Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Només arribar a casa, el flaire que en desprenia era inconfusible. Un aroma que s’endinsava per tots els racons de la cuina que et permetia encertar què hi havia eixe dia per a dinar. Des de mitjans matí, l’olor a peix, de tot tipus, era present en moltes contrades de la casa. Eren els temps que per anar a comprar sols hi calia una bossa d’eixes grans de plàstic gros i fort o, fins i tot, un carro on hi cabien totes les comandes anaves agafant en la ruta que se solia fer tot passejant pel poble. A la carnisseria per a comprar les llonganisses o botifarres de la darrera matança, a la verduleria per a emportar-se les taronges que havien collit de bon de matí en algun dels camps del terme municipal i, finalment, a la peixateria per a provar eixe tros de lluç fresc que Tere ens havia recomanat per telèfon.
De tornada a casa, notàvem als braços la quantitat de menjar que havíem comprat en moltes de les tendes del poble i amb les quals, de ben segur, tindríem per a un bon grapat de dies. Com a mínim, en tindríem prou fins el cap de setmana que, dissabte, com fèiem habitualment, hauríem de tornar a eixir per acabar d’enllestir algun àpat. La pol·lució no era, per tant, un dels grans inconvenients que hui dia provoca tants mals de cap als nostres governants a l’hora d’abaixar l’índex d’emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. Unes bones cames i uns bons braços n’eren suficients, especialment les dones que eren les qui, en la gran majoria, anaven a fer les compres mentre l’home era al bar tot acabant l’esmorzar, prenent un rebentat per rematar la “feina” o començant la partida de cartes. Tanmateix, aquell escenari ha canviat de soca-rel. No hi ha res a vore amb una actualitat que avança a la velocitat del llamp tot en un vertigen sense possibilitat de retorn.
Semblava que estàvem més lluny, la realitat, però, n’ha accelerat els terminis. La transformació que el comerç tradicional ha patit els darrers anys, especialment d’ençà que la pandèmia va endinsar-se a les nostres vides, ha fet trontollar totes les estructures com les havíem conegudes fins ara. Res ja no és igual com fa uns anys i tot el que està canviant o modificant-se no té marxa enrere. La situació és irreversible i cada volta és més complicada per al comerç tradicional o de proximitat.
Els barris, carrers i cantonades del costat de casa canvien a un ritme vertiginós, amb traspassos, lloguers, vendes i tancament de locals i establiments. Cap sector no n’està exempt. Ni les mateixes entitats bancàries –malgrat els beneficis esfereïdors que n’obtenen- mantenen les seues oficines i marxen dels pobles quan arriba la crisi econòmica i ja no hi veuen negoci a fer amb els veïns.
Al meu poble, a la Pobla de Vallbona, el municipi de 26.000 habitants on he viscut i crescut, fa uns mesos que ha tancat la darrera peixateria de proximitat o de barri, dos accepcions que, d’un temps ençà, han agafat una embranzida important entre l’opinió pública. Fins ara n’hi quedaven dos, propietat de dos germans. Primer va tancar una i ara ha estat l’altra. Ens hem quedat sense eixa peixateria que et guarda el peix que sap que t’agrada, eixa que et recomana el producte que ha arribat fresc de bon de matí o eixa que, fins i tot, et diu com has de preparar un plat determinat perquè la resta de comensals es queden embadalits. Res ja no serà igual.
El tancament d’un establiment o una tenda del barri suposa darrere un cost familiar, econòmic i social. Pensàvem que el tancament del darrer negoci d’un sector determinat sols afectava als pobles menuts que han de fer mans i mànigues per reeixir-se’n, ara, però, hem ens n’hem adonat que no.
Així com la pandèmia va acabar amb totes les persones que tenien una patologia prèvia, amb el comerç local ha ocorregut el mateix. Elimina totes les tendes que tenien problemes de vendes i n’inicia de nous amb aquelles que començaven a trontollar. El pitjor és que som a l’inici d’un camí tenebrós.