Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Parlava fa unes setmanes amb un alcalde sobre la situació dels mitjans de comunicació a l’actualitat. Es queixava, des del seu punt de vista, sobre la manca d’objectivitat i sobre els lligams amb determinats interessos econòmics a l’hora de publicar o silenciar determinades notícies o fets. En certs aspectes, li vaig donar la raó. En altres, però, m’hi vaig oposar, frontalment. Per descomptat, hi ha moltes diferències entre el periodisme que s’hi feia fa un parell de dècades, a les primeries del mil·lenni, amb el que hi ha hui dia. No hi té res a vore. D’entrada, fa vint anys no hi havia les xarxes socials i internet. No hi ha tanta quantitat d’informació –no hi entraré en qüestions de veracitat o no- ni tampoc hi havia tants aprenents de periodistes. Sembla que qualsevol persona es munta una pàgina i ja pot dir als amics i amigues que treballa de periodista. La història, però, és més profunda i complexa. Més que accedir a un allau de diversitat en les opinions i en el coneixement de determinats fets, hi ha una homogeneïtat creixent i preocupant. A voltes fem un repàs a tot un ventall de diaris digitals i tots hi tenen el mateix. Les mateixes notícies, els mateixos titulars, el mateix tractament, els mateixos protagonistes…. no hi ha diferències substancials. En això, té molt a vore el poder polític que, amb les seus urpes afilades, ha aconseguit un control aferrissat sobre totes les estructures de la comunicació social. El poder polític exerceix amb una mà de ferro tot allò que vol per influir en l’opinió pública. Per això, hi fica tot el que cal per assolir el seu objectiu. Tant s’hi val el preu. Des de fa temps, hauria d’haver un reglament detallat, fil per randa, sobre els diners que es poden destinar a la publicitat institucional, les empreses periodístiques que en poden rebre en funció de criteris com la seua audiència i altres paràmetres objectivables amb els números a la mà, a més d’altres criteris que es puguen consensuar entre ambdues parts.
Tanmateix, el criteri que hui dia es segueix, completament, des de les institucions públiques té més a vore amb l’amistançat entre les cúpules dels mitjans periodístics i els capitostos polítics. Cada volta és més difícil esbrinar fins a quin punt una notícia és una informació lliure o en forma part d’un paquet comercial, és a dir, una transacció per mitjà de la qual eixa informació s’uneix a un anunci o un espai publicitari. Les empreses periodístiques saben, moltes voltes, que la inserció d’eixa notícia és una condició indefugible per cobrar i, per tant, per continuar eixa relació entre les dos parts. Una relació de conveniència. I de convivència. És així de trist però, alhora, de vertader al nostre dia a dia. Els periodistes no en són aliens a eixa tendència i evolució del mercat de la informació en què ha esdevingut la professió. A voltes no saben si són periodistes o publicistes. El barrejat entre estos dos elements és més sòlid que mai. I la tendència, malauradament, fa camí cap a la consolidació. Encara recorde fa anys quan en un diari de tendència progressista i en un altre de més conservadora rebia amenaces vetllades d’alcaldes o d’alcaldesses sobre l’orientació que havia de tindre un determinat tema. En altres ocasions, les amenaces eren més clares i concises. Em recordaven directament els diners que havien dedicat en publicitat al llarg d’eixe any, tot sabent que eixos ingressos són una de les fonts econòmiques més importants d’un diari. D’altra banda, no és res fora dels aspectes habituals que es viuen a les redaccions dels mitjans de comunicació i que les pel·lícules i les sèries televisives s’han encarregat de difondre amb més o menys encert. Em consta que em vaig carregar insercions publicitàries que algun alcalde va decidir, a última hora, retirar perquè alguna notícia meua no li havia agradat. Possiblement, esperava una palmada a l’esquena i es va desdejunar amb un clatellot.
Tot i les amenaces, tot i les queixes, tot i els intents de manipulació, tot i l’allau dels intents per silenciar determinats aspectes de la gestió d’un ajuntament que vaig patir en aquella època, vaig intentar afrontar la situació amb el convenciment que calia apostar per una informació el més lliure possible, sense embuts ni obligacions. No en parle mai d’objectivitat perquè és un mot que mai a la vida m’ha agradat. Caldria parlar-ne més d’honestedat, de seriositat, del treball ben fet. Això d’objectiu és molt complicat de precisar. Des del moment que triem un tema i no un altre estem opinant, manipulant –en el sentit estricte del mot- i estem donant una rellevància a la història que traslladarem a l’opinió pública. La gent del carrer en parla d’objectivitat i a voltes ho confon amb el seu desig personal. La gent pensa que un periodista és objectiu i honest si allò que escriu s’adapta al seu pensament i no se n’ix del camí que eixa persona pensa que és el correcte. La realitat ens diu que tot és més complex i més abstracte que eixa simplicitat. La duresa i la crua realitat que es viu als mitjans pel que fa al component publicitari i econòmic és més complicat i difícil que mai. Amb eixos condicionants, una redacció ha de configurar dia rere dia un mitjà de comunicació que siga creïble i, especialment, honest amb la seua audiència. Una de les problemàtiques més importants, però, és l’auto-censura. Al mitjà i als seus periodistes no cal que ningú els recorde què han de difondre o què no han de difondre al seu públic. Ells ja saben, perfectament, si determinada notícia pot emprenyar una empresa que hi aporta diners en publicitat o si un fet determinat perjudica els interessos electorals d’algun capitost amb el qual hi tinguen relació.
El meu veí, precisament, es queixava amargament sobre el tractament informatiu de la televisió i la ràdio locals d’ençà que es van posar en marxa. Em va etzibar que sols hi apareixen els governants a totes hores i amb qualsevol excusa. Tant als programes com als informatius. S’hi corre el risc que l’audiència acabe farta d’un excés de presència pertot arreu. Els partits de l’oposició han acabat foragitats de qualsevol programa de l’emissora. Res, però, estrany en determinades contrades. Al meu veí, li vaig reconèixer que, efectivament, és molt complicat que hi aparega la veu d’algun partit de l’oposició o, fins i tot, algun regidor o regidora aïllats en algun dels programes que paguen els seus veïns. No hauria de ser així, però és habitual. No s’ha oblidar que un mitjà municipal públic el paguem entre tots, no sols entre el batlle o la batllessa de torn. Res, però, més allunyat de la realitat quotidiana. Fa poques setmanes, s’han difós uns àudios particulars on el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, en parla dels jugadors i s’hi traspuen, també, els lligams arrecerats que hi ha entre el club i determinats grups de comunicació. S’hi parla de pressions, d’intents per canviar la línia editorial de determinats mitjans envers el club, de les relacions amb els periodistes esportius i d’altres aspectes que hi tenen a vore amb el teixit periodístic i empresarial.
Els clubs esportius han esdevingut des de fa anys en tot un centre de poder, fins i tot, en alguns casos a l’altura del poder polític i amb una capacitat d’influència pròpia de les pel·lícules. Tenen molts diners a repartir en forma de publicitat i, per tant, exerceixen amb força a fi d’influir en la línia editorial dels mitjans de comunicació. Caldria pensar que allà on hi ha diners hi ha intents d’influir en l’opinió pública. Tant s’hi val el sector o l’àmbit de què es tracte. A l’horitzó, malauradament, no s’hi albiren canvis substancials a curt termini. Ni a mitjà termini, tampoc.