La invasió ianqui fa forat  

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

A poc a poc, han esdevingut un senyal d’identitat més de la nostra societat i han aconseguit fer forat sense que quasi ens n’hem adonat. Els darrers anys s’ha intensificat eixa nova moda que consisteix a assumir com a propis una sèrie de costums i fets que mai no ens han pertanyut. El tarannà d’eixos costums nouvinguts no es redueix sols a un estil o una idea adquirida des de fora de la nostra societat sinó que, a més a més, abasta un component econòmic, de benefici i de guanys empresarials. Assimilar la forma de fer d’altres societats ha de ser aplaudit sempre que no hi haja darrere una nova colonització que ens faça perdre els nostres orígens i la nostra idiosincràsia. Saber combinar els nostres arrels i alhora enriquir-los amb allò que es fa en altres societats més avançades pot esdevenir un símptoma de maduresa i, també, una forma d’adaptar-se a un món cada volta més globalitzat. Avui dia és d’allò més normal que una idea o un costum d’un país de l’altra part del món es puga portar a terme en l’altre costat del planeta amb una plena normalitat. Copiar la forma d’actuar d’una determinada societat, els seus costums i adaptar-los al nostre dia a dia és més habitual del que sembla. La societat ianqui és, de bon tros, la que més capacitat ha demostrat tindre des de fa anys a l’hora de colonitzar i endinsar-se en bona part dels països occidentals europeus, potser per la nostra forma de ser, potser per les nostres debilitats o, potser, directament, pel potencial que els nord-americans sempre han tingut, tant en termes econòmics com empresarials i militars.  

Les festes de graduacions acadèmiques que se celebren en bona part del nostre país en són un bon exemple. Esta moda, però, no és recent, tot i l’embranzida experimentada. Ans al contrari, s’arrossega des de fa un bon grapat d’anys. Tampoc no comprèn sols els cicles educatius de major edat, sinó que, fins i tot, xiquets i xiquetes d’escassos tres anys participen en la seua graduació només acabar l’escola bressol, la coneguda guarderia. Amb vestits per a l’ocasió i acompanyats pels pares, reben un títol per haver acabat, amb èxit, eixe cicle formatiu. S’acostumen des de ben joves a la nota acadèmica com a un dels objectius que, a poc a poc, han d’assolir i que aniran arrossegant a la resta de les etapes per on anirà transcorrent la seua vida d’estudiant. Les festes d’estil americanitzat, amb vestits per a l’ocasió, festes amb glamur, orles i sopars els aniran acompanyant sempre. El que fa uns anys es reduïa al final de la carrera universitària, ara s’ha estès com l’escuma. Cap escola, institut o centre educatiu no gosa l’acabament del curs acadèmic sense acomiadar-lo “com cal”. Amb tots els components. Comptat i debatut, no es tracta sols d’un acte protocol·lari. El negoci per a les empreses que hi ha al voltant de les celebracions n’està assegurat i, a més a més, s’encarreguen de potenciar-lo.

El mateix ocorre en altres adaptacions ianquis dels darrers anys. Les conegudes festes de Halloween de l’1 de novembre són “indispensables” per a qualsevol discoteca, pub o recintes semblants on els joves en són els seus objectius prioritaris. Amb eixa excusa, el que importa és traure’n un altre negoci amb les disfresses, les llaminadures i tota una sèrie de productes per a celebrar-ho. Mai a la vida no havíem celebrat eixa festa però l’hem interioritzat tan bé que ara sembla nostrada. Grans i menuts, a casa nostra, a les discoteques o en sales de festa, tothom participa d’un acte que fins fa ben poc sols vèiem a la televisió. Altra volta el poder colonitzador dels americans, una potència econòmica d’abast mundial, és al darrere de tota eixa nova societat que es va creant a poc a poc, de forma sibil·linament estudiada, al nostre voltant.

La tercera empremta ianqui fa referència als coneguts Black Friday, on el que traspua és la potenciació de l’ànsia consumista al més pur estil capitalista que els americans s’han encarregat d’exportar pertot arreu. I a més, està lligada a un altra forma d’actuar molt acceptada des de la pandèmia: les compres per internet, en detriment, per descomptat, del comerç de proximitat. Com més compres faces, més acceptat seràs per la societat i seràs vist com una persona adaptada als nous temps que s’acosten i que continuen la seua travessia amb una velocitat de vertigen.      

Una cosa curiosa, ocorre, però quan en parlem de costums vinguts d’altres països on la seua gent té una sèrie de components com el color de la pell, al seua religió o els seus costums. Si en parlem de països africans o islàmics aleshores la seua acceptació canvia de soca-rel. Se’ls rebutja i se’ls menysprea a més de criticar-los amb vehemència. En eixos casos, ni tan sols es planteja la possibilitat d’adaptar eixos costums o forma d’ésser. Sols els països forts econòmicament són capaços d’endinsar-se en una societat determinada occidental. Per tant, darrere de l’adaptació o no d’uns costums hi ha, també, el component racial. No es tracta d’analitzar quin tipus és el que pot vindre a la nostra societat sinó, especialment, de quin país es tracta. La procedència esdevé un element clau i essencial. Modelar la societat amb tota una sèrie de components i saber adreçar-los cap a una meta fixada, prèviament, és, si més no, una forma de manipular-la per poder fer-ne d’ella una titella. Els manuals d’antropologia i sociologia en són plens.