Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
És una de les eines que ha servit, històricament, per acostar la comarca de Camp de Túria al cap i casal i, per tant, a tota l’àrea metropolitana de València. La seua entrada en funcionament, l’any 1992, època daurada marcada per les Olimpíades de Barcelona i l’Expo de Sevilla, va suposar una transformació de cap a cap de tota la comarca. Al llarg de les tres dècades de vida de la carretera CV-35, coneguda també com a autovia d’Ademús, la comarca ha crescut en quasi 91.600 nous habitants en passar dels prop de 77.000 veïns de l’any 1992 als més de 168.700 empadronats en l’actualitat.
Sens dubte, representa un dels exemples més significatius del tipus d’urbanisme i creixement territorial que hem viscut en bona part de les comarques valencianes.
Les bombolles urbanístiques sorgides al recer dels diners fàcils, l’especulació econòmica i la deixadesa -i fins i tot, complicitat dels ajuntaments- han fet el seu camí sense cap entrebanc. Plans urbanístics a la mesura, requalificacions a dojo i noves construccions en tot tipus de sòl s’han consolidat com a trets característics d’allò més esfereïdors en la gestió pública.
L’any 2022 s’han complert les tres primeres dècades del seu naixement. Tot i això, l’avinentesa ha passat sense pena ni glòria. Ni un record ni un esment. Cap administració pública ni entitat no ha fet un reconeixement sobre eixe aniversari.
Repensar el futur de la comarca, unir les forces entre totes les administracions i marcar una ruta determinada en polítiques de mobilitat i sostenibilitat representen alguns dels reptes o de les assignatures pendents de resoldre i que, entre uns i altres, s’han bandejat. No s’hi val a badar, especialment, per una qüestió de supervivència o de respecte al nostre medi ambient. Totes les facilitats que l’autovia d’Ademús va aportar a l’hora de permetre un creixement urbanístic esbojarrant no s’han acompanyat, de cap manera, d’una millora proporcional en els serveis públics.
L’interior dels termes municipals lluiten, amb els seus ajuntaments, perquè els xalets tinguen enllumenat públic, connexió al clavegueram i un asfaltat de carrers. Algunes contrades de Camp de Túria viuen en condicions tercermundistes i indignes en eixa cursa per omplir de xalets i habitatges els respectius termes municipals.
Les successives ampliacions que ha patit l’autovia, la darrera l’any 2021 amb un tercer carril entre Llíria i la Pobla de Vallbona, sols han aguditzat una situació preocupant en una de les autovies que vertebra l’interior valencià, la costa i les comarques de Camp de Túria, els Serrans i el Racó d’Ademús.
Les imatges que s’hi viuen ara, en determinats fragments horaris, amb embussos constants, accidents i problemes de circulació en són un paradigma dels problemes creats. Les polítiques de mobilitat implantades al recer de l’autovia s’han adreçat a augmentar-ne el nombre de vehicles per eixa carretera però han oblidat que, després, la manca de bones connexions dins dels respectius termes municipals no poden assumir una quantitat de cotxes tan gran. Les alternatives basades en el transport públic estan absents i no cobreixen les mancances actuals.
A més a més, per acabar-ho d’adobar, la Generalitat Valenciana, amb el PP al capdavant, va decidir incloure en el seu moment l’autovia en l’explotació en règim de “peatge en ombra”, és a dir, el pagament a l’empresa concessionària per cada vehicle que hi passa. Fer negoci a costa de tot n’és el lema. Enrere queden aquells diumenges de vesprada dels anys vuitanta quan una imatge es repetia en bona part dels municipis de la comarca de Camp de Túria.
Centenars de vehicles enfilaven, amb matemàtica precisió, el seu retorn al cap i casal després d’un cap de setmana intens a la típica caseta de camp o xalet per fer-hi la paella i respirar-hi aire pur. Els embussos, els problemes de trànsit i els mals de cap es multiplicaven des de Casinos fins l’entrada a la capital valenciana. Llíria, Benissanó, la Pobla de Vallbona o l’Eliana eren els municipis més perjudicats per la presència dels vehicles que durant hores i hores tractaven d’avançar per l’antiga carretera comarcal 234 que travessava l’interior dels seus nuclis urbans.
Tots els seus habitants sabien, prèviament, que havien de fugir de fer qualsevol desplaçament durant eixes hores concretes o, com a mínim, haurien de cercar una alternativa adient. Tres dècades després es mantenen els problemes de mobilitat.