Operació Princesa

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

L’última vegada que ens vam vore era dissabte. Havíem quedat per sopar un bon grapat dels alumnes que uns anys abans n’érem part del màster d’àudio-visuals realitzat a Madrid. Letizia també hi va anar amb la seua parella, aquell professor i escriptor amb qui es va casar en una cerimònia celebrada a Extremadura i que, uns anys més tard, es va fer famós arran del prometatge de Letizia, quan ja eren divorciats, amb l’aleshores Príncep Felip.

El que va ser el seu primer marit va publicar, també, un llibre on, de forma sibil·lina, en parlava sobre el seu matrimoni amb Letizia i de com li havia canviat la vida. De l’anonimat a la fama en un tres i no res. Del casament celebrat a Extremadura me’n recorde perquè molts dels companys que hi van anar, jo no hi estava convidat, me’n van parlar, fil per randa, sobre tot allò que hi va ocórrer. En el seu moment, ens va estranyar perquè era l’única del grup a casar-se amb un home molt més gran que ella quan cap de nosaltres no havíem arribat encara a la trentena. Durant el sopar, em va tocar asseure al costat del seu marit. No el coneixia de res. Era la primera volta que el veia. Em va semblar molt normal.

Ens vam passar tota la vetllada parlant sobre tot allò que poden parlar els joves una nit de dissabte. De tant en tant, el marit esmentava cites i paràgrafs literaris, és a dir, coses relacionades amb la seua professió. Ens xocava una miqueta, però fins a un cert punt era normal, si tenim en compte que la literatura era la seua tasca diària al centre educatiu on treballava.  

Uns anys més tard, encara ens vam quedar molt més copsats amb l’anunci del prometatge de Letizia amb qui en aquell moment era príncep i hereu de la monarquia. També va ser, casualment, un dissabte de vesprada. Tenia la televisió connectada de fons i, en un moment determinat, vaig vore la seua imatge. No ens ho podíem creure. Vaig haver de cridar a un amic comú perquè m’ho confirmara. N’estava igual de sorprès. Tota la gent del màster amb qui va parlar li van dir el mateix: no en sabien res. El secretisme i el silenci era total. El nuviatge l’havien portat amb molta discreció. Sembla que poca gent n’estava assabentada. No volien que ningú poguera filtrar una notícia d’eixa transcendència a l’opinió pública. De la joia i de tot allò que en va succeir, a continuació, se n’ha parlat, comentat i escrit a dojo, sense descans. Tot amb un afany únic: perpetuar la monarquia com a instrument de moderació, de concòrdia i de consens entre els partits polítics, entre els ciutadans i entre l’opinió pública. L’objectiu és evitar-ne, per descomptat, que es puga qüestionar la seua presència i la seua vigència. Passen els anys, passen els mandataris i els protagonistes però la monarquia continua pervivint. Res no pot desnonar-la ni desballestar-la. Només faltaria.  

Allò que va ocórrer fa dos dècades, l’operació per casar l’hereu de la corona amb una plebea, es repeteix ara: la presentació de l’hereva a l’opinió pública, arran de la seua majoria d’edat, per fer fefaent que està preparada, que és garantia d’estabilitat i que serà la persona encarregada de donar continuïtat al tro en un moment en què, casualment o no, hi ha en marxa un procés complicat per establir un govern a Espanya amb el suport de partits esquerrans, republicans, nacionalistes i independentistes, és a dir, aquells que posen en qüestió la prevalença de la monarquia com a pal de paller de l’Estat.

Des de fa setmanes, eixa Operació Princesa ha estat en marxa per evitar que hi ha haja un canvi de rumb sense la presència de la monarquia a qui li atribueixen poders d’estabilitat i tranquil·litat. Els actes públics, les declaracions als mitjans de comunicació o el seu pas per l’acadèmia militar de Saragossa amb un grapat de fotografies en què presenta “casualment” un cutis perfecte en són alguns dels exemples que estem patint des de fa setmanes amb l’ajut inestimable dels partits, dels polítics més dretans i dels mitjans més afins. Malauradament, encara queden moltes operacions pendents al camí. La darrera de totes, la investidura del president del govern.