Qüestió de nivell

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Fa uns anys, quasi l’endemà de les eleccions, em vaig sorprendre que el carrer va començar el dia amb un paisatge quasi nou per als veïns. Pintura a la via pública per indicar que, ben prompte, començarien obres al carrer. Tota una via recta, enorme i quasi inacabable que en estiu serveix perquè alguns conductors puguen fer imitacions automobilístiques com les que veiem a la televisió, cotxes a una velocitat enorme que, miraculosament, fins ara, no hem hagut de lamentar cap accident. Per sort. Els que són creients segur que hi veuen algun ajut diví. La resta hem de continuar pensant la sort. Algun dia, de ben segur, algú hi posarà algun tipus de solució. N’estic segur. Mentrestant, el nostre desig de pensar que hi hauria obres de millora al carrer, malmès per forats, desnivells i l’inexorable pas del temps, se’n va anar en orris al cap de quatre o cinc dies.

El temps que alguns capitostos van tindre temps per a pensar que no hi calia cap tipus d’intervenció profunda. Com sempre que hi ocorre en certes contrades, als barris dels afores dels nostres pobles, hauríem de continuar amb les mateixes condicions al carrer: vell i antic. Van pensar que sols hi calia algun tipus de pegat per dissimular que els nostres polítics estan capficats en el nostre benestar, sense cap dubte. Segurament, no els ho agraïm prou i, per això, continuen al capdavant del cim. Encara recorde quan era menut que van decidir l’asfaltat de carrer després que totes les famílies que hi vivíem haguérem de pagar una bona munió de bitllets per modernitzar el barri amb tots els serveis municipals que calen.

Els temps han canviat molt d’ençà que la democratització de l’espai públic i la igualtat a l’hora de gestionar els nostres recursos municipals han arribat a un nivell decent. Ara seria inimaginable que un veí que viu en un carrer qualsevol dels nostres pobles haguera de pagar un cèntim perquè el seu ajuntament ha decidit tornar a asfaltar l’espai públic o, fins i tot, instal·lar un enllumenat nou, més eficient i amb un respecte escrupolós al medi ambient. Per descomptat, el progrés és un símptoma de maduresa.

No obstant, hi ha coses que encara no es poden comprendre, per molt que hom intente pensar que les persones som el que ja pressuposem: persones humanes, amb els nostres encerts i les nostres errades, les nostres virtuts i els nostres planyiments que el pas del temps ens ajuda a assimilar i a pair. Sens dubte, és el que ens ha de diferenciar dels animals i, per això, ho hem de demostrar en cadascun dels nostres actes. Per això, encara no he pogut assumir, veritablement, que tants anys després d’aquells pegats al carrer que avui dia presenten un aspecte molt millorable, decidiren tornar a fer obres. No unes obres qualsevol, sinó unes obres d’allò més profitoses i importants: treure els obstacles dels nostres carrers i fer les voreres accessibles per a persones amb mobilitat reduïda, menuts i persones amb problemes importants per moure a la via pública. Dies i dies, setmanes i setmanes, al capdavall, després de la tempesta arriba la claror. Després de la nit arriba el dia. I, per descomptat, després dels rellamps arriben els raigs de sol. Comptat i debatut, ens serveix per a pensar que unes obres, tot i les molèsties que hi provoquen, són d’allò profitoses i avantatjoses per a totes les persones que hi vivim. Penses que tants i tants dies de faena i inconvenients hauran servit per a deixar un paisatge urbà impol·lut i perfecte.

El teu desig, però, se’n va en orris quan t’adones que una errada menuda pot ser símptoma de la mediocritat o la deixadesa. El meu veí es va adonar que a la seua vorera hi havia un desnivell entre els taulellets que hi havia abans i els que s’hi havien col·locat ara. Pensava que seria impossible, que això seria una qüestió més estètica que pràctica però, ben prompte, es va adonar que les seues prediccions podrien esdevenir tan reals com molestes per a casa seua. Cada volta que hi plou, pensa que on abans no hi havia res, ara hi havia una espècie de llac.

Ara que tots els experts demanen un respecte al nostre voltant, en quatre dies havia aparegut un llac. Una acumulació d’aigua que, alhora, suposaria, també, una reunió d’altres espècies animals, especialment, els insectes, on el mosquit tigre n’és el rei indiscutible a l’estiu. Què seria sense ell en eixes nits de xafogor inabastable i calitja insuportable? De ben segur, no els ho agrairem mai suficientment. Voreres noves, llacs nous i reunions d’insectes poden ser una combinació perfecte ara que la temperatura arriba a quotes delicioses, al recer de la calitja i la humitat.