Units per la nòmina

Fa un temps, mentre netejava i ordenava el meu despatx de treball i maldecaps -atapeït de papers, fulls, fotocòpies, retalls, documents, més papers i més fotocòpies i un bon grapat de paperassa, a voltes sense molt trellat- em vaig topar, de sobte, amb un article de fa quasi 20 anys en què els socialistes de la Pobla de Vallbona escometien amb una virulència incontrolada i una vehemència insospitada en contra dels sous que percebien aleshores els regidors de l’equip de govern del Partit Popular a l’ajuntament poblà. Quasi res portava el diari!!! Tants anys que han transcorregut i avui dia es continua parlant i tafanejant sobre els sous que perceben els nostres polítics per treballar en la gestió pública, amb més o menys encerts. Tant s’hi val. El seu sou no depèn, sortosament per ells, de la validesa, de l’eficàcia o de l’eficiència en la feina diària. Sensacionalisme per uns. Demagògia per altres. Els diners continuen omplint i marcant bona part del debat a les institucions, des de sempre.     

A l’Ajuntament de la Pobla hi ha des de fa dos lustres 5 regidors alliberats, amb una dedicació exclusiva per la qual reben un sou mensual. Avui dia també. Costen més de 150.000 euros anuals. Una quantitat que fa anys hauria estat impensable. Sempre he pensat que són un nombre exagerat per un municipi de la grandària i gestió diària. Amb tres n’hi hauria suficient. Abans i ara. Coses, però, dels pactes i les coalicions fan que continue el mateix nombre i no s’hi albiren canvis substancials. Amb els governs del Partit Popular ja n’eren massa i avui dia continuen sobrant-ne. Coses, però, que no canviaran gens ni miqueta l’ecosistema polític local. Agafem les àrees més importants i que calen d’una major cura i atenció i, aleshores, en tindrem les conclusions. Fins i tot, la solució final. La mateixa situació es viu en altres localitats del Camp de Túria.

Enrere queden aquells anys on l’oposició escometia contra els salaris dels seus governants tot i que si ho mirem amb la perspectiva que ens dóna l’experiència i els anys transcorreguts aleshores podrem concloure que percebre eixe excés d’alguns per concebre la vida pública com una via ràpida per tindre un salari públic, com en una mena de consens tàcit entre tots. Els temps, pel que sembla, han canviat fil per randa: ningú no recorda els anys de l’austeritat econòmica i l’estalvi financer. Els expedients urbanístics, autèntic manà dels anys de la prosperitat que es multiplicaven com els pans i els peixos, es van esvair i encara no han aparegut. Si més no, amb el ritme vertiginós viscut durant les dues dècades anteriors. Demagògia i hipocresia són dos formes d’explicar, des de punts de vista oposats, tot allò que ocorre al voltant dels sous dels polítics. No es tracta que passen gana ni que sols hi puguen concórrer, únicament, aquells que tenen diners i una posició social i econòmica resolta per participar en la “res publica”. Tampoc no m’agrada allò que diuen altres que hi addueixen esforços enormes i sacrificis personals -especialment d’aquells que exerceixen professions molt ben pagades- a l’hora de justificar la seua entrada en la política.

Em fa riure quan a voltes escolte algun polític d’un poble menut queixar-se amargament de l’escàs sou que tenen -tots no, val a dir- i, per això demanen més emoluments dineraris. Obliden l’aspecte altruista i el vessant més solidari amb els seus veïns a l’hora de reivindicar el seu paper social. Ningú no els obliga, ho fan perquè volen. És cert que, a voltes, és una tasca desagraïda però molt satisfactòria quan resols els problemes més propers dels veïns.

A finals de l’any passat, en un diari valencià de tarannà “progressista”, s’escometia contra l’alcalde socialista de Serra, Javier Arnal, perquè s’havia apujat un 24% el seu sou. Passava de cobrar 24.171 a 29.999 euros anuals, per una dedicació parcial de 28 hores setmanals. No està gens malament. Si els 3.300 habitants del municipi de Serra cobraren el mateix que el seu batlle actual aleshores el producte interior brut del municipi -envoltat per la bellesa de la Calderona- arribaria fins els 98 milions d’euros. Tot i que sóc de lletres i, per tant, els números no són la meua especialitat, és fàcil de calcular. Les 18 hores que té establertes al contracte l’alcalde de Serra com a dedicació parcial suposen que per cada hora de feina rep un total de quasi 20 euros bruts. En quantes feines de 35 hores setmanals es paguen les hores a eixe preu? Si qualsevol treballador tinguera establert eixe preu això significaria un mínim de 700 euros setmanals, que ix de calcular les 35 hores de mitjana pels referits 20 euros l’hora. Sortosament, però, per als polítics, la quantitat que perceben continua essent una “potestat” dels propis governants. Mai no es fa referèndum per preguntar als seus veïns si volen que cobren o no. La “professió” de polític -una espècie cada volta més rebutjable atès el comportament d’alguns- és l’única del món on els mateixos protagonistes es fixen el salari sense consultar ningú. En qualsevol àmbit és prou difícil fruir d’eixa especialitat. Si en una empresa és l’amo o el propietari qui fixa el sou, en la política són els governants qui ho fan.

Les seues aspiracions polítiques al Govern de la Generalitat -la secretaria autonòmica de Turisme al mig de les dos celles- s’han esvaït al mateix ritme que ha perdut suport electoral al llarg dels darrers anys. Enrere queden les majories absolutes de 2003, 2007 i 2011 a les quals va precedir una moció de censura en 1998 amb l’ajut d’un trànsfuga del Partit Popular per tastar l’èxit insubornable del govern municipal, aquell més pròxim al ciutadà.

Per romandre al capdavant de l’Ajuntament de Serra, tot havent perdut la majoria absoluta en 2015, ha hagut d’acostar-se a Ciudadanos -una formació de pàtina conservadora- per conservar el poder al capdavant de l’ajuntament atesa l’animadversió mútua que ha mantingut amb Esquerra Unida. No sols en l’àmbit de la discrepància política sinó també en les afinitats personals, un aspecte que en qualsevol negociació a l’hora dels pactes post-electorals n’és una part considerable per reeixir-se’n en la recepta final. És per això, que en la mateixa línia, l’ajuntament ha aprovat sengles sous més, un per a una regidora socialista de 21.000 euros per una dedicació de 18’75 hores setmanals i un altre per al regidor de Ciudadanos de la mateixa quantitat i horari.

Secretari comarcal del PSPV, càrrec al qual va accedir en setembre de 2012, no passarà a la història pel seu tarannà dinamitzador i emprenedor al Camp de Túria que li servira per esdevindre en una icona de referència. Ans al contrari, al llarg del seu mandat l’endarreriment electoral s’ha fet palès alhora que les seues quotes de poder orgànic han minvat de forma espectacular. Els socialistes de la comarca han passat de ser la segona força política, sols superat per la millor versió del Partit Popular, fins romandre assegut a la quarta posició, per darrere de Compromís i, fins i tot, pels nouvinguts de Ciudadanos. Una circumstància que hauria de servir per obrir un debat intens i profund sobre el devenir més immediat.

Fa mesos parlava amb un amic periodista -amb carnet del Partit Popular a la boca- que em reconeixia que llegia amb atenció les meues columnes i em deia que el que més li agradava eren les meues crítiques punyents a tort i a dret: als partits d’esquerra i als de dreta, sense compassió ni diferències en el tractament més immediat.