Habitualment, no solc escriure de coses que tinguen a vore amb el món del futbol. Considere que hi ha gent més preparada per parlar-ne amb major propietat i coneixement d’un terreny més adobat als interessos ocults, els fanatismes, els sentimentalismes i les efervescències. Sóc, ans al contrari, un afeccionat més, però intente distanciar-m’hi. No obstant, no em puc estar de comentar un fet que, fa unes setmanes, em va sobtar molt.
Es tractava d’una foto que es va publicar a les xarxes socials arran de la gran victòria -èpica afegiria jo- que va aconseguir el València davant el Madrid al camp del Mestalla. A la fotografia s’hi veia el capitost del club, Peter Lim -al pas que va serà més conegut ací que el mateix president de la Generalitat- i la seua cohort d’ajudants, col·laboradors i socis d’eixos negocis que fa pertot arreu del món. Eren a l’interior d’un restaurant de la ciutat de València. D’eixos sols a l’abast d’uns quants, on per anar-hi cal tindre una llibreta d’estalvis farcida de bitllets. Sens dubte, no hi va qualsevol persona. Se’ls veia cofois, contents i, fins i tot, eufòrics. Un Madrid de rècords havia vist tallada, de soca-rel, la seua trajectòria per un equip que enguany inicia un projecte nou i que, d’entrada, ha alçat una enorme polseguera. Positiva, de moment. El tarannà valencià en versió asiàtica.
M’hi vaig fixar en un personatge per damunt de la resta. Es tractava de Jorge Mendes, un portuguès que es dedica a representar milers i milers de jugadors pertot arreu del món, entre ells en destaca un: Cristiano Ronaldo, amb qui comparteix nacionalitat. Semblava, exteriorment almenys, amb cara de felicitat. El València havia guanyat el Madrid amb gran coratge dels jugadors i una afecció d’allò més contenta. En vore la seua cara vaig pensar si seria un sentiment de sinceritat o una actitud ben estudiada per augmentar la seua popularitat entre els valencians. Em preguntava com hauria paït la derrota del seu estimat Ronaldo i alhora era capaç de donar una imatge tot somrient per la victòria tan patida pel València unes hores abans. Em feia enveja la seua capacitat per canviar el “xip” i expressar els seus sentiments amb tanta alegria. Per descomptat, els nous propietaris del club estaven de festa. En la seua primera temporada havien pogut guanyar un dels equips grans que des de fa anys venien per Mestalla com si fóra una passejada més, un entrenament sense cap oposició de l’adversari.
Eixa foto em desperta moltes idees. Sembla mentida però a voltes una fotografia diu més coses que un article, que unes paraules ben buscades o que un adjectiu molt precís. Això del fotoperiodisme no em deixarà, mai, de sorprendre. Sortosament, encara hi ha fotògrafs professionals, més enllà dels aficionats i en eixa imatge dels dirigents nous del València es demostra amb escreix. D’un temps ençà, el València ha patit els desficacis de gestors que no hi eren a l’altura esperada, les malifetes dels polítics i els capficaments de la Generalitat. No és sols un club esportiu valencià. És, especialment, un negoci i tothom hi veu un badall per fer-hi diners. No hi ha ningú que se n’haja anat arruïnat. Ans al contrari. Els clubs de futbol són un bon aparador per mostrar-se al món i una targeta de visita adient per obrir moltes portes i tanques inaccessibles a les persones “normals“.
Sembla que després d’eixa mena de “depressió esportiva” que ha patit el València els darrers anys ha donat pas, actualment, a una fase nova caracteritzada per la il·lusió i l’energia contagiosa d’un projecte nou, innovador i amb la novetat de l’arribada d’un gestors forasters, vinguts de Singapur. Una volta el “pollastre valencià” s’havia acabat era una de les poques alternatives que s’albiraven a l’horitzó més pròxim. Uns empresaris asiàtics -al recer d’una economia asiàtica emergent- en són ara els amos i senyors. Crec que no hi ha res a dir. Si ens trobem en una economia global i de mercat lliure els equips de futbol són una bona eina per fer-hi negocis, que ningú no dubte que més enllà dels sentiments i de la il·lusió que per a molta gent suposa el València hi ha d’altres per a qui no deixa de ser una bona ocasió per omplir la seua bitlletera. I com sempre al voltant del futbol, les coses es magnifiquen fins a límits inimaginables. El que per a uns és la il·lusió des de menuts per a altres és un negoci amb la peculiaritat que l’èxit o fracàs depèn, especialment, de l’entrada o no d’una pilota dins d’una porteria.
No sé jo fins a quin punt serà positiva eixa cohort d’aduladors que arriben -com si en foren una part més de l’equipatge- al voltant dels gestors asiàtics en forma d’empresaris, representants, agents de futbolistes, homes de negocis, amics…. El llistat és inacabable i variat. Fa l’efecte més eixa imatge dels voltors famolencs que cerquen la seua víctima i esperen el moment més adient per atacar-hi. Qualsevol víctima és bona i saborosa, més enllà del país on estiga o la seua procedència. El més important és menjar i satisfer el seu instint assassí. Saben que si amb una sola presa no en tenen prou podran buscar-ne una de nova fins que es queden cofois. Fa temps que l’ètica al món del futbol es va esvair com el fum d’una foguera si és que alguna volta n’hi va haver, d’ètica. No sols es tracta de mirar el compte de resultats i d’explotació cada cert temps sinó també d’aportar-hi una dosi idònia de sentiment.
No obstant això, hi veig massa interessos creuats, oposats i fins i tot contradictoris en eixe nou panorama que ha esdevingut el món del futbol. No sé fins a quin punt un mateix agent de futbolistes pot treballar amb la mateixa intensitat i passió per a dos equips que lluiten, entre ells, per aconseguir un objectiu comú, en una mateixa lliga i en una mateixa temporada. Si tots dos volen ser campions i reforçar-se per abastar els èxits, caldria saber a qui donarà prioritat i a qui defensarà amb més fermesa i propòsit. En eixa immensitat que és el món financer caldrà estar-ne a l’aguait dels propers esdeveniments a fi d’evitar que, un altra volta, siga el sector públic el qui esmene les errades i els badalls que han deixat aquells que amb els seus jocs florals en comptes de conduir als èxits han assolit la mediocritat. Vorem passar pels nostres ulls si esta gestió nova porta la quietud econòmica necessària a les nostres butxaques per evitar que les arques públiques hagen d’ajudar, novament, les entitats privades.