Vacunes monolingües

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Feia temps que no rebia un missatge sms al mòbil. Escassegen. Acostumats als watsaps, eixe missatge em va sobtar. Vaig vore que a l’encapçalament hi ha via la paraula “Sanitat” i, de seguida, vaig pensar que seria la cita per a la tercera dosi de la vacuna. Portava setmanes d’espera per rebre-la enmig del nerviosisme atès l’impacte i els contagis que la sisena onada de la covid estava provocant a la població general. En obrir-lo, m’hi vaig capbussar i hi vaig vore que havia encertat, fil per randa. La conselleria de Sanitat me n’informava del dia i l’hora per acudir al meu centre de salut, o millor dit, m’adreçaven a un edifici preparat a l’efecte. En acabar de llegir el missatge, m’hi va quedar un regust amarg. Vaig adonar-me que estava escrit, únicament, en castellà. Vaig estirar el missatge fins a la fi per si, de cas, hi havia cap error. Potser estava escrit en les dues llengües i no m’hi havia adonat. El vaig tornar a llegir. Tanmateix, no n’hi havia cap, d’error. Sols estava escrit en castellà. Res de valencià. Ho vaig preguntar amb alguns familiars i els havia ocorregut el mateix. Vaig pensar si el virus havia afectat també el sistema informàtic de la Generalitat perquè els valencianoparlants no poguérem rebre els missatges sobre el coronavirus en la nostra llengua. Per descomptat, tenim els mateixos drets que qualsevol altre a tindre la informació mèdica en valencià. No obstant, sembla que, una volta més, el valencià ha estat foragitat en un àmbit tan important com el sanitari. Tot i que la vacunació és un procés d’allò més important i essencial per combatre el virus, es poden emprar les dues llengües a l’hora de comunicar-se amb la ciutadania sense que hi haja cap tipus de discriminació entre els castellanoparlants i els valencianoparlants. El fet de fer servir sols una llengua fa pensar que s’hi està fent un exercici de preponderància d’una sobre l’altra, sense cap tipus d’embut.    

El succés lingüístic em va fer plantejar fins a quin punt el “meninfotisme” nostrat valencià ens ha convertit en cofois respecte de molts dels fets quotidians que vivim. El nostre esperit reivindicatiu, esvaït des de fa una gran quantitat d’anys, ens fa vore com a normals aspectes que no ho haurien de ser. Què n’hauria passat si el missatge l’hagués rebut un castellanoparlant en un perfecte valencià? L’hauria entès o hauria fet l’esforç d’intentar comprendre’l? Hauria protestat? Hauria escridassat a tots els mitjans de comunicació possibles per fer arribar el seu enuig? De ben segur, de seguida haurien eixit uns quants partits polítics –de la dreta i de l’extrema dreta- a fi de ser-ne els altaveus de la persona afectada per eixe agosarament de rebre un missatge en valencià. Malauradament, ha estat en un tema de sanitat que es podria estendre a molts altes àmbits de l’administració en què el castellà continua tenint una importància major respecte del valencià. El problema no és que una persona no entenga una llengua o una altra de diferent, la qüestió cal plantejar-la en les ganes i la voluntat que hom té per intentar comprendre-la. Per descomptat, les infermeres i el personal mèdic del centre on vaig rebre la tercera dosi de la vacuna no parlaven ni pruna de valencià tot i adreçar-m’hi en eixa llengua. Sortosament, l’entenien. Vaig pensar que hauria estat casualitat. Potser un altre dia i en un altra llengua hi hauria algú que sí el parlaria amb tota la naturalitat, especialment, perquè el valencià és molt senzill però cal posar-hi una miqueta d’interès no sols per parlar-lo sinó per comprendre’l. Quan parlem de sanitat el més important és que et puguen guarir una malaltia, però també és imprescindible que et puguen atendre en la teua llengua. Malauradament, l’ús de la llengua materna, aquella que hem mamat des de ben menuts, es fa a voltes d’allò més inexplicable i incomprensible. Una acció que hauria de ser d’allò més natural i plausible, esdevé, en ocasions, una autèntica proesa. Històricament, ha estat així, malmesa per certes elits que veien en el seu ús un tarannà “de poble”, una forma sibil·lina de rebaixar-se i, per tant, de perdre un estatus adquirit.

Menystenir el valencià és des de fa anys un dels perills que posa en solfa la seua existència. El dia a dia és aquell que en marcarà la seua salut en el futur, tot i que, cada volta, em fa l’efecte que ha perdut un terreny important, especialment pel que fa als més joves. Els mitjans de comunicació, com a eines de socialització, en tenen un punt molt important a dir, en la seua expansió i normalització. Ans al contrari, sembla que no acompleixen, fil per randa, eixa funció encomanada des d’altres segments socials. M’ha copsat que, fa ben poc, l’Ajuntament de Cullera ha aprovat una moció de Compromís on es reclama a la ràdio i televisió autonòmica –À punt- una pronúncia adient en les vocals “e” i “o” obertes per part dels seus locutors. No és una qüestió nova. Nogensmenys, fa temps que s’arrossega una situació insostenible, no sols perquè es tracta d’un mitjà públic –finançat amb els nostres impostos- sinó, també, perquè és un instrument essencial perquè la gent del carrer en faça un aprenentatge adient i acurat. Sorprèn, però, que a més a més haja de ser un partit que n’és part del Govern de la Generalitat qui és faça ressò del problema. Certament, no és normal que uns locutors que tenen de la llengua la seua eina de treball no sàpiguen parlar-la amb tota la correcció exigible. S’imaginen que en la televisió anglesa algun locutor o periodista no sabera pronunciar el mot “water” amb tota la seua correcció? De ben segur, al segon i mig hauria estat despatxat. Ací, en canvi, segurament se’ls premia amb algun ascens. És el símptoma inequívoc que alguna cosa no acaba de funcionar. Potser es tracta de deixadesa o potser es tracta de marginació o, fins i tot, potser una infravaloració idiomàtica. Pel que fa a À punt, el ben cert és que fa temps que haurien d’haver revisat i corregit eixes anomalies. El maltractament al valencià és una ganivetada a la nostra història i al nostre passat i una escletxa que traspua un sentiment d’inferioritat. De ben segur que a l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona, gestionat també per Compromís i PSOE, hauran pres bona nota per aprovar una moció en el mateix sentit perquè els locutors de la televisió autonòmica en facen un ús adient de la fonètica. I, a més a més, hi hauran afegit un apartat especial per estendre eixes “recomanacions” o peticions als mitjans públics municipals, especialment a la televisió. Els mitjans de comunicació són un mirall per a l’audiència i, potser, a base d’escoltar de forma continuada i repetitiva determinades pronúncies els televidents poden pensar que són correctes i, per tant, emular-les. Tot és qüestió de proposar-s’ho. L’estima per una llengua es demostra en tots els aspectes quotidians, no sols amb paraules buides que s’esvaeixen a la velocitat del vent. Els polítics són els primers que han de respectar-la i, per descomptat, pronunciar-la correctament.