Aquells temps que no tornaran

Hi havia un temps a la nostra comarca que pertot arreu naixien, es multiplicaven i es reproduïen amb gran rapidesa plans urbanístics per omplir d’habitatges, xalets i immobles el sòl rústic que fins aleshores no s’havia ocupat.

La velocitat vertiginosa era d’una magnitud tan gran que semblava mentida que això poguera succeir. Els ajuntaments hi veien una via important per augmentar-ne notablement els seus ingressos ordinaris. Els constructors, promotors i immobiliàries s’hi capficaven per fer-hi negoci. Tot era rodó. Tots n’ixien guanyant. Alhora, els propietaris -xicotets, grans i mitjans- feien també el seu particular paper: vendre les terres per guanyar milers i milers d’euros que els asseguraren, de sobte, el seu futur, el dels fills i el dels néts. Fins i tot, també els rebesnéts naixerien amb un bon tros de pa al sarró.
 
Deu o dotze anys després d’aquella allau urbanitzadora podem observar amb gran pena l’aspecte que presenten, avui dia, els milers i milers de metres quadrats del sòl on s’amuntega la brossa seca, el fem, les deixalles i els enderrocs. Símbol d’una època, d’un èxtasi i d’una societat que ens van vendre com la millor de totes. Ningú no s’esperava les conseqüències i les pèrdues que hi ha hagut després. Cap metre es podia salvar d’aquella voràgine devoradora de la qual cap ajuntament no se’n va lliurar. Era la millor forma -també la més ràpida- d’obtindre recursos i diners a fi de pagar les despeses ordinàries a les quals s’ha d’afrontar quotidianament. Alguns també van aprofitar l’avinentesa per augmentar les despeses que fins aleshores feien amb regularitat. Eixos excessos els han hagut de retallar i reduir, a empentes i rodolons, per controlar el deute públic. Després de la festa apareix la ressaca. Després d’engordir els pollastres se’ls ha de matar. Després de les rialles comencen els plors. Diguem-ne que es tracta del decurs de la vida.
 
Una sentència del Tribunal Suprem avala els recursos dels propietaris d’un pla d’actuació integrada (PAI) a fi que els rebuts que han de pagar cada any al corresponent ajuntament s’ajuste a la realitat que es viu en el dia a dia d’eixos terrenys. És a dir, consideren que si als seus terrenys hi ha sols pedra i brossa seca pertot arreu no és “just” que tributen com a urbà perquè no disposen de cap tipus de servei. Fins i tot, hi ha casos que als terrenys no s’ha fet cap tipus d’activitat. Paguen com a urbà allò que no deixa de ser rústic. Són justes eixes reivindicacions? Qui n’ix guanyant i perdent? La qüestió no és tan fàcil com sembla. Els embolics burocràtics, administratius i polítics porten el seu recorregut. El millor per als perjudicats propietaris és que l’any vinent hi ha eleccions i, com sap tothom, quan hi ha a l’horitzó una papereta dins d’una urna aleshores els polítics “nostres” van molt amb compte. Si volen conservar o, inclús, recuperar suport electoral el més factible és revertir la situació urbanística que s’hi viu en molts d’eixos pais.
 
A la nostra comarca esta mesura s’ha començat a estendre a la gran majoria dels municipis del Camp de Túria. Som ja a les darreries de l’any i, per tant, un grup nombrós d’ajuntaments comença a preparar, redactar i els més agosarats aprovar els comptes de 2015 amb la incorporació de les demandes i les peticions dels propietaris dels terrenys que d’un dia a l’altre passen d’urbà a rústic. En alguns casos parlem de fins a 300.000 i 400.000 euros que les administracions locals deixaran d’ingressar a l’any en funció de la capacitat i el volum de terrenys que, prèviament, havien requalificat perquè pensaven que durant els propers anys es construirien milers i milers d’habitatges. Tot, però, se n’ha anat en orris irremeiablement. Pocs varen ser els que van albirar que eixa època daurada tindria un final proper. En política és molt fàcil dir a tot que sí, el més complicat -allò que més enemics crea- és pronunciar la paraula “NO”. No és sols un canvi lèxic sinó una qüestió de responsabilitat que molts no van assumir i ara s’han de patir les conseqüències.
 
A partir d’ara caldrà estar molt a l’aguait d’aquells ajuntaments on eixes retallades en els ingressos -fruit dels excessos incontrolats urbanístics- no tenen una conseqüència directa sobre la despesa social que destinen en cada pressupost a fi d’ajudar les persones que ho passen pitjor en esta crisi que patim. En una situació com la que patim les prioritats han d’estar ben clares. Enrere han quedat aquells projectes i iniciatives fastuoses basades en el balafiament. No es tracta d’haver viscut per sobre de les possibilitats sinó que les administracions ho han permès. Els problemes no són sols de caire econòmic sinó també un crisi de valors socials on es potenciava l’enriquiment a qualsevol preu i en el menor temps possible, les ganes per comprar qualsevol tipus de tecnologia nova sense cap necessitat prèvia i la cada volta més accentuada individualitat. Eixe comportament és el que ens ha menat a la destinació actual.
 
En aquells temps de bonança econòmica i borratxera urbanística tot era possible. El moll de la qüestió era comprar a 4 quinzets allò que, a continuació, s’hauria de vendre a 50 o 60 euros. Guanyar i guanyar el màxim de diners en el mínim de temps. Eixa era la premissa més important. Anys en què els bitllets brollaven pertot arreu. Temps en què els programes urbanístics es multipliquen al recer de les grans inversions. Eixos mateixos terrenys que avui dia són erms i exempts de qualsevol actuació urbanística a curt termini passaven a tindre un valor descomunal. Llauradors propietaris dels terrenys veien engreixar els seus comptes bancaris amb xifres milionàries en un llampec. En este ambient tothom ha actuat d’acord al seu interès. Els ajuntaments encisats amb requalificacions que els asseguraven ingressos amb quantitats ingents i xicotets propietaris que se n’aprofitaven de l’avinentesa com a nous rics. Ara, anys més tard, les administracions han d’esmenar els problemes provocats per totes aquelles borratxeres urbanístiques. El primer d’ells i el més important és l’IBI. No sabem si en el camí del futur en vindran d’altres. Els alcaldes i alcaldesses ja s’han posat en marxa. Vorem si ho resolen o s’agreuja el problema.