Una de les coses contra les que he lluitat aferrissadament des de la meua humil posició de periodista és la presència del caciquisme a la Pobla de Vallbona -entès com una eina manipuladora de la vida- i tot allò que suposa per al dia a dia del municipi: control absolut del teixit social amb uns tentacles inescrutables que arriben fins a l’última raconada possible. Tot amb un afany d’afavorir i protegir l’acció del govern municipal de torn. Que no hi haja cap badall ni escletxa per on emergisca una mínima crítica ni contrarietat -com a les dictadures- és un dels objectius.
Per això, és la sorpresa que es va produir en la darrera assemblea que fa uns dies va celebrar el Centre d’Estudis Locals (CEL) per escollir-ne president. En el decurs de la reunió s’hi va produir un desembarcament de l’actual govern -alcalde inclòs- que, en qualitat de socis, hi va acudir per participar en la votació. Com a socis que són tenen tota la legitimitat legal per acudir-hi. Ara bé, com a representants polítics s’hi haurien d’haver abstingut de posar-hi el nas. Deixar que siguen els socis que fan la feina durant tot l’any els qui trien la direcció de l’entitat que, al capdavall, ha de comandar cap on va l’associació. Els polítics han de centrar-se sols en la gestió diària de l’ajuntament. Si tot ho feren amb les mateixes ganes i afany seria perfecte. Comptat i debatut, ho han assolit. L’espera ha valgut la pena, com els dinars que es van coent a poc a poc. En una votació tan renyida -11 vots front a 13- la participació dels regidors va resultar decisiva.
Nogensmenys, les ànsies demostrades amb escreix de control aferrissat es van imposar, aclaparadorament, a la prudència que qualsevol polític ha d’aplicar al seu treball diari. El seu vot no va ser casual sinó, més aïnes, absolutament causal: foragitar el fins aleshores president per escollir-ne un altre. Allò que el Partit Popular de la Pobla, que tant ha fet històricament per barrejar i identificar l’interès general amb el seu benefici particular, no ha estat capaç de fer -imposar el president del CEL- ho ha fet amb tota la naturalitat del món un govern que s’anomena d’esquerres però que fins ara ha demostrat ben poquetes coses. Millor que el PP sí ho fa però això no és cap mèrit. Si eixe ha de ser el mirall de l’acció del govern ben baixet deixen el nivell de la qualitat.
Des de feia temps el CEL havia esdevingut un òrgan molest per a l’acció del govern local actual. D’un temps ençà, l’alè dels governants surava sobre l’estructura de l’entitat fins que han aconseguit canviar-ne el president. Pensen que esta entitat privada ha de ser un apèndix més del govern i, per tant, de les seues iniciatives. S’imaginen què hauria ocorregut si això ho fa el PP? Què n’haurien dit? De ben segur, res de positiu. Els mateixos que ara des del govern local es mostraven contrariats i enutjats amb qualsevol tipus de crítica acerada sobre qualsevol tema local restaven callats i contents quan el mateix centre d’estudis escometia en contra -i amb raó- de l’anterior executiu del Partit Popular. Fins i tot en els mateixos temes tractats -obres d’accés al Mas de Jiménez, protecció de la Casa de Bernal, abandonament de les restes arqueològiques o deixadesa en el catàleg dels arbres- ha estat interessant vore el canvi de posició experimentat per l’esquerra poblana: abans tot eren rialles i aplaudiments des de la barrera per si de cas el bou els llençava al terra i ara les males cares i el descontentament havien esdevingut la carta de presentació. El canvi de l’oposició al govern es representa amb tota claredat a la Pobla. Sembla que els governants volen als seus voltants gent que els vaja aplaudint i esperonant en l’acció de govern diària abans de tindre persones que els critique des de la independència que suposa una entitat social.
Quan a la Pobla es va produir el canvi de govern -sortosament, després d’anys que semblaven segles de gestió del Partit Popular- ja vaig comentar que el CEL afrontava una situació nova i que havia d’escollir entre dos camins: continuar la marxa que havia mamprès des del seu començament amb vigilància de tot allò que representa el llegat patrimonial, artístic i històric del poble o convertir-se en una extensió més de l’ajuntament. Per descomptat, els governants estan més còmodes i segurs amb la segona opció, aquella en la qual a cada pas que fan escolten la cridòria que produeixen els aplaudiments dels seus amics i afins ideològicament.
Recorde que als anys 90 hi havia a la Pobla una altra entitat anomenada Associació per la defensa del Patrimoni Històric i Cultural (APHYC) que durant molt temps va esdevenir l’alè que al clatell dels governants deia les coses que a poc a poc es perdien pel que fa a la riquesa patrimonial del poble: els masos, les ermites, les construccions esbojarrades, la destrucció d’elements històrics importants, la nul·la consciència ambiental….. Tantes i tantes coses que avui dia estan oblidades i perdudes. Malauradament, però, aquella entitat va desaparèixer, per a alegria i goig dels governants -el Partit Popular- mentre el que més perdia era el propi poble. El CEL havia recuperat ara aquell testimoni que en el seu moment APHYC havia començat a gestar en una societat tan patriarcal i controlada com la Pobla. L’arribada del CEL era un flaire nou i esperançador que quelcom començava a emergir a la societat local: gent amb ganes d’endinsar-se en la introspecció històrica per estudiar els episodis més tèrbols i obscurs del nostre passat a fi de conèixer el present i fer algun esbós del futur més pròxim. Tot allò que s’ha fet al llarg dels tres anys d’història no ho he vist jo mai en la història més recent, durant els darrers 25 anys com a mínim. Per això, seria una pena que els tentacles de l’ajuntament actual serviren per entorpir la bona feina que s’ha fet durant aquests anys. La independència hauria de continuar essent el senyal d’identitat més clar del CEL, al marge de qualsevol temptació innata dels nostres polítics a posar-hi el nas. L’existència mateixa de subvencions i ajudes que concedeix cada any l’ajuntament per a les entitats i associacions és una forma de tindre-les controlades i adormides al seu recer, és a dir, a la seua conveniència. Hi ha hagut massa cafè per a tots i caldria revisar eixe funcionament en virtut de l’aportació social.
Els centres d’estudis locals, pel seu costat, han de ser òrgans autònoms nascuts des de dins de la societat civil. Mai han de ser creats al recer del governant de torn perquè aleshores la seua independència queda en solfa. Les urpes polítiques han de restar fora de qualsevol iniciativa de la societat civil perquè a les dues parts els interessa. L’ajuntament i el govern municipal han de donar imatge de llibertat i les associacions de qualsevol tipus han de transmetre un aroma d’independència respecte del poder polític. No es pot tornar a èpoques pretèrites on hi havia una barreja insostenible. D’açò que estic parlant no ho llegiran enlloc. El silenci i la por a represàlies és un motiu ben eficient per impedir que tot allò que ha succeït al centre d’estudis -la part amagada en comptes de la part oficial- puga ser coneguda per l’opinió pública. Malauradament.