Ho vaig anunciar, en exclusiva, en juliol de 2013. Si l’alcalde de Riba-roja de Túria, Francisco Tarazona, renunciava a encapçalar la candidatura del Partit Popular en les properes eleccions de maig, hi havia una persona molt ben posicionada per substituir-lo: María José Ruiz, actual regidora d’Educació i Urbanitzacions. Finalment, s’han confirmat els meus presagis.
Tarazona ha decidit que 20 anys al capdavant de la primera línia política en són suficients i ha decidit marxar. Casualitats o no, ha esperat a inaugurar -a dolçaina i tabalet- l’arribada del metro al municipi i deixa el testimoni a Ruiz. Se n’havia parlat molt al voltant de la continuïtat o no de l’alcalde i, a la fi, ha fet una marxa enrere perquè tot feia pensar -si més no- que s’hi tornaria a presentar. Fins i tot, molts dels seus companys a la comarca en donaven per fet la seua voluntat de seguir a la política.
Tanmateix, més enllà de guanyar o no les eleccions municipals en cas de presentar-s’hi, es donava per segur que hauria de renunciar a la Diputació de València. Pense que en la decisió de renunciar també ha tingut a vore que ja ha acomplert totes les responsabilitats possibles que pot esperar un alcalde a la nostra comarca. A poc a poc, ha hagut de cedir eixos càrrecs a la gent que ve empentant per darrere. Fa temps havia deixat la presidència comarcal del Partit Popular i ara hauria de fer el mateix com a diputat. El càrrec sembla destinat a l’alcaldessa de la Pobla de Vallbona, Mari Carmen Contelles, si, finalment, no acaba en un lloc d’eixida a les Corts Valencianes, un càrrec més car que mai si les enquestes no van errades i el Partit Popular perd la majoria absoluta. Es prepararia, per tant, el camí per acomodar-se a l’oposició i hi ha molts que no volen perdre els seus privilegis i, per tant, pretenen conservar un sou públic. Molts nuvis per a una sola núvia, diríem. Cedir tots eixos càrrecs i continuar alhora com a alcalde seria més aïnes un desprestigi insuperable per a Tarazona. És com eixe capità de l’exèrcit que un dia perd el càrrec i esdevé en soldat ras. Saber dir prou és també una virtut molt preada per als nostres polítics tot i que per a alguns esdevé en un entrebanc inescrutable.
La tria de Ruiz com a candidata tampoc no ha estat molt embolicada. No hi havia molta banqueta on mirar. És com si vas empatant el partit i no sap si posar-hi un altre davanter per marcar gol o substituir un migcampista -si em permeten la metàfora futbolística- per crear més joc. Tarazona és, sens dubte, el polític que, actualment, portava més anys -dos dècades- al capdavant d’un ajuntament al Camp de Túria. Recorde encara aquells plenaris llarguíssims, fastigosos i enrevessats que, moltes voltes, no conduïen enlloc. Una nit, fins i tot, vaig arribar a casa vora les quatre de la matinada. Sense sopar i sense menjar res de res des de les vuit de la vesprada. Quin cansament!!! Vaig aconseguir menjar el primer que vaig trobar a la meua nevera per rescabalar-me’n de les hores que havia passat al debat plenari. Eren temps que l’oposició l’atacava i ell recordava l’herència rebuda. Avui dia encara passa el mateix. Quasi 20 anys després el llegat de l’etapa anterior és objecte de debat.
Un dels majors problemes que tenen els nostres polítics és saber administrar correctament l’estada en un càrrec determinat. Alguns esperen que els seus veïns els facen fora, altres s’entesten a buscar aliances antinaturals per a mantindre el poder mentre que uns quants s’emporten una puntada dels seus propis companys per entendre que no han de continuar. Sembla, però, que els partits estan aplicant fil per randa eixa tesi actual que “obliga” els partits a renovar les llistes i presentar-hi persones més joves i preparades. Bé, sempre hi ha excepcions i oasis dins el desert.
L’alcalde de Sant Antoni de Benaixeve, Eugenio Cañizares, hauria d’incloure’s en eixe grup de polítics que no coneixen un altre sentit a la seua vida que continuar al poder al preu que siga (potser és vocació, em diran alguns). Artífex de la independència de Sant Antoni sobre la mare Paterna en 1997, ha sobreviscut a crisis polítiques, batalles internes, ganivetades dels mateixos companys de partit i acusacions greus que l’han menat a la banqueta dels tribunals. Legislatura darrere legislatura, s’ha barallat amb la majoria dels seus tinents d’alcaldia (apoteòsic fou l’enfrontament amb un ex regidor d’urbanisme en 2001) però de tots n’ha ixit guanyador. Fins i tot ara quan semblava que Felipe del Baño -president del PP i ex regidor amb qui ha protagonitzat greus enfrontaments- podia deixar-lo fora de forma definitiva. L’elecció “digital” de València ho ha impedit. Democràcia interna a dojo! Com els gats, sembla que té una dotzena de vides i esdevindrà, novament, el cap de llista electoral. Ningú no ha gosat mai contrariar-lo. Iker Jiménez tindria molta feina per fer un programa especial al “Cuarto Milenio”. Després de 18 anys com a alcalde i uns quants més com a regidor, sembla que encara no en té prou. Tot i ser alcalde d’un municipi de grandària reduïda, les històries i els successos que hi han ocorregut donarien per escriure uns quants llibres, inclús algun best-seller. Hi ha municipis més grans al Camp de Túria que, ni de bon tros, viuen amb més intensitat la política com a Sant Antoni de Benaixeve. Molta feina per als sociòlegs.
Caldria fer, també, un esment a la resta d’alcaldes i polítics del primer esglaó del Camp de Túria que han decidit canviar de rumb per dedicar-se a altres coses. En un cas per jubilar-se, l’alcalde de Llíria, Manuel Izquierdo, qui amb tres legislatures a les seues esquenes mai no hauria imaginat que seria batlle de la capital edetana i romandria al càrrec 12 anys, tot trencat la tesi que a Llíria cap alcalde no repetia més d’una legislatura. Un altre cas és de l’alcalde de l’Eliana Josep Maria Àngel que ha renunciat a tornar a presentar-s’hi després de 18 anys a la primera línia. Finalment, l’alcalde de Loriguilla, José Javier Cervera, també es fa a un costat. S’hi va capficar gràcies a una moció de censura a partir de la qual va aconseguir consolidar el seu partit durant molt temps. Tota una sorpresa en aquestes contrades. La política no deixarà, mai, de sobtar-nos.