Malauradament, es tracta d’un joc de paraules que, a poc a poc, pren embranzida. El govern valencià prepara un marc jurídic que, en la pràctica, suposarà legalitzar i donar el vist-i-plau a la situació irregular de milers i milers d’habitatges que hi ha pertot arreu de les comarques valencianes.
Construïts en zones no urbanitzables, protegides i, moltes voltes, d’accés difícil, són un element fonamental per entendre el nostre paisatge, entorn natural i la forma de viure des de fa un bon grapat d’anys. Al Camp de Túria, la nostra comarca, en som ben conscients -la majoria d’habitants- que els xaletets, habitatges, casetes i tot tipus de construccions formen part de la nostra idiosincràsia, els trets socials, la nostra sociologia….. Si fan un tomb pels termes municipals s’adonaran, fàcilment, d’això que els hi dic.
Habitatges sense asfaltat, sense enllumenat públic, sense connexió a la xarxa de clavegueram, camins tortuosos per accedir-hi, manca d’electricitat, problemes de nitrats i potabilitat, absència de senyal per a les noves tecnologies…… en són algunes de les “prestacions” dels seus veïns. Moltes voltes fa nosa contemplar com s’ha destrossat el nostre entorn i les polítiques d’ordenació territorial han estat absents per culpa d’uns polítics inútils. Amb més o menys comoditats, així han viscut durant anys i panys. Al marge de la legalitat. Situacions que les administracions locals han permès i consentit sense dir, exactament, el perquè. Propietaris que han fet camí tot sabent que el camí que començaven no s’ajustava, gens ni miqueta, a la llei urbanística vigent. Els uns perquè ho veien com una font nova de finançament ràpid i fàcil mentre els altres se n’aprofitaven per evitar-ne paperassa i tràmits administratius que són sempre costosos i lents. A cap de les dues bandes els interessava crear embolics ni problemes. Sembla mentida que habitatges il·legals, fins i tot, paguen rebuts municipals. Coses que mai no entendré.
Tot va començar fa unes quantes dècades per les típiques construccions en parcel·les ubicades en sòl rústic per anar-hi els diumenges o els caps de setmana per fer-se la “paelleta” en família i passar-hi una jornada d’esbarjo al marge del quefer diari i de les coses més quotidianes. Al Camp de Túria, especialment, eixe era un costum molt nostrat que ens diferenciava pel que feia als esquemes socials i econòmics. Un urbanisme fàcil i senzill. Sense embuts ni conflictes. A voltes, una simple multa econòmica per part de l’ajuntament n’era suficient per avalar, finalment, eixa situació d’il·legalitat. Altres voltes era l’alcalde de torn qui en feia la vista grossa. Coses inexplicables que en qualsevol societat amb dignitat de ben segur que provocarien una cascada de dimissions. Ací no se’n coneix cap ni una. Només faltaria!!!!
La qüestió, però, no és fàcil. Moltes voltes resulta, fins i tot, incomprensible. Pagar impostos, figurar en el padró, manca de serveis públics bàsics, irregularitats urbanístiques, quotes caríssimes per urbanitzar, conflictes entre administracions i veïns, una situació econòmica actual que no és la més adient per fer-hi grans canvis o actuacions, absència de llicència d’obres o cèdula d’activitat,…..Tot açò ho remenem bé i n’obtindrem el que durant anys va ser eixe urbanisme valencià tan lloat i conegut. Eixe que va consistir a construir a dojo, pertot arreu de la nostra geografia sense tindre en compte la necessitat d’assegurar-ne un mínim de serveis o dotacions, a més a més que les ubicacions tampoc no eren les més adients per equilibrar un creixement d’acord a uns paràmetres ambientals correctes. Ans al contrari, el desgavell i el descontrol són els trets característics en molts -massa- dels municipis del Camp de Túria.
La idea que queda, finalment, a l’opinió pública és que hom pot fer qualsevol tipus d’actuació, més o menys legal, més o menys punible, més o menys ètica, que al capdavall vindrà després el poder polític per validar-ho tot sense cap problema. El peatge té, evidentment, un preu: el cost econòmic de la urbanització. Eixes quotes que serviran per finançar els serveis municipals mínims i que els propietaris dels habitatges critiquen amb duresa, precisament, pel preu tan elevat. Sembla lògic que si volen serveis els han de pagar però el que no s’entén és que si es tracta d’una zona rústica o no urbanitzable es puga legalitzar sense cap altra raó.
Es podria agafar un altre camí diferent a la legalització? Sí, en concret dos: deixar-ho tot com està o prendre una decisió dràstica i enderrocar-los. No obstant, no hi ha cap polític que vulga assumir el cost electoral d’enfrontar-se als mateixos que en un futur puguen canviar el sentit del vot en funció d’aquell polític que li puga oferir millors promeses. Al Camp de Túria no hi ha cap alcalde o alcaldessa que haja decidit enderrocar, durant els últims anys, un xalet o un conjunt de xalets perquè s’hagen construït en zones il·legals. El cost polític i personal sembla que no els compensa. Prefereixen assegurar-se’n una via nova d’arribada d’ingressos abans no s’enfaden els amos dels immobles. El polític actua, més voltes del que caldria, amb vistes al seu interès electoral si albira a l’horitzó cap sospita de sotragada.
Recorde que fa uns mesos l’Ajuntament de Riba-roja va denunciar una veïna amb 21.000 euros de sanció per construir un immoble prefabricat en sòl no urbanitzable de protecció agrícola i, per tant, tampoc no és podia legalitzar. Entenem tots que es tracta d’una quantitat econòmica inabastable per a la majoria de nosaltres. S’imaginen una carta del seu ajuntament que els demana eixos diners per eixa infracció? D’entrada, ens entraria un calfred. En un altre ajuntament de la zona com Pedralba, les sancions econòmiques per als qui fan obres il·legals i en zones no permeses són d’allò més alliçonadores. Fins a 34.000 euros han arribat a comunicar als propietaris. Tot i això, no sé si eixe és el camí per als infractors. Calen més multes, més consciència cívica de les persones o millor gestió dels ajuntaments? Eixa és la qüestió.