Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Sortosament, al meu poble no hem hagut de patir una Dana, ni cap inundació destacable més enllà de les habituals en un poble que, a llarg de la història, i com ha ocorregut en molts municipis valencians, s’ha fet sense cap ordenació territorial i sense tindre en compte els fonaments elementals i primaris que la simple raó i el trellat valencià, eixe nostrat però també tan oblidat, ens diria que férem. L’ajuntament fa mesos van decidir rebaixar l’altura de les voreres per adaptar-les a les persones amb mobilitat reduïda, la qual cosa és d’allò més necessària i plausible. Feia anys que estava pendent, alguns afectats ho havien demanat, però no ha estat fins ara que ho han portat a terme. Després de setmanes senceres d’obres, finalment, les van realitzar. El que era un projecte important em vaig adonar que un dels taulellets no era al mateix nivell de la resta. Hi havia un desnivell que suposa una acumulació d’aigua quan plovia amb prou intensitat. Eixe desperfecte que vaig haver de comunicar a l’ajuntament, van tardar cinc mesos a esmenar-lo. Cinc mesos, un dia rere un altre, una setmana rere una altra i un mes rere un altre, sense deixar-se’n ni un al sac. Una volta acabada eixa anomalia, n’hi havia una altra. S’hi deixaren un forat. No era ni molt gran ni molt menut. Hi era. S’hi veia sense cap problema. Ja han transcorregut tres mesos i no tenim notícies. Ni positives ni negatives. Directament, no en tenim. Espere que vinguen més prompte, que no hagen de transcórrer cinc mesos. Amb tres crec que és suficient. Tampoc no hi tinc massa esperances. Sortosament, no hem hagut d’afrontar una Dana, amb tots els milers de problemes que han patit eixes persones. Milers de veïns afectats per una situació excepcional que cada volta deixarà de tindre un caràcter aïllat per esdevindre a sovint com un element més del nostre paisatge. A més, tots els ajuntaments, tots i de tot tipus i condició política, de dretes o d’esquerres, han hagut d’afrontar milers de problemes materials que van més enllà, malauradament, d’un forat al terra o d’un desnivell a la vorera perquè l’empresa constructora no s’ha adonat ni el propi ajuntament no ha revisat, correctament, les obres.
Quasi quatre mesos més tard, al projecte d’emergència i reconstrucció a les zones afectades s’ha afegit un element: la propaganda política. Recorde que una de les primeres visites oficials del president Mazón, després dels esfereïdors successos del 29 d’octubre, va ser a Utiel. El lloc no era, precisament, una casualitat ni escollit a l’atzar. Ans al contrari, va ser el primer municipi valencià del qual en tenim les primeres imatges amb els vehicles surant per l’aigua i corrent pels carrers del poble a la velocitat del llamp com si d’una pel·lícula de ciència-ficció es tractara. A eixa hora, mentre els seus veïns tractaven de salvar la vida després que bona part dels seus béns materials ja els havien desaparegut, a una hora de viatge en cotxe, al Palau de la Generalitat, el seu president es preparava per anar a dinar. El famós dinar al Ventorro, on tenia previst oferir la direcció d’À Punt a una periodista. Hi anava en qualitat de president del PP, no com a president de la Generalitat, com si d’una mena de ventríloc es tractara, amb capacitat per anar mutant de paper. De ben segur, Mazón i la seu cohort devien ser dels pocs valencians que encara no havien vist les imatges terribles d’Utiel ofertes per les televisions i les xarxes socials unes hores abans. Pel que sembla, tampoc no haurien parlat amb el seu alcalde, Ricardo Gabaldón, també del PP, un home assenyat i amb el trellat suficient per suspendre les classes de ben matí i organitzar un operatiu per evitar el màxim de desgràcies i posar al recer els seus veïns. No sé amb quin ànim miraria l’alcalde d’Utiel el seu president, alhora del partit i de la Generalitat, el dia de la visita tot sabent que en eixes hores crucials el paper de cadascun d’ells va ser d’allò més diferent. Davant seu, als camps agrícoles i els camins rurals, en tenien les conseqüències.
Des d’aquella imatge de Mazón a Utiel, hem assistit a una successió de visites de polítics, càrrecs institucionals i representants públics amb l’afany principal de traure’n un rendiment i una propaganda a costa de les desgràcies i els enormes danys materials i humans que la Dana de finals d’octubre va deixar sobre un bon grapat de comarques i municipis valencians. Des d’aquell famós migdia de la vista dels Reis, Sánchez i Mazón a Paiporta, del qual en van eixir a corre cuita, els seus assessors pensen que és una bona idea eixa de tornar al lloc dels fets, parlar amb la seua gent, fer-s’hi les fotos i els vídeos corresponents i marxar fins a l’altra. El millor exemple d’eixe sistema emprat el representen, fil per randa, els Reis d’Espanya i les seues filles, que no han defugit visites a restaurants, mercats i pobles per refer-se’n d’aquella vegada que en van resultar esquitxats pel fang producte de la ràbia i el dolor que patien el seus ciutadans hores després de la desfeta. Paradoxalment, aquells que tenen menys capacitat de decisió -arrecerats per la constitució a un paper testimonial- són els que més rendiment han tret fins ara. La gent, embadalida, els aplaudeix tot i que ni tenen cap capacitat de gestió. Nogensmenys, el que els polítics i els representants públics haurien de comprendre és que, més enllà de la visita, el que cal són inversions, recursos humans i econòmics a dojo perquè la famosa reconstrucció no es perllongue en el temps sine die i els seus veïns puguen reeixir-se’n . Menys clatellades, menys palmades a l’esquena i menys paraules. El que calen són fets, realitats i canvis substancials perquè la vida “normal” puga tornar el més prompte possible.