Incongruències polítiques

L’endemà de les darreres eleccions europees, celebrades en maig de 2014, les xarxes socials bullien amb tot tipus de comentaris, anàlisis, arguments i opinions al voltant dels resultats que en van ixir. Hom les recorda, especialment, perquè van servir com a punt d’inflexió per polsar l’abast d’un partit polític nou que havia sorgit al recer dels moviments contraris al sistema establert des de feia anys, atapeït de gent que no trobava partits amb els quals identificar-s’hi i, en un altre gruix, per aquelles persones que hi veien un altra manera de funcionar diferent, fil per randa, dels partits convencionals. Podemos va nàixer amb una embranzida espectacular enmig de l’enuig i l’enveja de Compromís -a qui li va eixir un dur competidor que li va esgarrapar un considerable espai polític- i al PSOE -a qui sí li va pispar uns quants milers de vots- com a principals protagonistes, els uns de manera més positiva que els altres, en funció de les seues expectatives i dels resultats que en van aconseguir.

 

Encara recorde les baralles, les gresques, les polèmiques i els enfrontaments enfurismats que des de Compromís i PSOE s’hi van encetar i llençar en un allau notable, fins i tot calculat i orquestrat, en contra de Podemos. Els uns retreien al partit nou el seu tarannà espanyolista i centralista arrelat a la meseta ibèrica mentre que els altres en destacaven l’aspecte superficial i l’enganyifa del seu discurs polític. Dies, setmanes i mesos de lluites al si de l’esquerra van ajudar a crear un panorama polític divers i amb al·licients nous per parlar-ne i debatre’n amb dosis exagerades de controvèrsies. Tot amb un afany per millorar les expectatives i, en una darrera fase, assolir les fites desitjades, com en qualsevol altre àmbit de la vida. Ha estat més d’un any i mig de travessia per un camí ple d’entrebancs, travetes, problemes, terratrèmols, tempestes i polèmiques. Al capdavall, un panorama de divisió entre partits i moviments esquerrans, un fet que, no obstant, no és cap novetat en la història política. En uns casos merescuts, en altres amb símptomes clars de desgast evident i, fins i tot, en alguns aspectes injust. D’ençà que hi va haver les eleccions europees, en plena època de catarsi atiada per una corrupció creixent, hi ha hagut canvis en les tendències electorals que ara, una volta superades les eleccions generals del passat 20 de desembre, s’han confirmat. Ni als millors presagis ho haurien pogut somiar, com una mena de premi de nadal que han rebut amb els millors dels somriures.

Els dos partits majoritaris -PP i PSOE- han patit una davallada enorme amb un desgast pels anys de govern i gestió, els uns sacsejats pels casos de corrupció i la seua incapacitat per millorar la qualitat i el benestar de la societat, els altres per la seua manca de resposta a les demandes socials, massa institucionalitzats des de fa anys, excessivament arrenglerats a l’estructura administrativa, amb una incapacitat notable per adaptar-se a un discurs més fresc i amb persones que no hagen tingut cap vestigi ni alè proper a l’oligarquia més recalcitrant possible. Per la seua part, els partits emergents -Compromís, Podemos i Ciudadanos- tenen un sostre de vots que encara no han assolit i a l’horitzó es dibuixa un paisatge d’allò més daurat per al seu futur més proper. Han sabut guanyar-se la il·lusió de la gent, cansada de les promeses incomplertes i dels polítics que porten desenes d’anys ocupant un càrrec públic.

      Eixos partits majoritaris no tindran fàcil esmenar la situació que viuen actualment i refer-se’n amb solvència de tots aquells anys en què vivien tot pensant que no hi havia competidors que els pogueren foragitar del seu espai. Els resultats d’ara no es poden extrapolar, de cap de les maneres, al que hauria ocorregut en unes eleccions locals. La gent ha votat en clau de govern central, tot sabent que no hi havia en joc les alcaldies. Han sabut diferenciar molt bé el tarannà electoral, però el que sí marquen és una tendència del que podria ocórrer en uns comicis locals quan partits d’esquerres s’uneixen. L’status quo vigent trontolla a un ritme de vertigen per acabar de dibuixar un panorama que mai no s’ha viscut als nostres ajuntaments: partits menuts han accedit al poder tot unint les seues forces.

Al meu parer, el PSOE de la comarca encara no s’ha adonat que els temps han canviat, la forma de relacionar-se amb els electors també és diferent, que cal adaptar el discurs a les demandes ciutadanes, que ja no són l’únic referent progressista, que a la seua esquerra hi ha més vida, més oferta i més atractiva, amb cares joves i noves, que res tenen a vore amb episodis tèrbols ni dubtosos del passat. Fins que no en siguen conscients, la sagnia serà més constant, cruel i arrabassadora. D’entrada, els socialistes han baixat considerablement fins esdevindre en residuals. Són la quarta força política al Camp de Túria. De res no val tindre un poder institucional -9 de les 16 alcaldies a les seues mans, actualment- si no saben captar l’atenció dels sectors més puixants de la societat: els nostres joves. Gent amb unes demandes i necessitats diferents per a les quals, potser, no s’hi valen les fórmules de tota la vida. Un canvi és necessari. Mentre el vot del PP és més fidel -especialment, perquè tampoc fins ara no hi ha hagut un partit vertaderament alternatiu com Ciudadanos- a l’esquerra sempre s’hi ha creat un conglomerat més divers. I, pel que sembla, la tendència es potenciarà i serà difícil modificar-la. El crèdit i la confiança s’ha acabant diluint com el sucre al cafè i ara serà complicant refer-se’n.

Em fa l’efecte que la coalició Compromís -una munió formada pel Bloc com a membre majoritari i amb l’alè dels minoritaris d’Iniciativa, els Verds i algun reducte més com Gent de Compromís- hauria de fer una aturada tècnica, una mena de temps mort com al bàsquet, per a reflexionar sobre el seu present i, el que és més important i cabdal per als seus militants, el seu futur més immediat ara que ja saben el que suposa tastar les mels del poder a la Generalitat i les alcaldies de molts ajuntaments, la mostra dels quals ho trobem amb la vara de comandament de la Pobla de Vallbona i Bétera, dos municipis dels més grans de la comarca amb més de 21.000 habitants.

Ja ho he dit, darrerament, en algunes ocasions. Compromís ha foragitat el seu tarannà més ortodox pel que fa a la seua filosofia política representada pel nacionalisme fusterià d’aquella Unitat del Poble Valencià de Pere Mayor per adaptar-se a la nova forma de gestionar, encoratjada pels nous temps. Sembla que qualsevol pot formar-ne part. No cal tindre, essencialment, un esquema com el d’anys enrere. Els eixos llengua, nacionalitat i país s’han aparcat a un costat i han obert el pas als temes més socials i econòmics. La seua anhelada transversalitat n’ha marcat la clau de l’èxit.

El mateix ha ocorregut al PSOE. Durant molts anys ha exercit el poder en un monopoli, fins el punt que ha deixat a un costat la seua ideologia més ortodoxa per convertir-se en una màquina perfectament engreixada per guanyar eleccions, una darrere de l’altra, orquestrada per obtindre les quotes de poder necessàries per emancipar-se de la mare pàtria i reeixir-se’n en el difícil món dels pragmàtics.

A la nostra comarca hem vist ja els primers efectes d’eixa lluita per ocupar l’espai de l’esquerra. Compromís ha trencat el govern de Llíria tot adduint la manca d’un pacte programàtic com a causa fonamental, com si a Bétera i la Pobla -on Compromís encapçala l’alcaldia- sí en tingueren un, i de ben bo. El que ocorre és que en eixos dos municipis els partits que en formen la coalició de govern saben que, precisament, són govern, en comptes de jugar a una doble baralla: ser-ne govern quan hi ha èxit i ser-ne oposició per evitar els fracassos, cosa que sí han fet a la capital comarcal. Serà interessant vore com transcorre el que queda de legislatura al Camp de Túria.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com