No sé si s’hauran adonat. Som en un any electoral. Hem encetat el 2014 amb un horitzó d’eleccions europees abans no arribe l’estiu, en concret el 25 de maig i, per acabar-ho d’adobar, hi posarem la cirereta en 2015 amb les eleccions municipals. Aquelles que més interessen els nostres alcaldes i alcaldesses del Camp de Túria. Ho dic perquè a partir d’ara experimentaran una sèrie de sensacions al seu voltant amb un objectiu únic: guanyar la confiança de tots nosaltres per captar els vots. És per això que s’hauran d’acostumar a vore una activitat major de les brigades d’obra municipals, una disminució dels impostos i les taxes públics (almenys verbalment), es desempolsegaran projectes oblidats de fa anys als calaixos dels arquitectes, anuncis d’inauguracions i primeres pedres a dojo, compromís de subvencions, més inversions en afers socials i ajuts als més desafavorits, entre d’altres.
Potser me n’obliden d’alguns, com és el cas de la recuperació del repartiment de les caixes nadalenques a la gent gran. Tot “casualitats” i més “casualitats“. Res a vore amb la proximitat electoral. Hi ha gent que sempre busca un rerefons, un amagatall injustificat a l’hora d’analitzar eixes actuacions.
Els nostres polítics són així. Sempre pensen en el nostre benestar. I nosaltres, a més, els critiquem amb vehemència. Ells que ho fan tot perquè cada dia les dificultats que se’ns hi presenten les puguem afrontar fàcilment amb més ganes. No sé com som alguns periodistes que gosem criticar eixos gestors de la “res publica” que dormen malament de nit a fi de resoldre els nostres problemes, que cobren menys del que cobrarien en qualsevol empresa privada amb la qual cosa perden diners any rere any i que han de sacrificar, amb gran pena, part de la seua vida privada per dedicar-la a tots nosaltres. No m’estranya que el periodisme siga una de les professions amb un índex de popularitat i de credibilitat més baix a la nostra societat actual. Caldria, però, reflexionar-ne.
És per això que m’he posat l’uniforme oficial del periodista recte, que contrasta la informació, que no emet cap opinió sense assegurar-se’n prèviament, que no barreja informació i opinió com s’ensenya a les facultats de periodisme, que és just amb les crítiques mordaces, equilibrat en les lloances i, darrerament, que reparteix “pastissets” a tort i a dret, al marge d’ideologies, simpaties o fòbies personals. És a dir, el paradigma que busca qualsevol periodista d’ençà que es desperta al matí. He pensat que els impostos són una de les assignatures més complicades que hi ha a l’administració local. No sols perquè ens escuren les butxaques sinó perquè els diners costen molt d’aconseguir i els polítics, a sovint, en fan un ús massa lleuger amb un objectiu partidista. Per eixa raó vaig pensar que més enllà de discussions estèrils o opinions interessades cal anar al terreny de les comprovacions per evitar la temptació de caure en la demagògia fàcil.
Vaig pensar que el millor és agafar els rebuts que paguem cada any per finançar, principalment, els serveis públics municipals i a partir d’aquí fer la crítica. Tan senzill com els darrers anys. En 2011 pagava 199 euros, en 2012 n’eren 222 i, finalment, en 2013 altres 245. La proporció que se’n desprèn és ben fàcil. No hi calen moltes aportacions. Una cosa són els anuncis dels nostres polítics i un altra de ben diferent la realitat que viu qualsevol persona o família al seu quefer diari. A voltes són camins, malauradament, divergents. Precisament, una amiga em diu que ella a València paga 255 euros l’any per un habitatge en una zona cèntrica. Quasi res, sobretot tenint en compte que una cosa és el cap-i-casal i un altra un poblet. La diferència em sembla minsa.
Pel que fa a la recollida del fem, hem d’explicar una xicoteta novetat: l’aparició d’eixa institució tan nostrada, tan estimada i ben entesa com és el Consorcio Valencia Interior -vaja, quin nom més bonic!- que s’encarrega d’escurar-nos una miqueta més el compte corrent amb campanyes de màrqueting ben dissenyades perquè tothom n’estiga d’allò més satisfet i content a l’hora de pagar eixa taxa. Als 40 o 50 euros que pagàvem a l’ajuntament s’hi han d’afegir els vora 100 euros més del Consorcio. Res de bo!!! Quatre quinzets. Amb els sous augmentant a passes de gegant no podem, damunt, demanar-ne més. Hauríem d’agrair eixa excessiva amabilitat. Sempre, però, hi ha gent que trau les coses de polleguera sense cap justificació.
Al capdavall, no hem de bandejar la idea que els impostos, en general, s’estableixen perquè tinguem millors serveis públics, gratuïts i de qualitat. Carrers asfaltats, centres culturals ben atesos, carreteres modernes, urbanitzacions amb totes les dotacions, ambulatoris d’allò més complets i espaiosos, serveis socials amb partides pressupostàries plenes a vessar, col·legis i instituts amb el professorat suficient, gratuïtat dels llibres de text, beques de menjador suficients,…. Ja saben això que veiem dia a dia al nostre voltant. Arribats a aquest punt no ens n’hem d’oblidar del futur hospital comarcal de Llíria. Quan moltes comarques ja en tenen un des de fa anys nosaltres portem anys i panys en espera. Com les llistes de les operacions quirúrgiques, que saps quan t’hi apunten però mai no se sap quan et cridaran. Espere que es reprenguen les obres abans no caiguen a terra. Ací, sols se’n recorden per cobrar. A voltes, però, sembla que sense contrapartida. Diuen que estarà acabat per al 2015. Per cert, serà any d’eleccions. Un altra “casualitat“.