Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
No han transcorregut ni tres mesos d’ençà que Carlos Mazón va ser envestit president de la Generalitat Valenciana i l’ús del valencià entre les diverses conselleries que en formen part del Consell ja ocupa bona part de l’actualitat.
Les baralles, els enfrontaments i les diferents maneres de vore la qüestió pel que fa a l’ús del valencià en l’administració autonòmica entre el PP i Vox han confirmat allò que des de fa temps s’albirava. Les enquestes que preveien una victòria ajustada entre conservadors i la ultradreta en les eleccions autonòmiques fixaven la seua mirada, alhora, en un renaixement de la “guerra” lingüística com un dels temes que s’encetaria ràpidament i tornaria a dividir la societat valenciana. Eixes previsions s’han confirmat. Després d’anys de “tranquil·litat” relativa pel que fa al valencià, la coalició entre PP i Vox ha evidenciat que, per a ells, la nostra llengua és més un problema que no una eina de comunicació entre els ciutadans que cal protegir i promocionar. El seu comportament atia una flama reaccionària molt perillosa.
En comptes de pensar i reflexionar al voltant de les iniciatives i les mesures que es poden posar en marxa per continuar amb les polítiques de “pacificació” i normalització del valencià, els dos partits de la Generalitat estan capficats en discussions estèrils sobre la normativa que cal emprar, les normes del Puig rebutjades per la comunitat científica o les normes de Castelló acceptades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, un ens que va ser crear, precisament, pel govern de l’aleshores president de la Generalitat Eduardo Zaplana.
El camí que ha mamprès ara el Govern autonòmic ens mena, indefugiblement, a una situació de diglòssia lingüística en què, una volta més, el castellà esdevindrà l’idioma predominant i de prestigi en l’administració per evitar discussions i problemes entre els socis de coalició mentre que un altre, el valencià, romandrà arraconat i marginat des del poder polític.
La situació, a partir de les primeres passes fetes, és preocupant i recorda allò que ja va ocórrer durant la legislatura 1995-1999 en què el Partit Popular es va fer servir d’Unió Valenciana per governar la Generalitat. En aquell període, el partit encapçalat per González Lizondo es va encarregar de dinamitar qualsevol acord o entesa pel que fa al valencià, quant a denominació o al seu ús. Ara, eixe paper l’exerceix Vox, amb una acurada mestria tot sabent que en són una part indispensable per assegurar-ne la majoria absoluta al capdavant del Consell. Fil per randa, se segueix el mateix guió que en aquella legislatura. Ara, 28 anys després, tornem al mateix escenari: a la casella d’eixida. Malauradament, endarrerim en comptes d’avançar. De rampellada, el repartiment del “pollastre”, amb què va ser titllat aquell executiu, reviscola. Comptat i debatut, la idea és esborrar, a poc a poc, tota empremta o segell que en desprenga un flaire de normalització lingüística. Tot el camí recorregut en els àmbits educatiu, institucional o als mitjans de comunicació públics són el gran “enemic” per al pensament més reaccionari i retrògrad entestats a atacar i combatre sense pietat. La llengua minoritzada per un poder públic adquireix més raó de ser que mai.
Les conselleries controlades per Vox intenten crear problemes i entrebancs en aquelles contrades on no hi ha cap, tot amb l’afany pretès d’equilibrar el que ells entenen com un desequilibri entre l’ús del valencià i del castellà. A ells, el valencià tant els fa. Històricament i sociològica, la nostra llengua els és llunyana. L’objectiu últim passa per bandejar el valencià a fi de fer, finalment, del castellà l’idioma prevalent a l’administració i a la resta dels àmbits socials. Sembla un malson. Malauradament, no ho és. Ans al contrari, és un avís seriós del que serà esta legislatura que ara s’enceta en què Carlos Mazón, com a president de la Generalitat, hauria de començar a fixar una ruta sense embolics i sense obrir cap tipus de ferida entre els valencians tot i que els seus socis de govern no hi ajudaran.
La ultradreta pensa que les qüestions lingüístiques representen un bon cabal de vots i, de cap de les maneres, no estan disposats a renunciar-hi per assegurar-se’n una part important del “pollastre”. Res no els importa més que arribar a la gent des de les teories més esbojarrades basades en el sentimentalisme i el populisme tot bandejant les tesis científiques emparades i defensades pels estaments universitaris.