Un bany de realitat

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

L’aigua caiguda les darreres setmanes -amb un excés que sol sorprendre els més preparats i previsors- és un bon exemple del que ocorre al nostre voltant. D’entrada em fa pensar en dos coses. La primera és la lamentable gestió urbanística que hem patit durant anys i panys. No és cap sorpresa ni casualitat que la pluja haja malmès determinats hàbitats i que, a més, haja afectat la vida quotidiana del Camp de Túria. No sols no estem preparats per a assumir un cabal d’aigua tan important sinó que amb poc ens trasbalsa l’activitat fins a extrems inimaginables.

Ens ocorre des de fa anys i mai no hem posat les mesures adients per enfrontar-nos-hi. La imatge que els mitjans de comunicació ens trasllada és d’allò més esfereïdora perquè els polítics i les elits dominants posen un tallafoc de soca-rel. La segona qüestió que em fa pensar l’acció meteorològica nadalenca és la manca d’un criteri raonable dels nostres polítics pel que fa a la gestió del seu dia a dia, com un presagi de determinades actuacions que deixen una empremta agra com la fel.

Certament, l’alcalde de Serra, Javier Arnal, n’és un d’ells. Augmenta mes a mes la seua reputació política amb els desencerts que s’hi viuen d’un temps ençà en aquest bonic municipi de la Calderona però que, malauradament, arrossega problemes derivats de la perpetuació que des d’ací hem denunciat sempre per aquells polítics que no saben posar un punt i final al seu mandat i intenten escampar de la mediocritat amb mesures estranyes i, fins i tot, poc recomanables. La darrera entremaliadura té a vore amb la desitjada pujada al Garbí, una cursa automobilística que tenia una gran repercussió i rebombori dins el món del motor però que des de fa uns anys està suspesa per qüestions mediambientals. Com si d’una cita habitual es tractara, l’ajuntament de la Calderona ens recorda any rere any la prova automobilística que recorre els paratges naturals d’una bona part del nostre patrimoni. El procediment emprat per l’alcalde de Serra ha fet palès allò que els nostres polítics no han de fer mai a l’hora de prendre decisions, especialment quan aquelles afecten tanta gent i s’hi involucren administracions diverses. D’entrada, encara no entenc la política de “fets consumats” que ha tractat de portar a terme a l’hora d’intentar superar els impediments que des de fa temps hi al·ludeix la conselleria de Medi Ambient per evitar la celebració de la pujada al Garbí. Sols si es pretén espolsar-se les culpes i responsabilitats pròpies per traslladar-les a un altre estament és quan es pot entendre eixa forma de funcionar que el batlle de Serra ha portat a terme les darreres setmanes.

Si prèviament es coneix el tarannà de determinats responsables de la conselleria de Medi Ambient -com és el cas que comentem- aleshores el més convenient hauria estat una reunió prèvia -fructífera i decidida- amb els seus capitostos per arribar a un consens i evitar així el ridícul que ha suposat l’organització de l’esdeveniment i la posterior anul·lació amb tots els maldecaps que això comporta. No obstant, si eixe és al capdavall l’objectiu aleshores no es esbojarrat prendre eixa forma de procedir. Ans al contrari, és la més convenient. Sembla que se sabia perfectament que la conselleria s’hi oposaria i, per això, es volia fer pública eixa fractura política a l’interior del govern autonòmic valencià. Tot per posar en evidència que el PSOE n’està d’acord amb l’esdeveniment esportiu i Compromís n’està, fil per randa, en contra. El pacte del botànic que va permetre conformar un gir “copernicà” a la realitat valenciana que hem patit durant els últims anys no ha estat suficient per satisfer les necessitats d’un municipi xicotet però amb aires de grandesa com Serra, per culpa d’un alcalde entossudit a fer una cursa de cotxes per l’interior d’un paratge natural. Com bé han dit alguns experts biòlegs i naturalistes, el problema no és que els cotxes no travessen sendes ni camins de terra -el recorregut discorre únicament per un tram asfaltat- sinó perquè com a element col·lateral hi ha la presència de vora 10.000 persones que -cadascun d’una mare i d’un pare diferent- poden malmetre l’hàbitat d’una zona d’allò més valuosa i interessant per al nostre entorn més proper. Arnal ha prioritzat el rèdit electoral fàcil abans de fer una anàlisi amb els tècnics de Medi Ambient amb una qüestionable marxa política on la seua incapacitat ha quedat surant enmig de les reflexions proteccionistes i conservacionistes d’un ecosistema tan conegut com la nostra Calderona. La decisió de l’alcalde m’ha fet recordar eixes accions dels polítics americans que en hores baixes s’inventen un enemic perquè la seua popularitat augmente vertiginosament. Després del fracàs del pacte del PSPV de Serra amb Ciudadanos -amb denúncies i una croada d’acusacions mútues incloses- afegit a la incapacitat d’arribar a acords amb Esquerra Unida -l’aliat natural- i amb la cirereta final del procés judicial en què està immers l’alcalde, sembla estudiat este episodi del Garbí com la manera de redreçar una gestió molt discutida fins el punt que a les darreres eleccions municipals els socialistes van perdre la majoria absoluta -en un poble de dretes com reconeix el mateix alcalde- en un moment en què la dreta i el Partit Popular havien pagat merescudament a les urnes la gestió de les dues darreres dècades al capdavant de la Generalitat. En el cas de la coneguda pujada al Garbí, em sembla una cortina de fum per apaivagar eixa incertesa política creixent.

Per la mateixa raó, no s’entén que si tan important és per a l’ajuntament la celebració de la cursa de cotxes no haja tingut temps durant un any per a intentar acordar uns mínims i uns màxims previs per assolir-ne el permís definitiu. La seua tàctica buscava, clarament, l’aplaudiment fàcil dels seus veïns i alhora crear un enemic diferenciat i perfectament identificat com la conselleria de Medi Ambient que des de començaments de la legislatura s’ha caracteritzat per una fermesa i una exigència ambiental notable, al marge dels colors polítics de cada administració. És per això, que en el cas que ens hi ocupa no s’hi buscava un altra cosa que posar el poble de Serra en peu de guerra en contra de la conselleria esmentada. Per eixa raó, amb quina cara mirarà l’alcalde de Serra els seus veïns i els dirà que amb un govern d’esquerres tampoc no és possible la pujada al Garbí? Abans tenia encara l’excusa de tirar totes les culpes al Partit Popular que governava a la Generalitat. Ara, però, hi ha una coalició d’esquerres al capdavant del govern valencià. Tanmateix, s’hi albira un enfrontament amb el sector més dogmàtic de Compromís com el factor que ha fet trontollar qualsevol intent de reeixir amb el propòsit final. La protecció del nostre entorn natural no hauria de ser una qüestió partidista, de partits i corrents ideològics sinó una norma inesborrable al pas de formacions diverses, de dretes o d’esquerres. És temps de superar determinades situacions que no condueixen enlloc i acostumar-s’hi a l’acord i al pacte com a eina de treball habitual, especialment pel que fa a sectors molt concrets i susceptibles per als ciutadans, com és el cas del nostre entorn natural.