La “nostra” televisió se’n va en orris

 

Durant els meus anys d’estudiant de periodisme a Montcada de l’Horta, treballar a Canal 9 era el màxim objectiu per a qualsevol alumne. S’hi combinaven diversos factors: estabilitat professional, un sou generós i el prestigi de treballar a la televisió valenciana.

 

Eren els primers anys del naixement de la televisió. Una novetat per a la societat que la va acollir amb entusiasme i grans índex d’audiència. Els seus programes eren motiu per parlar-ne, comentar-los, criticar-los i jutjar-los. A les classes de periodisme era el que fèiem. No deixaven ningú indiferent. Potenciaven eixa societat valenciana de dolçaina i tabalet amb programes de l’estil del Monleón -i les seues monleonetes- en què la diversió i l’evasió n’eren l’element principal. Implicar la gent del carrer, parlar en valencià i que qualsevol de nosaltres poguera eixir a la pantalla justificaven qualsevol inversió econòmica. Els informatius no eren, ni de bon tros, res de l’altre món. Dominats com sempre pel poder, passaven desapercebuts. El “meninfotisme“, eixe ingredient tan nostrat, era present pertot arreu. Teníem televisió i això, sembla, n’era motiu de satisfacció i autoestima.

 

Han passat quasi 25 anys del seu naixement i ara la Generalitat n’ha anunciat la dissolució. Problemes econòmics derivats d’una gestió caòtica d’uns presumptes “xoriços” han deixat els comptes rojos com l’interior d’una síndria. Diuen que prefereixen estalviar en televisió abans que tancar col·legis o hospitals. Una excusa grollera per a una societat anestesiada, cofoia d’haver-se conegut. És la metàfora perfecta per descriure la nostra societat. Res no ens fa mal. Ho permetem tot. La capacitat per rebre des de totes bandes és il·limitada. Una personalitat que hauria de ser estudiada per un psiquiatre que, de ben segur, ens receptaria uns quants quilograms de tranquil·litzants per aguantar millor el dolor sense necessitat de sentir el dol tan dur que comporta la desaparició de la persona estimada. Una “Nova Planta” actualitzada.

 

Reconec que fa molt temps que vaig deixar de sintonitzar Canal 9 i, per tant, no la trobaré a faltar. No vull ésser cínic ni hipòcrita. Lamente, això sí, les conseqüències econòmiques i socials que suposarà el comiat de més de 1.400 treballadors. Si la professió de periodista valencià era duríssima a partir d’ara es multiplicarà per uns quants zeros. La darrera dècada de gestió a l’ens donaria per fer una tesi doctoral que ens portaria molt temps a concloure. Comptat i debatut, seria un bon exemple perquè els estudiants de periodisme aprengueren aquelles coses que no s’han de fer mai en una professió que, més enllà dels tòpics i típics, és molt important en una societat. Sempre, però, que eixa televisió portara a terme alguna de les funcions que en justifiquen la seua creació. No sols la potenciació lingüística i cultural sinó també -encara més important- conformar un contrapoder i una fiscalització d’allò que fan els nostres governants. Tanmateix, això és ben complicat quan són els mateixos capitostos polítics els que la gestionen. Com van a controlar-se a ells mateixos si ells tenen tots els ressorts per fer i desfer al seu gust i plaer? És difícil.

 

Als nostres polítics -al marge d’ideologies i tendències- els agrada controlar la informació que arriba als ciutadans com a forma de continuar governant sense cap tipus d’oposició. Per això, ara em sobta les declaracions d’uns i altres a l’hora de jutjar el tancament de la televisió. La deriva dels últims anys a Canal 9 era el símptoma evident d’una societat que acceptava, majoritàriament, qualsevol cosa. Tot s’ho empassava sense dir-ne ni pruna. La televisió ha servit per desmobilitzar qualsevol intent de protesta social i dibuixar al nostre voltant un món idíl·lic que deixara tranquils els polítics. En eixa causa han jugat un paper important una part dels treballadors que ho han consentit i els ciutadans que ho han permès. Perquè d’una cosa n’estic segur. Els ciutadans han consentit eixa forma de fer televisió que, a poc a poc, l’ha enfonsat fins ofegar-la. No sé si de forma conscient o involuntària. Desconec si els nostres polítics i la mateixa societat n’està preparada per a uns mitjans de comunicació lliures i honestos (l’objectivitat és una cosa etèria al meu paper).

 

Un govern que ha estirat la mànega fins trencar-la i una oposició que, potser, s’ha dedicat a mirar-se massa el melic. Per això, és descoratjador assistir ara a les declaracions d’uns i altres. Tindre una televisió amb els paràmetres que hi havia fins ara no justifica ni un sol cèntim del contribuent. Ans al contrari, és una mena d’espoli amb un emparament social i polític en què no s’hi albiraven canvis importants. El desprestigi ha estat complet. Ràbia em fa llegir eixos periodistes que venien de la “meseta” per omplir-se la butxaca amb elogis a les “virtuts” dels governants valencians i que ara s’han dedicat a escometre contra Canal 9 amb un centralisme patètic. O eixos periodistes “estrella” valencians que critiquen amb duresa el tipus de televisió que ells mateixa han contribuït, durant anys, a crear. Ha estat un cúmul de desficacis que tothom s’ho hauria de fer mirar. Sortosament, encara ens queda internet per vore altres propostes prohibides. Llevat que també ho tallen. Els valencians som així. Bé, una part. Tots, no. Per cert, dec ser un dels pocs periodistes de la Pobla que no hi ha treballat mai. No sé si per manca de capacitat o per altres raons però tampoc no ho he lamentat mai. El somni que teníem a l’època d’estudiant es va esvair a mesura que passava el temps. Això sí, algú que durant aquells anys no sabia ni pronunciar correctament el “bon dia” ha arribat a càrrecs importants. Un símptoma afegit a això que comentava al principi de l’article: el nostre “meninfotisme“.