Els amos d’un poble

A finals de febrer el Partit Popular de la Pobla de Vallbona escollia Mari Carmen Contelles com a nova presidente local de forma aclaparadora. En el decurs de la seua presentació em va sobtar un comentari que al voltant d’eixa elecció va realitzar el president comarcal del PP i alcalde de Riba-roja, Francisco Tarazona, qui va dir textualment: “La Pobla ha sigut sempre de mosatros (sic), van provar uns altres dos anys i mig fent trampes i van dir no”. (vegeu-ne el vídeo a http://www.lapobla.tv/?p=2058).

Estes declaracions d’un polític sorprenen per l’afany de possessió que fa sobre un municipi que, més enllà de les diferències ideològiques, pertany als seus ciutadans, en cap cas és propietat de cap partit, ni de cap alcalde ni de cap alcaldessa. Què en pensaria la gent si l’alcalde de l’Eliana diguera “l’Eliana sempre ha sigut socialista” o els socialistes de Llíria afirmaren “Llíria sempre ha votat esquerres” o l’alcalde de Serra afirmara que “Serra és nostra”? A mi, personalment, em semblaria una manca de respecte envers els ciutadans d’eixes ciutats de la nostra comarca que poden votar un partit o un altre però que s’han de sentir part important del poble.  

La frase és, si més no, simptomàtica d’una classe de polítics que entenen que l’Ajuntament és una institució pública que esdevé un terreny particular quan es guanyen eleccions i al llarg de molts anys ja és una mena de propietat privada que no està a l’abast de ningú més. Sembla com una obligació que els seus ciutadans voten el partit que ha governat tota la vida i no tinguen l’oportunitat de canviar d’opinió o del sentit de vot. No és la primera volta que escolte aquesta frase i, malauradament, està molt arrelada entre els polítics que porten un bon grapat d’anys als ajuntaments del Camp de Túria.

En 1995 els socialistes de Riba-roja van perdre unes eleccions democràtiques, després de molts anys de govern a l’Ajuntament, perquè els seus ciutadans van pensar que les propostes de l’actual alcalde Francisco Tarazona, del PP, eren les millors per a ells i en cap moment l’oposició hi va adduir que l’Ajuntament era un terreny de la seua propietat ni de “mosatros”. Des d’aquell moment Tarazona ha ratificat els seus resultats amb clares majories absolutes però no crec que calga parlar del municipi com si fóra de la seua propietat. El poble és dels veïns, no dels polítics que els gestionen.   

Al llarg dels anys d’exercici de la professió he parlat amb diversos alcaldes, alcaldesses, regidors de govern i d’oposició que demostraven un excés de protagonisme i una tendència a identificar el seu nom o la seua persona amb el mateix poble. Pensaven que una crítica a la seua gestió era com una crítica al mateix poble. Ans al contrari. “Per escriure notícies negatives del meu poble no cal que escrigues”, solien dir-me alguns d’ells. Pensaven que les coses positives de la seua gestió eren les úniques que s’havien de remarcar. Les notícies negatives les veien com un atac directe als seus ciutadans i no pensaven que no eren sinó una crítica a la seua gestió al marge dels gustos estètics pel seu poble i sense pensar que ell era una sols una part del propi municipi.  

Aquesta concepció reduïda de la política local ens trasllada als temps de l’edat mitjana on el senyor feudal era l’amo de tot el territorio que el rei li havia cedit, impartia la justícia, regulava l’economia, les relacions entre els seus esclaus o els seus súbdits que li ho devien tot i per això li havien d’agrair fins i tot l’existència perquè per això ell era el senyor feudal.  

Els polítics han de recordar, de tant en tant, la seua funció originària que consisteix a gestionar bé els recursos econòmics de l’Ajuntament per donar resposta a les necessitats i les demandes dels seus ciutadans. Així de fàcil. Així de senzill. Pensar que tenen una funció més enllà significa confondre els conceptes polítics i endinsar-se en terrenys perillosos.   

S’imaginen Zapatero dient “España siempre ha sido nuestra”? Tot pel fet que els socialistes han governat Espanya durant més anys que el Partit Popular. Seria impensable i il·lògic en un president del govern que tinguera eixe tipus de comportament. A voltes els polítics pensen que són indispensables, que gràcies a ells ho tenim tot i obliden que el seu treball és un mandat delegat dels seus propis veïns que dipositen la seua confianza per a la gestió de la cosa pública.    

Recorde que als anys 90 la dreta mediàtica i cavernícola s’enfurismava de valent amb el president Pujol per les tendències d’aquest polític a identificar els atacs a la seua gestió al capdavant de la Generalitat com si foren uns atacs directes envers Catalunya i tots els catalans. Això mateix és el que pensen alguns dels governants dels nostres pobles. La seua gestió serà millor o pitjor però seran sempre els ciutadans els qui decidiran amb el seu vot si aproven o suspenen la seua feina. De cap manera poden pensar que s’han equivocat perquè han governat més o menys anys el seu municipi.     

Pel mateix argument, pensar que una moció de censura està deslegitimada quan afavoreix a uns o legitimada quan perjudica a uns altres és, senzillament, demagògia pura i dura. A la Pobla n’hi ha haver una en 2004 i el PP es va esquinçar les vestidures però es va callar quan en el mateix període de temps va aconseguir l’alcaldia de Nàquera amb un trànsfuga socialista. Són diferents formes de vores les coses, segons els interessos d’uns o d’altres. En aquesta legislatura sengles mocions de censura a Benidorm, Dénia o Calp han capgirat les alcaldies per al PSPV, PP i Bloc, respectivament. En eixos casos haurem d’aplicar els mateixos criteris si volem ser equitatius. Si són rebutjables les mocions haurem de criticar-les i censurar els comportaments del PP i del PSPV, però mai adduir-hi raons partidistes en funció de possibles simpaties.

P.D.: Estaria bé que aquells polítics “professionals” del Camp de Túria amb càrrecs electes –tant d’esquerres com de dretes que n’hi ha molts- que actualment estan en diverses institucions públiques valencianes pensaren ja a abandonar-les i deixaren pas a gent nova i, així, es pogueren dedicar veritablement a les seues ocupacions professionals. D’esta forma podrien conéixer una miqueta els problemes al món laboral. Crec que no cal donar els noms però tots sabem de quines persones parlem, veritat? Tots sabem qui són però ningú no els hi diu res. Llàstima de llistes tancades. En eixe cas potser no durarien més de 10 minuts als seus respectius càrrecs públics.      

 

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona