Podem canviar?

 

Fa uns dies llegia que un dirigent polític -esquerrà per a més dades del personatge- maldava sobre el cost personal que per a ell suposa continuar a la primera línia de la política. En parlava sobre el temps que havia de restar a la seua família, al seu temps de lleure i a l’absència en nombroses reunions d’amics. L’esforç i el sacrifici explicat amb detall per a tots els lectors i amics virtuals.

 

Ho deia ell, precisament, que porta més de 15 anys menjant i bevent de l’erari públic sense cap tipus de problema. Ell, precisament, que ha cadenat un treball públic “a dit” darrere d’un altre. Ell, precisament, que no sap què és això d’estrènyer-se el cinturó per arribar a finals de mes. Ell, precisament, que no coneix de primera mà els entrebancs que pateixen moltes famílies per omplir la nevera de queviures cada cap de setmana. Ell, precisament, que no ha experimentat les retallades del govern. Ell, precisament, que desconeix la sensació de negar-li a un fill l’assistència a un viatge de l’escola o la possibilitat d’apuntar-se a alguna de les activitats extraescolars, amb tota la vergonya i l’escrutini que comporta eixe tipus de situacions. Ell, precisament, que viu quasi al marge de la nostra societat -caracteritzada per l’austeritat- amb una nòmina generosa de milers d’euros mensuals -pagada per tots els contribuents- amb la qual es permet finançar la hipoteca de la seua fastuosa casa o el canvi de vehicle per un altre de gamma alta dotat amb les darreres prestacions tecnològiques.

Sembla que eixe polític, precisament ell, no s’ha assabentat del que suposen els temps nous que corren a la societat actual. Llegir-li les declaracions públiques al personatge al voltant de la seua continuïtat a l’espectre polític fa nosa, especialment per la seua estupidesa. És una mena d’insult a la intel·ligència i a totes les persones que amb major virulència pateixen les conseqüències de la davallada econòmica. No fan sinó potenciar eixa imatge que, malauradament, tenim dels nostres representants que, lluny de lluitar per canviar la societat, lluiten aferrissadament per romandre amb els privilegis i les prebendes ancestrals. Tenen una enorme destresa per “atreure” la identificació ciutadana.

Sens dubte, l’aparició de grups polítics nous -de tarannà ciutadà i arrel social- ha sacsejat el panorama polític i ha suposat un altra forma de gestionar les qüestions públiques des dels vessants dels partits polítics. S’apliquen, diguem-ho així, més criteris socials en la majoria de les decisions que prenen els nostres polítics. Almenys, fan més èmfasi públicament. D’un temps ençà, ens hem acostumat a escoltar, llegir i sentir-ne parlar al voltant de les anomenades primàries als partits polítics, especialment als de tarannà esquerrà. Es tracta d’un procediment intern que fan servir els “nostres” polítics a l’hora de triar les persones que aniran en un llistat electoral o aquells que dirigiran i controlaran l’organització, el seu funcionament i el seu engranatge. Sortosament, avui dia no es concep que a l’interior d’una formació política no hi haja les anomenades eleccions primàries. Emprades originàriament a la societat americana -amb les lògiques singularitats a un cantó i l’altre de l’atlàntic-, les eleccions primàries permeten una participació directa dels militants que en formen part de cada partit. És una manera que els militants senten que són ells els qui, naturalment, s’encarreguen de decidir la presa de les grans qüestions sense que l’anomenat “aparell” dels partits puga fer-hi res al respecte. Des de fa temps s’acusa els partits polítics de basar el seu funcionament sota criteris “digitals”, és a dir, un dit arbitrari -les elits, per emprar una terminologia marxista- que s’encarrega de decidir-ho tot al marge de les bases populars.

L’aparició d’eixos moviments socials nous no ha fet sinó accelerar eixes inquietuds i demandes socials que des de fa temps tenen alguns moviments i expressions que estaven el marge dels partits polítics tradicionals. Políticament, tenen més visibilitat pública. No es tracta únicament d’una novetat pel que fa a partits nous sinó que cada volta hi haurà menys cabuda per als partits que no apliquen els criteris socials al seu quefer diari. La greu crisi econòmica ha colpejat tan fort tota la societat que ha obligat a prendre mesures dràstiques de funcionament, tant pel que fa a la manera de gestionar l’interior dels partits -amb més democràcia i participació- com pel que fa a l’acostament a les reclamacions dels ciutadans, és a dir, les demandes socials. Ja no s’hi valen les fórmules que es venien aplicant fa anys. La forma de fer política canvia a un ritme vertiginós. Això d’escollir un cap de llista a “colp digital” és una fórmula que es bandeja en benefici de les conegudes “primàries” en les quals les bases socials són les que se senten partícips de la política. Sols hi ha un partit -el Partit Popular- que s’entesta a fer servir el sistema “digital”, tot adobat amb el component “mesetari”, Madrid és qui mana. València no hi diu ni pruna.

Una cosa, però, no m’agrada gens ni miqueta. El mot “casta” no m’acaba de convèncer si es refereix únicament als polítics majoritaris -PP i PSOE- que tenen dirigents que no coneixen un altra manera de guanyar-se la vida que no siga mitjançant la política. Aquells que des de fa més de 10 o 15 anys són a la política, tenen assegurat un bon sou i disposen d’un bon grapat de privilegis sense cap tipus de miraments. Fora d’eixos dos partits també hi ha una colla interessant que es podria considerar “casta” sense cap dubte d’errar. Una persona de Compromís, Ciudadanos, ‘Esquerra Unida, UPyD o d’altres formacions que porta anys vivint de la política també s’hi podria incloure? I tant que sí. A poc a poc, hi ha una tendència accentuada als partits -més als darrers mesos- que s’afanyen a presentar gent al capdavant dels partits i les llistes electorals que no tinguen res a vore amb els trets característics de la “casta”. Que els caps de llista siguen joves, amb formació, que no tinguen res a vore amb les decisions polítics de fa anys no és cap anècdota ni casualitat. Ans al contrari, és la nova manera de fer i entendre la política. Qui no ho veja així tindrà un futur obscur i incert