L’adéu als “puticlubs” a la Pobla de Vallbona

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.

Encara recorde aquelles vesprades quan en tornar al poble, a la Pobla de Vallbona, després d’haver passat tot el dia a l’institut de Llíria, l’autobús de “Pepín” amb què ens traslladàvem cada dia acostumava a coincidir en el temps amb l’arribada d’una furgoneta, identificable des de ben lluny, d’on en baixaven arrenglerades un bon grapat de senyoretes eixerides, sense massa roba i tot ensenyant els seus atributs físics d’allò més cridaners. Treballaven en un dels nombrosos “puticlubs” que a l’entrada del casc urbà en feien de carta de presentació del municipi.

Els voltants eren plens de gom a gom de vehicles, la majoria de “forasters” que buscaven la companyia de les dones que hi eren. Per a nosaltres, vore eixe “espectacle”, en plena pubertat, era un moment de burla, rialles i temps d’evasió després d’una dura jornada de penalitats, entre llibres, deures i mestres irreductibles.

Tanmateix, n’estàvem acostumats. En formava part, indissociable, del poble, pertot arreu ens coneixien per la presència d’eixe tipus d’establiments. Per a nosaltres no era ni positiu ni negatiu. Directament, no hi pensàvem. Ho havíem assumit com a part dels senyals d’identitat. Passaven els anys però no sols no en minvaven en nombre sinó que, a més, n’augmentaven.

Eren els anys “daurats” per a una activitat que pul·lulava per un llindar legal inescrutable, una indiferència social palesa per la sociologia local i una classe política somorta per un silenci còmplice.  

Tanmateix, el més sorprenent era el lloc on coincidien tot un reguitzell de trets en un poble d’allò més conservador i amb una classe política hereva del pensament franquista més retrògrad i caduc. Entre processons, celebracions religioses i eucaristies de tota mena, el suport a la dreta més extremada augmentava, notablement, amb un suport social important i amb majories absolutes aclaparadores. Esglésies i puticlubs, espiritualitat i materialisme, religió i carn, tot es barrejava en perfecta harmonia. Sense cap tipus d’escletxa o badall per on s’enfilara un regalim de modernitat ni d’avanç social. Cap novetat.

L’hegemonia conservadora no feia cap moviment substancial. No s’hi albirava cap “revolució”. Per acabar-ho d’adobar, una estàtua de Franco ubicada en una de les places de la vila vigilava, amb una mirada impertèrrita, que tot transcorria amb una completa “normalitat”. Va haver de succeir el “bienni” progressista per fer desaparèixer el bust i quatre del cinc puticlubs. En un llampec, va desaparèixer quasi tot la “identitat” local.

Amb l’arribada de la pandèmia, ha tancat el darrer “puticlub”, ubicat al polígon industrial, que romania més amagat, entre empreses i indústries de tot tipus. Fins i tot, ben a prop hi havia una granja de pollastres de la qual sols en resta els terrenys, erms i a l’espera d’una nova activitat.

El tancament del “puticlub” suposa, certament, la fi d’una època dominada per un sector “econòmic” que ha transitat durant tants anys plàcidament, com una part més del paisatge i de la idiosincràsia d’un poble més del Camp de Túria. De ben segur, algun estudiant de sociologia tindria molta feina per analitzar els canvis ocorreguts a la vila les darreres dècades.

Estudiar les contradiccions en una societat local que ha conviscut tants anys entre les manifestacions eclesiàstiques i, alhora, ser l’epicentre del sexe de pagament en bona part de les comarques valencianes són suficients motius per fer-ne un treball de final de carrera. Sortosament, el poble ha sabut deixar enrere dos dels ingredients que l’han acompanyat durant anys en forma estigmatitzant. Sembla que hem estat capaços d’evolucionar i progressar. Ara, ens queda la ceba, que té nombroses propietats nutricionals.