Havíem quedat per dinar. Jo, estranyament, havia arribat una miqueta abans de l’hora convinguda. Havíem d’enraonar al voltant d’alguns temes del seu ajuntament. Estava molt il·lusionat amb la tasca tan important que havia mamprès al capdavant de l’administració i que la gent, majoritàriament, li havia encomanat. Aparentment, semblava una feina plàcida però també amb els seus entrebancs i escletxes. Mentre veia la gent passar en una típica imatge d’un poble qualsevol del Camp de Túria, em vaig girar i al fons del carrer vaig endevinar un cotxe esportiu que s’obria pas entre els edificis vells i embrutats pel pas dels anys alhora que una munió de gent arribava en autobús.
En aparcar el cotxe i enfilar-se cap al lloc on em trobava, el vaig qüestionar per la compra d’un vehicle d’eixa cilindrada i d’un cost econòmic tan elevat. “Com has pogut comprar-te eixe cotxàs? La gent pensarà que t’has fet ric ja amb la política en els pocs mesos que hi portes”, li vaig dir. Ell, en canvi, amb la tranquil·litat i la seguretat pròpia d’un polític que porta molts anys en un món atapeït de ganivetades i traïdories, em va contestar: “No et preocupes, m’ha costat barat, és un cotxe d’importació que m’ha ixit molt bé de preu”. Tot i la seua resposta fàcil i edulcorada, li vaig insistir: “En política, el que compta és allò que sembla no allò que és”. Certament, aquest supòsit es pot estendre a qualsevol àmbit de la vida. Per molt que ell s’entestara a justificar una situació, externament semblava el contrari. D’ençà d’aquell episodi amb aquell polític -amortitzat i jubilat pel pas del temps- ens trobem ara amb un escenari ben diferent a partir de les eleccions locals. De la borratxera dels dinars il·limitats i els luxes injustificats hem passat al pa i companatge. Una metàfora de la transformació que hem patit en la darrera quinzena d’anys i que ara s’ha manifestat ben alt i amb tot el volum possible.
Els resultats electorals al Camp de Túria han deixat, amb claredat, un vencedor (Compromís) i un derrotat (Partit Popular). Al fons, el PSPV s’asseurà a la cadira de l’alcaldia d’alguns ajuntaments tot i que en alguns municipis ha recollit un resultat dur de pair. S’ho haurien de fer mirar. El goig del poder no els hauria de mancar l’autocrítica per la davallada, especialment, pel que fa al vot juvenil i a la gent que, des de fa anys, resta a casa. Les sigles constitueixen, pròpiament, un fre en determinats escenaris. Si en 2011 la qüestionable política econòmica de Zapatero va llençar pels aires desenes d’ajuntaments socialistes, ara ha ocorregut el mateix amb les majories absolutes de què disposava el Partit Popular en autèntics bastions de poder. Els aires de corrupció, balafiaments i malifetes generalitzades han esquinçat la gestió dels alcaldes i alcaldesses, més enllà que hagen fet una feina acceptable o rebutjable. Enmig d’eixe panorama hi ha uns perdedors molt clars: Betoret, alcalde de Vilamarxant, i Mari Carmen Contelles, alcaldessa de la Pobla de Vallbona que no sols han perdut les majories absolutes sinó que, a més, han esquinçat part de la seua vida política. Els referents de Rus al Camp de Túria han vist com l’huracà d’aires renovadors els ha fet saltar pels aires sense compassió. Semblaven restar al marge de qualsevol cost polític. El Partit Popular perd una hegemonia que es mantenia en la majoria de localitats de la comarca durant els últims 20 anys. Si en les anteriors eleccions municipals de 2011 tenien com a objectiu principal aconseguir les alcaldies de la totalitat de la comarca, ara haurien de fixar-se que han perdut el poder en els grans municipis i s’hauran d’espavilar de valent per tornar a aconseguir la confiança de les persones. Deixen de ser-ne un referent i esdevenen, d’entrada, en elements secundaris tot a l’aguait que els futurs equips de govern o coalicions acaben a galtades o amb esbroncades.
El cas de Benissanó mereix una atenció especial. La joia de la corona de l’actual delegat del govern, Serafín Castellano, ha passat a mans dels socialistes. L’invent del candidat del PP no ha reeixit. Castellano hauria de donar-ne explicacions detallades per eixa garrotada en un poble on, fins ara, repetien majories absolutes amb escreix. La supèrbia, com s’ha vist, s’ha cobrat un preu.
Pel que fa als vencedors, sens dubte, l’alcalde de Benaguasil, Ximo Segarra, n’ha ixit reforçat i no seria d’estranyar que fóra el proper diputat provincial del PP si es comptabilitzen els seus mereixements. Una decisió diferent costaria d’entendre. El coordinador comarcal de Compromís, Paco Garcia, s’erigeix ara en l’artífex de la puixança experimentada per la coalició a tota la comarca, amb grans resultats a Casinos, Riba-roja, la Pobla o Bétera. Per últim, caldria esmentar el cas de Manolo Civera, del PSPV, que ha aconseguit remuntar en menys de mig any el que semblava una catàstrofe a la capital comarcal, a Llíria.
Un altre partit, Ciudadanos, irromp amb una gran força en diverses localitats -Gàtova, la Pobla, Bétera o Benaguasil- i serà clau per decidir governs. La filosofia dels pactes i el diàleg amb l’adversari polític serà ara l’instrument més important dels nostres polítics. Com ja vaig dir en l’anterior article d’opinió, de majories absolutes n’hi haurà poques. Finalment, així serà, comptades amb els dits: Olocau, Benissanó, Gàtova i Benaguasil.
Si analitzem poble a poble, veiem que a Llíria Manolo Civera ha tornat a assolir una fita important. Si en 1991 va aconseguir dur el seu partit al triomf, ara ha recuperat el terreny perdut pels propis companys de partit. Dos encàrrecs reeixits, ara al recer de l’enrenou i els escàndols urbanístics del PP. A Casinos, l’únic regidor de Ciudadanos i ex alcalde del PP serà l’àrbitre per a qualsevol pacte -com jo preveia- amb Compromís o Partit Popular. En San Antoni de Benaixeve les ombres en la gestió de l’alcalde, Eugenio Cañizares, han deixat el pas adobat per a la Plataforma que ha recollit el fruit de la gran feina feta durant tota la legislatura, amb un incommensurable Ramón Orozco. A Vilamarxant l’alcalde Vicent Betoret ha viscut l’altra cara de la moneda, dels anys d’èxits a l’amargor de la solitud política, dels dies de flors i violes a la pluja i la tempesta més punyent. A Marines fa l’efecte que tot està dat i beneït, res no es belluga més del compte d’una legislatura a altra. A Nàquera l’alcalde fa rendible el seu càrrec mentre la resta intenta esgarrapar les opcions existents. El maltractament de la Generalitat envers el municipi pel que fa a inversions educatives o assistencials ha estat clau. A la Pobla de Vallbona s’ha produït el gran terratrèmol, ni en els pitjors malsons hauria imaginat mai Contelles aquest escenari. A Riba-roja -un cas similar al de Llíria- la fuita de Tarazona semblava més propi d’aquell capità que fuig del vaixell abans no s’enfonse. La seua substituta -amb un perfil baix- s’ha demostrat un fracàs. A Loriguilla la marxa de l’actual alcalde s’ha deixat sentir en el resultat. Pel seu costat, a Bétera la fragmentació del vot és -novament- un maldecap per als matemàtics a l’hora de fer-ne un govern. A Serra tornaran els governs de coalició després dels anys de les majories absolutes que, ans al contrari, es consoliden a Olocau, on fins i tot la gent de dretes ha votat la gestió de l’actual alcalde. A l’Eliana el PSPV ha remuntat el vol en la mateixa proporció que el PP l’ha perdut. A Benaguasil el PP se n’ha aprofitat de l’escàs ímpetu de l’oposició. Finalment, a Gàtova sembla que el fins ara alcalde no ha aplicat aquella dita que en parla d’una retirada a temps com una victòria. Per això, Ciudadanos tindrà majoria absoluta. Surrealista però ben cert. Comptat i debatut, ara comença el millor. Una legislatura d’allò més apassionant per les incerteses i les novetats que s’hi albiren.