Més de 20 anys a la política

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Si hi ha un tret característic que singularitza el món del periodisme i de la informació és la imprevisibilitat. Tot no està planificat fil per randa, hi ha un component inabastable al periodista que no pot controlar tot allò que serà notícia en qualsevol moment del dia o de la nit. Eixe és un dels aspectes que fan del periodisme un món fascinant on mai no saps el que succeirà en el següent minut.

No obstant, també existeix una dosi gran de previsió, de repetició i de continuació que es publica de forma cíclica. El jornals dels nostres polítics, el seu patrimoni, la seua trajectòria pública i tot allò que els envolta són un dels trets que any rere any es repeteixen i que, malgrat eixa part repetitiva, causen un gran interès en l’opinió pública. Normalment, eixe tipus de notícies són sempre un punt de connexió amb els ciutadans pel seu component neguitós i desassossegat si centrem el nostre ull en les percepcions econòmiques.

Normalment, es tracta de salaris molt elevats en molts casos si els comparem amb el seu benefici social o en el profit que suposen per al benestar més proper als ciutadans. Sous elevats i horaris complaents solen anar del braç, especialment quan en parlem de les administracions més altes que les corresponents a les administracions locals, és a dir, els ajuntaments. Si en parlem d’administracions o institucions públiques d’un tarannà més “luxós” i elevat, aleshores els jornals, els horaris i les prebendes solen ser d’allò més envejables i amb un tarannà més important socialment i pública.

Quan comencem una legislatura nova, sol ser freqüent i de compliment obligat la publicació dels actius, els passius i les activitats econòmiques del polític en qüestió, tot amb un afany per acostar a l’opinió pública allò que fan els nostres polítics i la seua conseqüència a les seues butxaques.

Es tracta de comprovar que el seu pas per la política no ha coincidit en un període de “vaques grosses” per al seu compte corrent, especialment per vore que no està en política per enriquir-s’hi” sinó pel seu vessant altruista, és a dir, fer les coses per ajudar la gent més enllà de la remuneració econòmica que en rebrà més tard. La publicació d’eixes dades afecta totes les administracions sense excepció. La gent del carrer té tot el dret a saber-ho, tot i que moltes voltes no s’hi posen les eines i les possibilitats adients perquè se’n facen ressò. La missió del periodista és capficar-s’hi per donar-ho a conèixer. Normalment, eixa pràctica sol crear enemics allà on no hi havia, tot amb un afany perquè l’opinió pública puga conèixer, de primera mà, eixes dades i xifres que no sols no són privades sinó que són una obligació la seua difusió.

Els contribuents i ciutadans tenen tot el dret del món a saber-ho i les administracions públiques, en eixa mateixa línia, han de vetllar perquè es faça efectiu eixe dret, malgrat que, en ocasions, determinades administracions fan tot el possible per amagar-ho o difuminar-ho per evitar eixe control públic.

Recentment, s’han fet públiques eixes dades en la gran majoria de les administracions públiques, es fan públiques a poc a poc i sempre amb un degoteig que pot durar setmanes o una temporada bona d’ençà que ha començat una legislatura nova. La meua sorpresa ha estat vore encara determinats polítics, homes i dones, que porten més de 20 o de 25 anys al món de la política, que no han sabut fer una cosa “millor” d’ençà que la van descobrir i que, pel que sembla, no tenen cap intenció per abandonar-la. Ans al contrari, la potencien i l’eixamplen tot el que poden, amb càrrecs més importants, amb millors “recompenses” econòmiques i amb tot un seguit de “privilegis” als quals tenen accés pel simple fet d’exercir-los.

En ocasions, poden alternar dos càrrecs públics, sempre que no siguen incompatibles. Per descomptat, solen decidir-se pel sou de major quantitat econòmica en cas que tinguen dos càrrecs públics compatibles en el seu exercici. Aconseguir-ho no és fàcil ni senzill. Subsistir i sobreviure dins d’un partit polític no és, gens ni miqueta, una operació factible per a tot el món. Depèn de molts factors, de la sort, de la seua capacitat per persuadir els seus companys, de la facilitat per escalar posicions i per l’ofici camaleònic per canviar-se de bàndol dins del mateix partit a fi de posicionar-se en el lloc oportú en el moment adient.

Les persones que ho aconsegueixen durant tants i tants anys demostren un lideratge aferrissat i un mestratge a l’hora de sobreviure davant de qualsevol tempesta, canvis en la direcció o modificacions per a renovar el partit. Eixos són els vertaders sobrevivents i no els que apareixen en determinats programes de la graella televisiva. Per a ells, tota la meua admiració.