, l’Estudiantes o el Tau, entre d’altres. Semblava mentida, però un poble menut i amb un pressupost econòmic escarransit i modest, podia tractar de tu a tu a totes les grans ciutats d’Espanya. A corre cuita, l’ajuntament d’aquell moment va haver d’ampliar les graderies per complir els requisits que se’ls hi demanava per jugar a la màxima categoria. La gent, l’afició, la societat,… tots van empènyer perquè el bàsquet tinguera un tracte just i d’acord amb tot el que s’havia lluitat fins aleshores. No hi havia un altra opció, malgrat que hui dia estiga infrautilitzat pel que fa a la capacitat de les graderies. El bàsquet va assolir un paper fonamental com a eix vertebrador d’una comarca, com a element d’unió dels seus pobles i com a mirall en què qualsevol podia vore reflectit el premi com a resultat final d’un procés natural. L’estudiant que treballa i s’esforça en el seu dia a dia obté l’èxit esperat. Durant el temps que va mantindre el seu lloc a la màxima categoria, el bàsquet ens va delectar partit a partit amb tot allò que ningú no hauria esperat mai. El pavelló del Pla de l’Arc s’omplia de gom a gom. Hores abans del començament d’un partit, la gent ja hi era a punt per animar els seus jugadors i no perdre’s ni els escalfaments. S’hi reunia gent i aficionats de tota la comarca i eren una bona mostra de tot allò que Camp de Túria era capaç de fer-hi per un esport.
La societat s’havia trasbalsat amb eixa afició pel bàsquet. Els mitjans de comunicació començaven a ocupar-se’n, tímidament, del suport popular i de l’embranzida que havia experimentat durant els anys previs. La culminació d’un somni, el desig d’una societat i l’esforç d’un club que aconsegueix una proesa, sols a l’abast dels més grans. A la nostra comarca mai no s’ha viscut un fenomen semblant a tot el que va representar el Llíria de bàsquet en aquell moment. Fins i tot, s’hi van implicar empreses valencianes a l’hora de patrocinar l’equip. Tot s’hi van conjuntar per mamprendre un camí conjunt, amb els problemes i els avantatges que sempre suposa un projecte d’eixa envergadura. El seu declivi posterior -amb un descens de categoria, polèmiques als despatxos i interessos amagats- va ser el trist epíleg a una part molt important d’una història esportiva que, si més no, va traspassar l’aspecte esportiu fins endinsar-se en els aspectes sociològics. El somni va arribar a la seua fi. En aquell moment se’n va parlar molt de les causes que van conduir al fons del pou. Molta literatura i molts fulls de diaris on el bàsquet llirià va ser el protagonista principal. Fins i tot, sempre se n’ha parlat de l’interès del cap i casal, de la capital, per encapçalar un projecte de capitalitat basquetbolista. El Llíria no hi tenia cabuda. Malauradament. Fa uns anys, com a periodista d’un mitjà valencià, recorde que vam assistir a un acte de presentació de la temporada del bàsquet a Llíria. Una empresa valenciana important, en volum d’operacions i en marge de beneficis, es va comprometre a invertir-hi un bon grapat de milions per impulsar, novament, el basquetbol. El seu desig era conduir el projecte a la màxima categoria, una altra volta. Tanmateix, no en varen reeixir. Ara, precisament, s’hi compleix el trentè aniversari de l’ascens. Amb eixa avinentesa, és un bon moment perquè l’equip prenga una embranzida important per consolidar-ne el projecte per a poder arribar al màxim nivell de les seues possibilitats. Amb realisme i amb moltes dosis de treball. Per això, cal el suport explícit del poder polític, les institucions i la societat civil. Un pacte en què cadascuna de les parts assumisca el seu paper. Per endavant hi queda un trajecte en què la il·lusió haurà de superar tots els entrebancs que hi vagen sorgint. De ben segur, l’aniversari d’enguany serà el punt d’inflexió. Si més no, el trentè aniversari ha servit per recordar aquells anys que, malauradament, ja no tornaran. S’ha fet un balanç del que va suposar per a la ciutat de la música eixe esdeveniment esportiu on l’elit musical es va combinar amb l’elit del bàsquet. Llíria es va situar al mapa de l’esport. Ho havia aconseguit, fins i tot, per davant de la mateixa capital. De València.