La gestió dels nostres diners

 

Fa uns mesos un ajuntament de la nostra comarca buscava un periodista molt conegut -qui durant anys ha denunciat nombrosos casos de corrupció- amb l’objectiu de comunicar-li que havia fet unes obres a casa seua sense la corresponent llicència municipal. Sembla que, tot i ser molt conegut pertot arreu, no l’havien pogut localitzar. Fins a dues ocasions ho havia intentat aquest ajuntament del Camp de Túria però sense cap èxit. La situació podria ser d’allò més anecdòtica si no fóra perquè aquests tipus de fets es repeteixen, malauradament, des de fa dies, setmanes, mesos i anys a la nostra estimada comarca.

 

A tots els ajuntaments sense cap tipus d’excepció. Al marge d’ideologies o tipus de gestió dels nostres diners. Tampoc no es tracta de quatre, cinc o sis cèntims. Parlem de milers, milers i milers de diners que els ajuntaments deixen de cobrar amb el pas del temps. Unes voltes caduquen o prescriuen les reclamacions que en fan les administracions locals ja se’n poder oblidar de cobrar-los. En altres ocasions parlem de problemes burocràtics de diversa índole: no se’ls pot localitzar, el carter no els deixa els avisos corresponents o, simplement, es perden sense arribar-hi.

 

En aquest tipus de casos també en podríem parlar de futbolistes d’eixos que ixen per la televisió, representats dels mateixos jugadors, esportistes d’elit d’allò més coneguts, polítics famosos, representats públics….. Hi ha tot tipus de perfils personals i econòmics. Podríem omplir fulls i fulls fins cansar-nos. Gent que no es caracteritza, precisament, pels greus problemes de solvència o liquiditat econòmica per afrontar el pagament d’una taxa o un impost en qualsevol ajuntament del Camp de Túria. Darrere d’eixos impagaments hi ha anècdotes, drames, situacions irreals, inversemblants, experiències quasi de ciència-ficció,.. Gent que no sap que ho deu, gent rica, pobra,… La seua importància és cabdal per al dia a dia de les administracions locals. No cal oblidar que més enllà de les simpaties que ens poden despertar, es nodreixen, principalment, dels impostos que els hi paguem any a any. La seua bona gestió és molt important per a la pervivència dels serveis públics que rebem, a canvi, com en qualsevol tipus de transacció econòmica, si em permeten el símil. A ningú no ens agrada que ens escuren les butxaques. I més tenint en compte que amb la crisi que patim des de fa uns anys qualsevol cèntim que puguem conservar a casa nostra ens n’alegrem. Potser algú de vostès són als llistats de deutors i no en saben res. Coses de la tecnologia i l’eficàcia!!!

 

Eixa bona recaptació als ajuntaments és clau per finançar els serveis. A grans trets, podem comentar que, actualment, hi ha tres tipus de gestió que porten a terme les nostres administracions locals. D’entrada, hi ha els que amb personal propi recapten i gestionen els impostos i les multes de trànsit sense cap tipus d’intermediari. En un segon grup hi ha els que encomanen eixa tasca a una empresa privada perquè ho facen al seu lloc. A canvi, els paguen una quantitat econòmica que no sol ser menuda i una gestió que sempre no és el més satisfactòria per al calaix dels ajuntaments. Finalment, trobem un tercer i darrer grup que adjudica la seua recaptació a la Diputació de València perquè se n’encarregue de recollir els diners dels impostos municipals, les taxes i eixes multes que ens posen per aparcar malament o per qualsevol altra infracció. Els nostres ajuntaments escullen qualsevol de les tres possibilitats, tot i que també poden emprar fórmules mixtes: la meitat de la recaptació es fa pública i la resta s’encomana a una empresa privada. Hi ha varietat al Camp de Túria, més enllà del color polític del governant. La ideologia no hi té res a vore.

 

Fa setmanes em comentaven el cas d’una administració que en pocs anys ha passat de pagar 180.000 a 250.000 euros a una empresa privada que s’encarrega de la gestió dels seus impostos. L’augment s’ha produït en menys de tres o quatre anys. No hi ha grans raons econòmiques o de volum de feina que ho justifique suficientment. Tampoc no hi calen. Els nostres governants saben que només cal signar un paper per autoritzar eixe pagament i problema resolt. Només faltaria!!!! Amb els diners públics no calen romanços. A pagar i a callar. Doncs bé, ni eixos augments eviten a l’administracions recaptar tot allò que els pertoca. L’escassa diligència administrativa i els embolics inherents en el seu quefer diari suposen que anualment un ajuntament d’una grandària mitjana deixe d’ingressar fins a 1 milió d’euros. És una quantitat molt important per menysprear-la fàcilment. Una gran quantitat de coses i projectes es podrien fer amb eixos diners.

 

Quan parlem del pagament dels impostos hem de reconèixer que hi ha molts que fan servir una gran quantitat d’entrebancs i eines burocràtiques al seu abast per evitar soltar ni un cèntim. La poca solidaritat de certes persones envers la gran majoria que, amb més o menys regust, sí paguem és evident. També cal remarcar que en alguns casos i situacions hi ha municipis on el nivell dels impostos i les taxes no són a l’alçada de la qualitat i quantitat dels serveis públics que es reben. Tanmateix, han de pagar igualment. Els ajuntaments han ideat, molt gentilment, una sèrie de comoditats per fer efectius els ingressos. Assegurar-se’n amb paraules boniques una contribució que produeix calfreds i angoixa als contribuents. Hi ha algunes localitats on un ciutadà normal pot pagar els impostos al llarg de tot l’any, en còmodes terminis que fan més transitable el camí tan ingrat de buidar-nos el compte corrent. Sembla que, psicològicament, pagar-ho a poc a poc no ens provoca rebuig.

 

Quan paguem impostos pensem en tota una sèrie de serveis que els ajuntaments, a canvi, ens presten i ens fan més còmoda la vida i el nostre benestar. No obstant, sempre no ocorre així. Recentment, a Benaguasil els seus habitants han pogut comprovar com una acció tan quotidiana com obrir l’aixeta i esperar que isca aigua no era possible. Durant hores i hores, quasi un dia i mig, no han pogut ni dutxar-se, ni rentar-se ni fer eixes necessitats fisiològiques que realitzem dia a dia. De ben segur que hauran pensat, amb tota la raó del món, que el seu ajuntament no ha estat a l’alçada del que cal esperar d’uns governants. La distància entre polític i ciutadà augmenta. Els polítics, però, no s’ho expliquen. L’eficàcia administrativa augmenta a ritmes insospitats.