Ser de centre

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

D’un temps ençà, hi ha partits polítics que sorgeixen, de forma cíclica i calculada, davant l’opinió pública per onejar el centre polític, el liberalisme, la moderació i el municipalisme, tot un conglomerat d’idees moltes voltes buides que, comptat i debatut, pretenen, si més no, aconseguir suport social i electoral a fi d’esmunyir-se per qualsevol badall que els permeta crear-se un espai en el sempre difícil món de la política.

Sota eixe prisma, Ens Uneix, un partit sorgit arran de l’expulsió de Jorge Rodríguez del PSPV per la seua detenció en l’anomenat “cas Alqueria” del qual en va ser absolt, ratificat en última instància pel Tribunal Superior de Justícia, ha estat el darrer a atiar el centre polític i el liberalisme per aplegar al seu recer tot un ventall de partits i opcions polítiques implantats en molts municipis valencians. Si burxem en el seu origen i en la seua creació, trobarem que eixos partits no solen distingir-se, a grans trets, de la resta de formacions polítiques, que una cosa és la teoria i una de ben diferent la part pragmàtica en el seu dia a dia en una administració local. Tant s’hi val pactar amb partits d’esquerres com de dretes, el que compta, al capdavall, és la seua capacitat per arribar a acords i tocar el poder, el seu objectiu com la resta de partits. Ací no hi ha diferències substancials entre uns i altres. La capacitat d’adaptació ideològica és d’allò més evident.     

Ara, han decidit aplegar-se al cap i casal per començar una etapa nova, unir-se per enfortir-se amb la mirada posada en les eleccions de 2027, tot amb l’afany d’assolir uns resultats positius, augmentar presència a les administracions i, al capdavall, mantindre’s al poder. Arribar-hi per quedar-s’hi. Eixa és la premissa principal.

Al meu poble, ja sabem el que significa el centrisme, saber que són tan capaços de pactar un any amb Compromís com l’any següent abraçar-se amb el Partit Popular, de signar i aprovar mocions d’esquerres com d’altres de més conservadores sense cap tipus d’embut. D’aprovar el requisit lingüístic per accedir a unes places municipals com dos anys més tard deixar-ho en un mèrit. La coherència en el seu màxim esplendor, per descomptat. Ser de centre i liberal, municipalista i desideologitzat és un autèntic “xollo”. Pots fer una cosa i la contrària, votar a favor d’un projecte un dia i en contra l’endemà. Formar-ne part d’un govern i recolzar una sèrie de programes i accions determinades una legislatura i rebutjar-les un mandat més enllà. Tot siga per potenciar eixe sentiment centrista, liberal i municipalista.

De tant d’emprar eixe mot, el municipalisme, ha perdut tota la seua essència, manca d’un veritable sentit. Són paraules molt boniques però que si preguntem al carrer, a la gent “municipalista”, de ben segur, no sé fins a quin punt sabrien definir-la. Municipalisme és gestió i bona feina. Onegen la bandera de la desideologització en la seua gestió. No saben, però, que en qualsevol decisió, en qualsevol acció i en qualsevol acte hi ha sempre un element ideològic. La més mínima i insignificant de les decisions traspua una tria, una reminiscència ideològica que no pot deixar, ningú, indiferent. Decidir-se per pactar amb Compromís o PP o amb el PSPV o Vox és un dels senyals dels principis, de les prioritats i de les tries que es fan. No s’ha de caure en el parany de la desinformació. No obstant, sempre ens restarà Francis Fukuyama i el final de les ideologies, el final de la història.