El mestissatge polític

A finals de mes tenim un altra cita amb les urnes. Després del fracàs viscut des del passat mes de desembre a l’hora de formar un govern a l’estat, ens endinsem en un altre procés del qual haurà d’ixir, obligatòriament, una coalició. El que ningú no dubta en aquestes alçades de la pel·lícula és que allò de les majories absolutes forma part del passat més llunyà. Hi haurà coalicions. D’esquerres o de dretes.

Les prospeccions demoscòpiques apunten a una alçada dels partits minoritaris de l’esquerra -Podem i Compromís- mentre que al costat conservador el Partit Popular se n’ha aprofitat dels dubtes esquerrans. Ciutadans, eixa marca blanca nascuda com l’escuma al recer de la corrupció del PP, sembla que minva la seua popularitat pel seu intent de “nuviatge” amb els socialistes. El seu electorat -més prop de les tesis conservadores que no de les progressistes- castiga ixe sobtat canvi de rumb del qual el PP ha sabut treure profit. Si més no, les enquestes en fan una lectura en eixe sentit.

Al llarg del vora mig any que ha transcorregut des de les votacions fins ara, hem escoltat de tot. Els partits més a l’esquerra del PSOE han demanat un gir més pronunciat cap a posicions progressistes i un bandeig de les opcions que oferia Ciutadans. Els socialistes, en una posició més tàctica que no ideològica, han preferit fer costat als nouvinguts pel camí de la dreta en comptes d’abraçar-se a Podem o Compromís, que representen el company més natural. Tanmateix, la manca d’unió de l’esquerra ha estat clau per tornar a una situació inèdita fins ara: la repetició d’un procés electoral. Al meu parer, el que queda clar a partir del resultat electoral del desembre passat és que les majories per un costat o per un altre seran més complicades d’aconseguir des d’ara. Un mestissatge polític, un mot molt emprat en la formació de l’actual govern de la Generalitat Valenciana, seria la proposta més raonable.

La “calamarsa” ambiental que es viu a la comarca del Camp de Túria amenaça amb un trencament històric dels esquemes més esquerrans. D’un temps ençà, la davallada que els partits d’esquerra han patit als nostres municipis en els darrers lustres és un fet que no admet, al meu parer, cap tipus de discussió. Per un costat el PSOE perd vots mentre que per l’altre Podem i Compromís en guanyen. En la mateixa proporció, més o menys. En això no hi ha res inventat. De mestissatges, de coalicions inversemblants o d’unions de fet il·lògiques en tenim per donar i vendre. En la majoria dels casos de la nostra comarca -on sols hi ha majories absolutes a Benaguasil, Benissanó, Olocau i Gàtova- han calgut moltes peripècies i maniobres d’equilibristes de circ per aconseguir governs. I en tots els casos hi ha implicats partits d’esquerres, tant del PSPV com de Compromís i ningú no s’ha esquinçat les vestidures a l’hora de justificar-ne un pacte que permetera un canvi de rumb.

A la Pobla de Vallbona, Compromís no ha tingut cap embut per pactar amb un partit de les urbanitzacions que té com a capital sociològic posicions més moderades, tot per foragitar del govern local el Partit Popular, arrossegat pels casos de corrupció que ha envoltat els seus companys de viatge al capdavant de la Generalitat. Perquè de fiscalització i seguiment de la gestió del l’anterior govern local els partits que avui dia en formen la coalició n’han fet ben poqueta. Només cal fer un repàs acurat de l’hemeroteca per comprovar-ho. I perill de trencament no s’albira en cap espai de l’horitzó més immediat. La por als anys d’absolutisme i imposicions viscudes en tota la democràcia de la Pobla són una raó suficient per unir i refermar el pacte.

En Bétera també tenim un altre exemple fefaent. Pactant amb la resta de l’esquerra i amb un partit més conservador format a partir de les urbanitzacions, Compromís encapçala un projecte engrescador atiat pels records que les posicions més conservadores han deixat com a empremta política. Tot i l’eixida d’eixe partit “xaletero” -ja era prou feina vore’ls ara amb una coalició esquerrana després de pactar en l’anterior legislatura amb el PP- no hi ha suficients dades per preveure una moció de censura ni a curt ni a mig termini. Ans al contrari, el que hi ha clar és un intent de Compromís per potenciar més el diàleg i la participació conscient de la nova situació de minora que hi viuen.

Per acabar d’adobar l’amanida, a Vilamarxant els socialistes i Compromís han pactat amb Ciutadans un govern de concentració per bandejar la figura política de Vicent Betoret, aquell alcalde que a les darreries de la dècada dels 90 va trencar tots els esquemes i va guanyar amb apoteòsiques majories absolutes el govern d’eixa localitat fins que va perdre la confiança dels seus veïns -tot i guanyar per minoria en 2015- esquitxat per eixa “borratxera” d’èxit institucional amb què el PP havia convertit l’administració. En tots tres casos -la Pobla, Bétera i Vilamarxant- estem parlant d’autèntics bastions i bucs insígnia del Partit Popular al capdavant d’un ajuntament. I en tots els casos, s’han format una mena de governs de “concentració” per oblidar eixe riu de corrupció generalitzat amb què el PP havia convertit el seu poder. En Loriguilla, Ciutadans i socialistes també han format un govern que es repartirà en períodes de dos anys la legislatura com a bons germans. Un altre exemple de mestissatge.

És per això que no s’entén que ara Podem i Compromís es planyen de la manca de voluntat dels socialistes per formar un vertader govern d’esquerres en Espanya quan actualment hi ha molts casos de mestissatge polític -la nostra comarca n’és la primera- en ajuntaments i en tot tipus d’institucions públiques sense que s’haja qüestionat fil per randa l’honorabilitat i la virginitat ideològica dels actors principals. De mestissatge polític alternatiu en tenim altres exemples en Compromís del Camp de Túria. En eixe cas també trobem Nàquera, on per ampliar la seua àrea d’acció han impulsat una unió de fet amb un partit que no té cap tarannà nacionalista ni esquerrà, tot amb el propòsit d’esgarrapar força electoral a costa d’uns socialistes que minven el seu suport electoral a marxes forçades tot i encapçalar el major nombre d’alcaldies que han viscut mai a la nostra comarca. A Sant Antoni de Benaixeve també s’han unit amb una plataforma esquerrana per accedir al govern de l’ajuntament, tot i que, de moment, sense èxit. A eixe pas, no m’estranyaria que a la Pobla de Vallbona intentaren una “opa” sobre el partit de les urbanitzacions -com en una ocasió em va comentar un dirigent del més alt nivell d’eixa coalició- amb l’objectiu d’aconseguir una hegemonia tot aprofitat l’avinentesa d’un Partit Popular que encara no ha paït els resultats electorals. Per totes eixes raons no m’explique encara que, finalment, no s’arribara a cap entesa a Espanya per formar un govern de concentració que servira per obrir les finestres i ventilar el flaire que hi ha restat pel anys de corrupció de la dreta i les rèmores d’un poder absolut que ha malmès una bona part dels drets socials assolits a base d’esforç i suor.