Un any de governs esquerrans

Tenia pensat de fer una anàlisi del primer any de governs esquerrans. Miquel Àngel Barona, ex regidor de Compromís per Llíria, però, se m’ha avançat. Fa uns tres mesos vaig dedicar esta columna a parlar-ne de l’època en què son pare era el secretari comarcal del Bloc al Camp de Túria i en vaig fer esment de la seua forma de fer: directe, visceral i sense embuts a l’hora d’analitzar la vida política al pal de paller comarcal, Llíria, en un moment molt important on la ciutat era comandada per un govern de coalició esquerrà on el Bloc, precisament, era un dels ingredients més àcids. La cirereta del pastís.

Vora tres lustres més tard, he d’admetre que el fill ha heretat l’estil directe del seu progenitor, en fer una sèrie de comentaris sobre el primer any de govern a la capital comarcal, amb fortes crítiques adreçades al portaveu i líder del seu grup, Paco Garcia, qui ha preferit guardar un silenci quasi sepulcral per intentar apaivagar la tempesta mediàtica que se n’hauria creat. Garcia ha decidit prendre el camí més curt i moderat segons el qual el millor és no entrar en polèmiques, especialment perquè havien sorgit enmig de les eleccions estatals del 26 de juny i no li convenia un enrenou públic als mitjans de comunicació.

Moltes expectatives s’hi havien creat -a Llíria- després de les darreres eleccions locals de maig de 2015 que, al mateix ritme, s’han esvaït com el fum d’un fumeral. D’un pacte natural entre socialistes i Compromís s’ha passat a un pacte ‘de facto’ entre Compromís i Partit Popular als plenaris. Fins i tot, hi ha rumors, intencionats o no, que en parlen d’una possible moció de censura en passar l’estiu i esclarir-se el futur govern estatal. Possibilitats sí que n’hi ha, un altra cosa és que siguen més o menys versemblants. Seria antinatural però no seria la primera ni la darrera volta que hi ha un cas semblant. No cal recórrer molts quilòmetres per esbrinar-ho. Recorde que a Olocau ja hi va haver una coalició antinatural entre Esquerra Unida i el Partit Popular (2007-2011) i va ser un fracàs absolut fins el punt que en va ixir una majoria absoluta dels socialistes que, actualment, encapçalen el govern amb una placidesa enorme. Crec que en el cas de Llíria la sotragada de Compromís seria més gran que els avantatges que en podria treure.

Especialment si tenim en compte que el seu company de viatge, el Partit Popular, està massa enviscat i assenyalat amb els assumptes tèrbols de l’urbanisme més depredador dels darrers anys a la ciutat i que, avui dia, encara són un maldecap important per a milers de veïns, sobretot per la qüestió monetària que han d’afrontar. En un escenari d’una hipotètica moció de censura, Compromís perdria la seua essència ideològica i electoral, que demana un govern del canvi; si, en comptes d’això, la gent troba al govern un altra volta, precisament, el partit que els últims anys s’ha caracteritzat a l’estat i a la Generalitat Valenciana per una condescendència amb els casos de corrupció i un menyspreu pels signes d’identitat històrics i lingüístics. Seria com una forma de salvar-lo enmig de la tempesta. Els socialistes, pel seu costat, s’hi presentarien com uns màrtirs front a una coalició que, amb l’excusa de la paràlisi municipal fruit de la minoria sorgida arran de l’ixida de Compromís del govern, sols està interessada a aconseguir el poder. Massa incògnites per a una situació tensa i enquistada per aspectes personals i ideològics, a parts iguals. La solució contrària, un retorn de Compromís al govern, tampoc no s’albira enlloc.

Em fa l’efecte que aquest primer any de governs esquerrans a la nostra comarca s’ha caracteritzat per un desencís creixent, en el qual les tensions polítiques, ideològiques i personals -aquestes darreres en una proporció major- s’han barrejat sense cap ordre ni control i han provocat un respir per al Partit Popular que d’eixa forma ha vist complerts els seus presagis: van alertar que serien governs dèbils perquè sols tenien l’objectiu de barrar el pas, precisament, al PP. I, externament, donen eixa impressió. D’altra banda, la manca d’un criteri clar dels mateixos partits esquerrans a l’hora de conformar majories als ajuntaments de la comarca ha quedat palès. No s’entén que Podemos i Compromís no tinguen bones relacions a Riba-roja i Llíria per entrar a formar majories a les respectives corporacions municipals mentre que a Bétera o a la Pobla de Vallbona tinguen una mena de nuviatge etern, com un xec en blanc. Hi ha massa friccions personals tenyides d’enveges a la cerca d’un espai electoral majoritari que n’impedeixen un paisatge més clar. Mentre a Llíria hi ha un alcalde socialista i a Riba-roja també, els de Podemos mantenen, però, actituds oposades a l’hora de fer oposició. En altres localitats com Bétera i la Pobla de Vallbona, amb alcaldessa i alcalde respectius de Compromís, els socialistes sí ofereixen estabilitat als governs i, especialment, lleialtat política i institucional.   

En el cas de Riba-roja de Túria, el problema és que Podem i Partit Popular no tenen majoria suficient per dur endavant cap acció contra el govern si no s’hi afegeix Ciutadans. En canvi, a la capital edetana Compromís i el Partit Popular sí són prou per imposar allò que vulguen a l’equip de govern i, fins i tot, dur a terme una moció de censura, en el cas que s’hi plantejara finalment. És simptomàtica eixa disfunció entre ambdues ciutats, en què totes les forces d’esquerres no tenen la mateixa visió política de les coses. A més a més, cal afegir-hi que en el cas de Compromís mentre a Riba-roja fan costat a un alcalde socialista, a Llíria no sols no li donen suport plenari sinó que, a banda, mantenen una oposició molt dura i exigent, sense passar-li cap errada. Sense por a equivocar-me, sóc de l’opinió que, comptat i debatut, als dos municipis es deixarà transcórrer el temps tot aprofitant que són governs en minoria, tot i que en ambdós casos els partits majoritaris -PP i Compromís a Llíria i PP i Podem a Riba-roja- estan molt units en nombroses qüestions malgrat que en el primer cas són majoria als plenaris i en l’altre cas no.

El Partit Popular s’ho mira tot amb cautela i, també, però, amb el regust de saber que encara han de purgar per redreçar la seua situació política. S’entesten a buscar casos de corrupció pertot arreu tot esperant que, a canvi, tornen tot el cabal de vots i suport electoral. Pensen que eixa és l’única forma d’aconseguir la confiança dels ciutadans. Obliden, però, que el nivell de la corrupció i dels desficacis que hem patit els contribuents, en particular, i totes les persones, en general, els últims anys ha arribat a quotes enlairades en el pis de la prepotència i de la insubmissió fiscal. Per fer camí, haurien de desfer-se de totes les càrregues que, d’una o altra manera, han contribuït a malbaratar la gestió dels recursos públics, la qual cosa no s’assoleix en quatre dies. Els partits esquerrans haurien de pensar que no tenen una protecció insubornable al desig per fer allò que més els convinga políticament, al marge de les qüestions importants del dia a dia d’una administració. El suport ciutadà no és quelcom que resta indefugiblement al pas del temps mentre els governants fan de la política la seua forma de viure. El govern de la Pobla? No cal ni parlar-ne, més enllà dels bunyols i nyaps heretats del PP. Si el meu avi, un republicà engarjolat durant anys pel franquisme, alçara el cap el tornaria a amagar de vore un alcalde i un govern progressista presidint i encapçalant misses i processons per si de cas les forces retrògrades del poble els boneguen. Quan sabrem tota la veritat de l’urbanisme que s’hi ha fet els últims 30 o 40 anys.