L’any que coneguí Letizia

 

Em trobava de cap de setmana a la Marina Alta. Havia arribat a l’hotel, estava desfent la maleta tot guardant cada cosa al calaix corresponent mentre de fons escoltava les darreres notícies a la televisió. No parava gaire atenció. De sobte, però, es feien ressò -amb molta insistència- d’un fet que afectava la monarquia. El príncep s’havia promès amb una periodista que ixia a la televisió pública espanyola. El nom de la xicona era Letizia Ortiz, més coneguda per ser la companya professional de l’Urdaci, eixe que va esdevenir l’artífex de les majors manipulacions periodístiques dels darrers anys en l’ens.

 

En adonar-me’n del que estaven dient vaig pensar. “Si eixa que diuen a la televisió és una periodista amb qui fa uns anys vaig estudiar mentre jo era a Madrid“. Vaig agafar el telèfon mòbil i vaig cridar un amic madrileny. En contestar-me em va dir que ja sabia per què el cridava. “Jo també ho he mirat ara a la televisió i m’he quedat igual de sorprès, no en sabia res; fa uns mesos vaig quedar amb ella i uns amics però ningú no em va dir res“, em va comentar el meu amic. Com sempre hi ha coses que les persones més properes són les darreres que se n’assabenten. La notícia va omplir els diaris, espais de televisió i tertúlies radiofòniques dels propers dies, setmanes, mesos i anys. Fins i tot avui dia encara n’omplin pertot arreu.

 

A qualsevol li hauria copsat tant com a mi el fet que una companya amb qui durant més d’un any has compartit classes, treballs, tertúlies, copes pels locals de la ciutat i altres feines ara esdevenia protagonista de la notícia de l’any. Els propis companys del màster de ràdio i televisió que vam fer a Madrid n’estàvem igual de sorpresos per l’avinentesa que ningú no s’ensumava. De llampec, havia passat de treballar en una televisió pública on milers i milers de persones se n’assabentaven de les notícies a ser la protagonista principal del conte de fades que de menudes escolten moltes xiquetes. De ser una xica “normal” a ser la princesa. De llegir notícies davant de la pantalla amb “l’autocue” a ser-ne la protagonista. De parlar amb ella a ser inaccessible. De quedar a sopar per recordar anècdotes o episodis a presidir sopars d’Estat. De viure en un pis a un palau pagat per tothom. De tindre contacte a perdre’l. De ser Letizia a tractament reial. De viure “lliurement” a estar envoltada de guardaespatlles i criats. Al capdavall, un canvi radical de punta a punta a la seua vida. A voltes m’han preguntat si el paper que exerceix actualment la coarta pel que fa a la seua llibertat i el seu quefer diari. I tant que no. N’estic convençut que eixe món l’ompli satisfactòriament, més enllà de la intimitat que haja perdut o sentir-se observada i escrutada en tot allò que fa o deixa de fer. Una vida, de ben segur, que mai no hauria imaginat però que li agrada.

 

Poc abans del casament monàrquic -on no s’hi va deixar de gastar i gastar de l’erari públic- em van convidar a participar en una televisió estatal a Madrid. Hi vaig assistir juntament amb un altre company. L’objectiu era fer-ne cinc cèntims sobre les vivències i records que teníem de tan “magna” amistat. S’hi buscava el “morbo” per si de cas hi dèiem qualsevol cosa que poguera disparar les audiències o crear polèmica. Fotos compromeses, episodis obscurs i tot un seguit de projeccions inaudites van ser algunes de les peticions dels responsables del programa televisiu cap als companys que vam coincidir amb la Letizia. Volien capficar-se una miqueta més en la seua vida i escorcollar tot allò que no se’n sabia. El rerefons de les coses. La cara oculta de la promesa.

 

Al cap i a la fi, la vaig conèixer en el decurs d’un màster periodístic on també hi era el seu pare. Uns quants anys després encara recorde amb nitidesa la meua arribada a la capital madrilenya. En ixir de l’estació d’autobús vaig enfilar l’accés al metro per arribar a la zona on es trobava el pis on viuria una llarga temporada. Desenes de persones a l’hora punta omplien de gom a gom cada vagó. Carrers immensos, edificis pertot arreu i gent amb presa per arribar al seu lloc de treball. Un canvi brutal per a algú vingut d’un poblet. I tot a la recerca de trobar una millora en la formació professional, adquirir experiència i trobar noves expectatives laborals. La fi dels estudis no significa, almenys, deixar d’estudiar, preparar-se i capficar-se, plenament, al treball. S’acaba una etapa i se n’inicia un altra de nova. Tant o més apassionant que l’anterior. Potser amb més incertesa però atractiva per a millorar i anar cremant etapes com ocorre sempre a la vida.

 

D’aquella època són les desenes de rodes de premsa que vaig haver de cobrir -unes voltes a la seu del PSOE i altres a la del PP, entre d’altres- les cròniques, les intervencions i els treballs que al llarg de més d’un any hi vaig fer. Qualsevol cosa és bona per adquirir experiència que més tard serveix per buscar una feina al mercat laboral. Les classes teòriques són sempre importants però després cal posar-les en pràctica en el dia a dia. Això és més difícil però necessari i indefugible.

 

Dissortadament, les expectatives que es creen ara els nostres joves no són, gens ni miqueta, semblants a les que podrien haver estat uns anys enrere. Això de poder ixir de casa per augmentar-ne els coneixements i ampliar el bagatge necessari per cobrir les expectatives en un món tan complicat colpejat per la crisi econòmica no hauria de ser un privilegi sols a l’abast d’alguns. Ans al contrari, en èpoques com l’actual és quan més s’ha d’invertir en el factor humà com a eina per combatre millor la crueltat del mercat laboral. Tanmateix, depèn molt dels mateixos joves que tot continue igual o es redrece.