Subvencions públiques

Cada any quan els ajuntaments del Camp de Túria aproven els respectius pressupostos econòmics inclouen sempre una partida destinada a repartir un bon grapat d’euros entre associacions, entitats, grups i colles d’amics. Són subvencions i ajudes que es dediquen, principalment, a pagar les activitats que porten a terme eixos grups al llarg de l’any a l’hora que serveixen per garantir-ne el seu funcionament. Les despeses totals dels ajuntaments oscil·len entre els 100.000, els 200.000, els 300.000 o els 400.000 euros anuals que, més tard, es reparteixen entre eixes associacions, segons els criteris dels governants.

---

Aquesta és una pràctica molt estesa entre els nostres polítics, siguen del color que siguen, que d’eixa manera s’asseguren tindre contents i satisfets els seus veïns i contribuents a l’hora que a curt i mitjà termini hi tenen un bon cabal de vots en les eleccions. En ocasions, esdevenen més un niu de vots que un veritable suport al teixit social i cultural del municipi. Tant s’hi val que hi haja crisi econòmica o no atès que cada any no hi manca en el pressupost dels ajuntaments una partida on s’arrepleguen aquestes ajudes.

En la majoria dels casos les subvencions poden començar en els 400 o 500 euros i acabar amb unes xifres més considerables properes als 20.000 euros. Ningú no s’hi para a pensar si l’objectiu o la finalitat de l’entitat subvencionada està suficientment justificada, ni tan sols si s’ha perdut el seu carácter original. El que compta és donar diners perquè la gent estiga contenta i si fan moltes coses millor, així estan contents tots, el governant perquè dóna subvencions i l’associació perquè demostra que fa coses pels seus veïns.

No obstant això, em sembla que hi ha arrelada una cultura excessiva de la subvenció per a tot, tant s’hi val per pagar l’educació, com la sanitat com per les festes o festetes. Tot al mateix sac. I el que més em sobta és que eixa tendència s’agreuja més en aquells partits polítics o governants que, per una banda, demanen una presència mínima de l’administració en la vida pública i que, per altre costat, facen exactament el contrari: subvencionar i ajudar entitats privades. És a dir, que les polítiques liberals es dediquen a injectar diners en sectors socials i culturals mentre que la seua doctrina argumenta el contrari, com menys estat o administració pública hi haja a la nostra societat millor.

Sóc partidari de la necessitat de subvencionar certes activitats com l’esport entre els nostres joves i menuts o els esdeveniments culturals o socials que ajuden al nostre progrés. El que passa és que eixa idea original ha quedat, en molts casos, desvirtuada perquè al capdavall el que compta és el vot dels membres d’eixes associacions o entitats.

A més cal afegir-hi que en alguns casos les despeses que en fan no estan suficientment justificades, amb factures dubtoses o actes amb finalitat estranya. Si volen poden anar als pressuposts dels seus pobles per comprovar allò que els hi dic. L’Ajuntament del seu poble no hauria de posar-hi cap problema, són qïestions públiques que afecten els nostres diners. No obstant, depén del tarannà de l’alcalde o l’alcaldessa per deixar que ho consulten amb naturalitat.

Veient la facilitat amb què les entitats reben subvencions dels ajuntaments estic pensant de muntar una associació amb un grupet d’amics per fer el mateix. Com que m’agrada la bicicleta de muntanya fa uns quants anys vaig fer uns viatges d’estiu per visitar Astúries, Cantàbria, el País Basc o els Pirineus amb uns amics de Llíria (Paco, Josep i Nel·lo). De ben segur que hauria de rebre el mateix tracte que la resta dels meus veïns. Seria capaç de portar l’escut del poble que em subvencionara al xassís de la bicicleta sense cap problema. Fins i tot, em puc inventar unes festes amb els veïns del meu carrer per a l’estiu. Rebria també uns diners com es fa en molts casos?.

Tot i això, cal ser seriosos i repensar si cal continuar amb aquesta tendència de subvencionar-ho tot. Per què he de pagar jo amb els meus impostos les aficions o els capricis de qualsevol veí meu? Per què no s’ho paguen ells amb els seus diners? Si a mi m’agrada la bicicleta, per què m’han de pagar altres persones eixa afició? Són coses que no comprenc, potser sóc massa estrany i complicat.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona