Un interventor molt trempat

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Fa anys, un interventor que treballava en un ajuntament del Camp de Túria, el mateix que avui dia es permet el luxe de donar classes d´ètica i d’estètica pertot arreu on el demanen els mitjans de comunicació, em va fotre una esbroncada perquè hi havia una notícia en contra de l’equip de govern on ell treballava i que, al seu parer, no s’ajustava a la realitat. L’actitud i el comportament dels titulats superiors en un ajuntament no és, en termes generals, mai així. Es tracta de funcionaris o treballadors públics que s’encarreguen de vigilar tot el que es fa en una administració pública local a fi que no s’hi facen presumptes irregularitats.

És a dir, que tots els comptes financers vagen en el camí correcte i que cadascuna de les actuacions i tasques diàries s’ajusten, fil per randa, a allò que mana la legislació vigent. Si tenen una bona relació amb el polític de torn, aleshores els hi pot permetre embutxacar-se més o menys diners amb els complements que s’hi pertoquen, a més de beneficiar-se de certes prebendes i privilegis. No en tots els casos, però cal reconèixer que en determinades situacions sí tenen molt a vore les seues virtuts de sociabilitat. En el cas que ens hi ocupa, eixe interventor tenia una relació molt fluïda amb eixe alcalde i, per això, vaig pensar que no li havia semblat gens bona la informació que vaig publicar. A més, recorde que es tractava d’una notícia que recollia la versió d’un partit polític al voltant d’un tema determinat. No es tractava d’una noticia on jo feia una interpretació més o menys edulcorada o, fins i tot, on posava coses de la meua pròpia collita sinó una crítica política d’un partit. En concret, s’hi parlaven sobre les inversions que havia de fer la Generalitat en matèria d’infraestructures musicals en la localitat, amb les dosis corresponents d’interpretació i crítica per part dels polítics. Res, d’altra banda, estrany. Malgrat tot, el treballador públic -pagat per tots els contribuents amb els nostres diners- s’havia mostrat, fins i tot, enfurismat. Comptat i debatut, el funcionari havia pixat fora de test, com diríem col·loquialment. Se n’havia excedit de les seues funcions. No m’ha tornat a ocórrer mai més. Era una excepció i em va tocar a mi, malauradament. No dubte que la immensa majoria dels alts funcionaris del Camp de Túria són persones amb una formació acadèmica molt exigent i amb uns procediments molt allunyats d’això que els comentava al començament de l’article.

De la preparació i virtuts professionals dels interventors i de la resta dels seus equips en depèn, en gran mesura, la salut econòmica dels ajuntaments. Eixa que aquest estiu passat, del qual ja no en recordem ni les molles, n’hem sabut els resultats fil per randa com si d’una anàlisi de sang es tractara. Hi ha motius per a l’optimisme moderat però sense oblidar mai que la situació no és, malauradament, idíl·lica. Com en les famílies i les pròpies llars, hi ha ajuntament que estan en una situació millor i d’altres, nogensmenys, arrosseguen els efectes dels desficacis i les malifetes que es van portar a terme durant els anys de la bogeria urbanística. El Ministeri d’Hisenda, eixe mateix que s’encarrega d’escurar-nos les butxaques periòdicament, informava sobre el deute que a finals de l’any 2015 hi havia als ajuntaments del Camp de Túria. Sols hi ha dos consistoris que tenen motius més que suficients per riure, amb moderació, i estar d’allò més satisfets. Es tracta de l’Eliana i Riba-roja de Túria, que a dia de hui no tenen cap tipus de deute financer, és a dir, han fet els seus deures en el moment adient i ara no han d’afrontar cap tipus d’examen ni compte pendent. Comptat i debatut, no han de passar cap revàlida, tan de moda darrerament entre els nostres estudiants.

A la resta de municipis, els núvols que planen sobre els seus caps amenacen tempestes i situacions preocupants, amb ruixats intensos i perill d’ensorrament d’algunes estructures. Disposen d’arguments i raons per posar en pràctica tot allò que han aprés en les classes d’economia i enllestir plans i més plans per reduir els deutes públics. Es tracta de situacions noves a les quals s’ha hagut d’afrontar amb esforç per evitar que l’administració local -com en qualsevol altra família- poguera entrar en fallida. Al rerefons de tot, aquells anys on els ajuntaments gastaven i gastaven a dojo en l’època del “boom” urbanístic i immobiliari, sense cap tipus de control ni mirament mentre que a l’època de la recessió i crisi econòmica minvaven els ingressos alhora que s’havien de mantindre la despesa. Com que hi havia menys diners, tenien dos opcions: retallar la part de les despeses o mantindre-les a costa de préstecs bancaris. La majoria va preferir el segon camí. De fet, el deute reconegut pel ministeri a finals de 2014 era de 52 milions d’euros entre tots els ajuntaments que va baixar fins els 40 l’any següent.

Fruit d’eixe descontrol de l’expansió econòmica són casos molt paradigmàtics: pobles menuts amb enormes deutes per habitants com és Loriguilla amb 1.678 euros per veí, Benissanó amb 1.162 euros i, finalment, Serra amb altres 1.091 euros. En els dos primers casos hi ha l’excusa que era un altre equip de govern -en tots dos el PP- el que gestionava l’ajuntament mentre que en el cas de Serra hi ha un mateix partit -els socialistes- el que hi ha al seu capdavant des de fa anys amb un alcalde que no ha vist encara el moment oportú d’anar-se’n tot i que eixa és una de les proves de foc per a qualsevol polític: escollir l’instant que ha de plegar la barraca i marxar a casa. Estem parlant que a Serra han passat de deure 4’1 milions en 2014 a 3’6 milions l’any 2015. Xifres molt respectables. De fet, es tracta de la localitat del Camp de Túria amb major deute si la comparem amb aquells de la mateixa grandària i capacitat. De l’esforç dels seus contribuents i de la perícia dels seus polítics en dependrà, en gran mesura, l’èxit de la situació. Redreçar-la o esfondrar-se perillosament. Són en eixes situacions quan els polítics han de demostrar la seua vàlua, formació acadèmica, experiència i enginy per reeixir-se’n. No hi ha més camins.

A l’altre costat de la balança trobem els municipis de més de 20.000 habitants com Llíria o la Pobla de Vallbona, amb 7 i 6’7 milions d’euros de deute reconegut pel Ministeri d’Hisenda a finals de 2015. Moltes i moltes coses s’hauran fet en eixes dos localitats de la comarca per arribar a unes xifres tan altes. Ajuntaments amb un nivell de serveis públics d’allò més envejat a la resta de la comarca i uns veïns nedant entre l’abundància. Malauradament, la situació, més enllà d’ironies i sarcasmes, no té cap albirament de senyals positives. Sols esforços i molt treball per endavant la resta de la legislatura tenen a l’horitzó els seus governs a partir d’ara.