Les reflexions del meu veí

De bon de matí, el soroll del timbre em va alertar. Era un dia de festa i no m’havia de despertar fins que m’abellira. Un d’eixos dies que hom aprofita per descansar i recuperar les hores esvaïdes durant la setmana. El xiuxiueig dels ocellets que reposaven sobre les febles branques dels arbres del jardí feia estona que s’endinsava pel meu cervell mentre una mosca entremaliada recorria bona part de l’habitació a la cerca de la seua dosi, la primera, de sang ben calenta. Em vaig alçar per descobrir qui seria a eixes hores tempestuoses. D’entrada, vaig pensar que, potser, seria algú amb arguments molt sòlids per a eixa acció quasi temerària. Vaig aguaitar per la finestra i vaig vore que era el meu veí. En vore’l, intentava esbrinar el motiu de la seua visita en un dia festiu. No recordava si havíem quedat per anar a algun lloc determinat o, ans al contrari, es tractava d’una visita de cortesia, però improvisada. “Menuda cortesia!”, vaig pensar jo internament. Feia l’efecte de tindre cara de pomes agres. Tampoc no em va estranyar. És una persona molt voluble, hi ha dies que es vol menjar el món i l’endemà el veus enfonsat. Li afecten molt les coses. Massa, hi afegiria jo.

Mentre baixava les escales per obrir-li la porta, una sensació de neguit controlat i d’incertesa enigmàtica envaïa els meus pensaments. Finalment, el vaig saludar i, de sobte, em va amollar amb enorme energia: “Fa estona que sóc alçat. He anat al bar, m’he pres el segon cafè del dia i he aprofitat per fer una llegida acurada del que diu hui el diari”. Habitualment, quan va al bar per llegir el diari sol buscar-me, com un acte quotidià i reflex, per comentar algunes coses de l’actualitat informativa. Sol fer-ho per si caic en el seu parany i, aleshores, comença una mena de tertúlia on em punxa tot buscant les meus pessigolles. Com que és una persona de tarannà conservadora, sol buscar temes polèmics i amb un rerefons allargat. El vaig instar per pujar a casa mentre em vestia i em preparava el meu desdejuni. Sense perdre cap instant, va començar la seua allau lingüística. “He llegit que la Generalitat instarà els alts càrrecs a no acudir a les processons com a polítics, sols hi podran anar com a particulars; ací al poble i a la resta del Camp de Túria sembla que encara no s’han adonat”. Era evident que buscava la polèmica. Sens dubte que es tracta d’un tema que porta cuejant des que es van constituir els ajuntaments al mes de juny. No m’havia pres el meu primer tast del cafè i ja havia d’entrar en matèria. I de quina manera!

El meu veí -una persona molt assenyada i amb el cap molt ben moblat, una mica antic, però- havia posat el dit a la nafra. Si al llarg de l’estiu la polèmica es centrava en el món dels bous, ara, tot havent entrat en la tardor, era el torn de l’església. Sabia que la meua visió d’eixe tema és ben diferent respecte del que ell pensa. “És evident que per vore alcaldes, alcaldesses i regidors de signe esquerrà a les capçaleres de les processons no calia canviar els governs; si algú pensava que açò era una croada contra els sectors eclesiàstics anava d’allò més errat”, li vaig respondre. “A més, sols cal vore que en un mateix partit, Compromís, no és el mateix el que fa l’alcalde de la Pobla que decideix anar-hi com el que fa l’alcaldessa de Bétera que decideix el contrari; la coherència portada al límit”, em va punxar ell. Tenia raó. L’embolic i el trencaclosques en què han convertit la política porta camí de trencar i superar les teories més ortodoxes al respecte, si més no, han deixat en fora de joc molt dels seus votants. Això de ser progressista i esquerrà ha minvat el preu. Sols cal copiar allò que feia ja la dreta conservadora per engalanar-ho amb la dolçaina i el tabal i la muixeranga de so de fons per capgirar la situació. Supose que hi van per les seues creences i tarannà, tot defugint qualsevol tesi de cerca de vots, un manlleu d’electors d’un costat a l’altre de la sociologia. Sembla que darrere de cada acció hi ha una intencionalitat concreta i amb vistes a guanyar suport electoral que no a millorar la qualitat de vida ciutadana.

“Els mateixos gossos però amb diferent collar”, em va etzibar de forma molt gràfica. Jo, capcot, li vaig haver de donar la raó. “Són les coses que en política succeeixen massa a sovint, es diu una cosa en l’oposició i se’n fa una de ben diferent quan arriben al poder”, li vaig respondre jo per apaivagar el seus ànims. “Així com el PSOE va renunciar al marxisme al Congrés de Suresnes, ara Compromís ha perdut bona part de l’essència fundacional de l’antiga Unitat del Poble Valencià”. El meu veí, en alguns moments, em sorprèn amb les seues anàlisis. Li agrada la política tant que, fins i tot, a voltes pense que ha errat de professió. Això mateix he comentat jo algunes voltes, en articles anteriors. Els partits adapten el missatge en funció de la seua estratègia política, per traure un evident rèdit electoral, més enllà d’aplicar-hi la coherència.

Aprofitant les reflexions del meu veí, li vaig mostrar un retall de premsa on apareix una fotografia de grans dimensions a l’interior de la qual hi havia més polítics que beneficiaris d’un pla d’ocupació municipal pertanyents a un ajuntament de la comarca. Semblava que era més important ixir a la fotografia, sembla que ningú no s’ho volia perdre, que la difusió del mateix programa destinat a fomentar la creació de feina entre els aturats. És curiós vore a les xarxes socials l’efecte que tenen determinades notícies que s’hi publiquen i el moviment que s’hi genera al seu voltant per part de partidaris o detractors d’eixos polítics a l’hora d’elogiar o lloar-ne els beneficis. El que abans era negatiu ara pot esdevindre positiu i al revés, en funció de qui ho faça o ho porte a terme. Si havíem quedat que en el temps actual cal potenciar les polítiques de transparència i participació, res no faria millor per engrandir-les que publicar les nòmines que perceben els nostres polítics al Camp de Túria, sense excepcions ni embuts. El primer a encetar-ho va ser l’anterior alcalde de Bétera, German Cotanda, i ara, amb gran sentit de responsabilitat, l’actual alcaldessa, Cristina Alemany, ho continua fent. El que funciona no cal modificar-ho, és una bona opció. A la resta de la comarca no acaben d’assumir-ho. No obstant, caldria fer-hi un altre suggeriment que, fins i tot, els ciutadans agrairien: fer una consulta popular sobre el nombre de regidors que percebrien un sou públic, inclús amb les xifres que en guanyarien cada mes. Seria bo, no? Més transparència i participació que eixa seria impossible. No s’ha fet mai i seria una experiència plena per encetar-la en el temps actual. Des d’ací els hi anime.

Malauradament, l’espectacle que en certes contrades produeixen alguns polítics és, si més no, descoratjador. S’hi continuen comprant voluntats amb càrrec als fons econòmics de l’administració. L’intercanvi de cromos es fa palès a l’hora d’escollir càrrecs públics de designació digital sense que ningú no en faça un tallafoc. Només cal vore que quan algun polític perd en les seues aspiracions per aconseguir un lloc determinat aleshores li’n donen un de nou. Perquè no plore, supose. Com als nostres fills quan s’entesten en qualsevol cosa.

De sobte, el so del telèfon ens va interrompre. Al meu veí el demanaven a casa. Era l’hora de dinar. Sense quasi adonar-nos-en havíem passat el matí tot enraonant al voltant de la política actual, amb fruïció i passió però també amb molt enginy. Quan marxava, el meu veí va girar el cap i em va arrear una darrera frase: “Un periodista independent és aquell qui menja o sopa un dia qualsevol amb un polític i l’endemà no li tremola el canell per etzibar-li una bona garrotada mediàtica; la resta són romanços”. Em va deixar d’allò més pensatiu, quasi glaçat. Tenia molta raó. Moltíssima, concretaria jo. Quin goig de veí!