Abril de 2004. Presente, per registre d’entrada, un full de reclamació a l’ajuntament del meu poble. Em queixe sobre els problemes de trànsit que es viuen al barri on visc. Han transcorregut més de dotze anys i, avui dia, encara espere una resposta dels polítics al voltant del tema que els hi vaig plantejar. Bé, sé que no en rebré cap. Potser hauria de pensar que es tracta d’un silenci administratiu o, directament, de mandra o desídia.
Pessimista o realista ben informat. Tant s’hi val. No sé si els fa igual que eixe tema s’agreuge o, sortosament, es solucione mitjançant un ésser diví que tant els hi agrada o, fins i tot, reviscole. Malauradament, la situació s’ha agreujat. Al meu carrer no hem d’envejar res de res a les curses de fórmula 1 que es viuen en molts circuits de velocitat pertot arreu del món. Sols caldria enllestir la qüestió administrativa per cobrar entrada a tota la gent que vulga vore les curses des dels terrats o balconades dels habitatges que hi ha pel barri. Més enllà d’ironies o enuigs, el problema romà en el calaix d’algú. O potser, directament, es va llençar a la paperera i, a hores d’ara, el consorci de fem ja n’ha fet la seua per desfer-se-n’hi. Hi han passat diversos equips de governs. De dretes i d’esquerres. El ben cert és que en una qüestió tan senzilla i directa han estat incapaços de donar una resposta adient a les demandes que s’hi van plantejar. Comprenc que hagen tingut tanta faena a dirigir i gestionar programes urbanístics o a intentar redreçar la situació esdevinguda arran dels nyaps o bunyols que en el seu moment se’n varen derivar de la voràgine urbanística. El que no acabe de pair és que la maquinària administrativa haja estat incapaç de donar una resposta adient a les necessitats d’un contribuent. Del nyap del portal de la transparència ja en parlarem la propera vegada.
Certament, les xifres que hi ha a les administracions van més enllà dels dígits normals per esdevindre quelcom més interessant. És el cas de l’Ajuntament de València que, fa uns mesos, ha aprovat la seua adhesió al codi del bon govern proposat per la Generalitat en el qual es prohibeix la publicitat institucional de construccions que encara no estiguen en funcionament o la instal·lació de plaques commemoratives amb el nom de representants que, per la seua condició de càrrec públic, hagen participat en el projecte. A més, en aquest codi també s’inclou l'”aconfessionalitat” de l’administració pel que fa a les processons i tot tipus d’expressions litúrgiques, segons la qual els regidors hi podran anar, únicament, a “títol personal”. No sé jo si la Pobla també s’hi adherirà, fil per randa, per les processons que tant els hi agraden. Eixes premisses són una declaració d’intencions molt ambicioses i lloables que, en termes d’ètica política, qualsevol ideòleg d’esquerres signaria a ulls clucs. Una altra cosa és que es pose, veritablement, en la pràctica del dia a dia. Espere que sí ho facen i que en els municipis del Camp de Túria en preguen bona nota i facen el mateix que abans ja ha fet el cap i casal. Als polítics se’ls escull perquè porten a terme el programa polític amb què han concorregut en les eleccions i han de mamprendre una línia coherent més enllà que certes opinions ho recolzen o s’hi oposen. Sembla que en alguns casos hi ha polítics més pendents del que es diu en determinats sectors estratègics o els coneguts “lobbies” d’influència que de fer allò que la seua consciència els hi dicta. En la balança rau allò que sempre hem parlat: el cost electoral i la necessitat social.
El codi del bon govern es completa amb la prohibició de tindre comptes en paradisos fiscals. Jo em conformaria amb la publicació de les nòmines, les declaracions de béns i el patrimoni personal de tots els càrrecs públics i la difusió dels contractes i les ofertes de treball municipals. Seria un bon inici que, malauradament, tots els ajuntaments avui dia encara no compleixen. Allò que seria una qüestió que s’hauria de respectar ni tan sols s’escolta en els debats de les administracions locals. En alguns ajuntaments del Camp de Túria la transparència consisteix a publicar allò que interessa i amagar allò que els pot perjudicar. És una pena perquè farien allò que prèviament van prometre en la campanya electoral. Encara recorde aquella alcaldessa que va decidir amagar totes les dades quan es va adonar que l’oposició feia servir les dades que hi havia publicades en el web de l’ajuntament.
El tema dels impostos municipals que paguem cada estiu esdevé, si més no, en un dels motius de desassossec i neguit que patim periòdicament els contribuents. No hi ha forma de gaudir d’uns dies de vacances o d’esbarjo, al marge dels maldecaps i problemes adherits als nostres quefers diaris. Quan penses que hi haurà una treva, els rebuts de l’estiu arriben en el pitjor moment, entre les despeses de les vacances -aquells que sortosament en tenen- i el preludi de la tornada dels fills als col·legis amb unes quantitats execrables, com una condemna afegida. Enmig d’eixa maror, el Consorci València Interior esdevé una de les entitats o institucions públiques valencianes més impopulars. Fa uns dies, una amiga em comentava el cas d’una botiga d’alimentació, d’escassos 30 metres, que havia de pagar quasi 250 euros l’any pel tractament dels residus sòlids. Cada volta que ho pense m’entra un calfred d’una entitat que va entrar a les nostres vides sense preguntar-nos si n’estàvem d’acord i actualment l’hem acceptada i assumida sense cap problema. Fa un temps l’esquerra criticava enfurismada, i amb tota la raó possible, la gestió econòmica que el Partit Popular hi feia al capdavant del Consorci al mateix ritme que s’apujaven les taxes que hem de pagar cada any. Tanmateix, ara sembla que el gat se’ls ha menjat la llengua. No en diuen ni pruna. De cop i volta, fa l’efecte que la gestió que se’n fa ara és modèlica i necessària. Els diners que s’hi paguen ja no són una coartada per apujar els impostos i l’esforç que hi hem de fer no constitueix un problema que pose en perill la supervivència social i econòmica. Si fem un repàs podem observar que els 45 euros que es pagaven als anys 2008 o 2009 s’han triplicat, quasi, fins els actuals 125 euros. A la Pobla de Vallbona estan d’allò més enutjats: dels 107 euros de l’any passat s’ha passat a prop de 123 euros, quasi 16 euros de pujada. El cas de Llíria encara és més sagnant. El PP va prometre que aquella localitat els terrenys de la qual albergaren les instal·lacions del consorci aleshores eixos veïns n’estarien exempts. Els contribuents miren, encara, on estava signada eixa clàusula.
Fa uns mesos ens fèiem ressò de l’escàndol que suposava que en un ajuntament menut del Camp de Túria com és el cas de Serra, al bell mig de la nostrada Calderona, amb 3.000 habitants i 3 milions d’euros anuals de pressupost, hi haguera fins a quatre regidors amb sou públic: l’alcalde Javier Arnal amb 29.999 euros per 21 hores setmanals, el tinent d’alcalde i portaveu de Ciudadanos amb 21.000 euros anuals per 18’75 hores setmanals, és a dir, 20 euros l’hora, un altra regidora també amb els 21.000 euros i el mateix horari mentre que la regidora d’esports amb altres 9.000 euros l’any. Es tracta de xifres importants atès que en parlem d’un poble menut, amb una reduïda capacitat econòmica que s’ha dissenyat al voltant d’un pacte entre els socialistes i el partit de Rivera. La raó ben senzilla: l’escassa sintonia personal i política des de començaments de la legislatura amb Esquerra Unida, més la primera raó que no la segona. Potser per a la gent forana és inexplicable. La gent del poble, però, ho entén millor el perquè d’eixe pacte. Tanmateix, i sobtadament, el regidor de Ciudadanos ha trencat el pacte tot adduint les ordres rebudes des de València perquè l’alcalde és a l’espera de declarar en relació a una denúncia que l’afecta per presumptes delictes de falsedat continuada en document oficial, d’acord als articles 74 i 390 del codi penal. Amb això poca broma. Tot i això, la raó no és creïble perquè el judici pendent ja es coneixia des de principis de la legislatura quan van signar el pacte. No obstant, ha estat ara que han trencat eixe nuviatge. Em sembla que caldria mirar, millor, uns arguments polítics i d’estratègia electoral. Coincideix en el temps amb el pacte estatal segons el qual Ciudadanos fa camí per arribar a la llar i al bressol del Partit Popular.
Malauradament o sortosa, segons s’hi miren les coses, sembla que no serà el darrer trencament governamental que es patirà al Camp de Túria des d’ara i fins que acabe l’actual legislatura. Les estratègies d’alguns dels partits polítics en algunes localitats de la nostra comarca passen per apartar-se dels governs per evitar possibles erosions o friccions alhora que intenten buscar-se un espai electoral, al marge del nucli del govern, perquè d’eixa forma poden rendibilitzar la seua acció. El problema de tot això és que ajuda a una pèrdua continuada i progressiva de credibilitat davant la societat. Els experts, els politòlegs dels partits, però, sempre tenen la raó. Almenys fins que els ciutadans voten.