L’efecte reproductiu comarcal

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

A principis d’enguany es publicaven les dades poblacionals que afecten totes les comarques valencianes els darrers temps. La nostra comarca, el Camp de Túria, hi apareixia com una de les poques que hi ha experimentat un increment progressiu de població: quasi una pujada de l’1% entre 2015 i 2016 en passar de 155.250 a 156.744 habitants, és a dir, 1.494 persones més a la comarca, unes xifres importants respecte de la resta de zones valencianes, una mena d’enlairament enmig d’un panorama tèrbol i fosc.

El llistat l’encapçala la Pobla de Vallbona amb 23.403 habitants -un augment de l’1’78% pels 409 veïns més empadronats-, segueix la capital comarcal Llíria amb altres 22.796 habitants -amb un 0’22% més pels seus nous 51 veïns- i continua Bétera amb altres 22.696 persones més -un 1’55% d’increment pels 347 habitants més-. En tercer lloc, hi trobem Riba-roja de Túria, amb 21.521 habitants, 130 més que l’any anterior, és a dir, un 0’61% més.  Pel que fa als pobles més menuts, hi ha una tendència a la baixa, és a dir, a la despoblació en benefici dels municipis més grans. Nàquera perd 117 habitants, Serra altres 72, Benissanó altres 7 i Casinos, pel seu costat, altres 2. Un cas paradoxal és el de Sant Antoni de Benaixeve que, malgrat l’extensió del terme i la seua constitució relativament recent com a poble, suma un major increment, amb els 482 nous veïns que en un any s’hi han inscrit. Loriguilla, Olocau i Marines augmenten poc, amb 45, 15 i 10 veïns més, respectivament.

Això és un aspecte positiu o negatiu? Tenen els alcaldes motius suficients per alegrar-se’n o per patir? Depèn del raonament que se’n faça al respecte, en funció de les conclusions que se’n vulguen extraure i de les mesures que s’hi apliquen a mig o llarg termini. D’entrada, no té res a vore, al meu parer, el canvi dràstic experimentat a la majoria d’ajuntaments del Camp de Túria, ni tampoc de la gestió que se n’ha fet d’ençà que hi van entrar altres polítics. La tendència no fa sinó refermar una línia que es va iniciar fa prop de dues dècades, tot coincidint amb l’entrada en valor de l’autovia d’Ademús -una infraestructura que connecta la costa i l’àrea metropolitana amb les zones d’interior més desconegudes- i el desplaçament d’habitants de les zones amb major densitat poblacional envers indrets més tranquils i assossegats.

El problema de tot açò és que des dels anys 70 o 80 quan hi va haver les primeres tendències i desplaçaments cap als nostres municipis ningú no hi va prendre decisions ni s’hi van aplicar plans ni programes públics perquè s’hi produira una proporció correcta entre l’augment de població i l’increment i millora de les prestacions públiques. És a dir, de què serveix tindre més habitants a la comarca si no s’augmenten totes les dotacions que una administració ha de donar als seus veïns? De ben poc, caldria respondre. A la nostra comarca, eixes disfuncions s’han fet paleses els darrers anys i, malauradament, no s’hi albira a l’horitzó més proper un canvi dràstic a la situació tan preocupant. No hi ha ningú, cap líder ni cap administració o entitat que encapçale o lidere un procés per redreçar-ho tot. És una pena que amb el potencial enorme que tenim, al bell mig de la Calderona i de la zona costanera, continuem amb el mateix “vehicle” quan l’hauríem d’haver canviat.

El més important no és que un poble tinga el major nombre de població, ni tan sols es tracta d’una cursa per vore quin de tots experimenta una tendència més accentuada. Ni tampoc estem davant un escenari indesxifrable. Del que cal parlar és si estem preparats per a augmentar exponencialment la població en determinades contrades de la nostra comarca. De res no s’hi val tindre centenars i centenars d’habitants més -com si això fóra un èxit enorme del batlle o batllessa de torn- si proporcionalment no es milloren i augmenten les carreteres, les zones verdes, els centres de salut, els centres socials i culturals, la xarxa de comunicació comarcal o les prestacions municipals. Comptat  i debatut, es tracta de donar una resposta adient a les noves necessitats.

Precisament, fa uns mesos ens desdejunàvem amb una notícia d’allò més sorprenent. “El Tribunal Suprem obliga 7.000 xalets de Llíria a instal·lar depuradores per als seus residus”, deia el titular del diari. Una notícia que era una possibilitat d’ençà que un partit d’esquerres edetà va recórrer l’ordenança que fa uns anys va aprovar el Partit Popular per regular el desgavell urbanístic fruit de la desídia de les darreres dècades. El problema va més enllà de les depuradores. Anys i anys de permissivitat municipal han provocat greus efectes sobre el medi ambient. És més habitual del que sembla l’absència dels serveis municipals en una gran part dels habitatges. Especialment, les segones residències que, amb el pas dels anys, han esdevingut en habitatges permanents. En parlem de Llíria però ho podríem estendre a altres municipis del Camp de Túria com la Pobla de Vallbona, Vilamarxant, Benaguasil, Bétera, Serra o Nàquera, per posar-hi uns exemples. Sembla mentida que quasi en la segona dècada del segle XXI encara hi haja habitatges en la nostra comarca amb greus mancances com ara l’asfaltat, l’enllumenat públic o una xarxa per a les aigües residuals d’acord a les directrius europees. Quan les coses es fan malament des d’un començament ens trobem amb situacions esgarrifoses per a les persones. Enrere queden els anys aquells en què els nostres governants, els de la nostra comarca, d’esquerres i de dretes, pensaven que vivíem una mena de conte de fades on tot era de color rosa. Algú recorda els exemples de la universitat privada a la Pobla? I el llac artificial entre la Pobla i l’Eliana a l’alçada dels centres comercials? I l’hotel en els terrenys on finalment es va construir un centre educatiu? I la pista d’esquí artificial o el camp de golf que va projectar l’esquerra a Llíria? I aquell cas del programa d’actuació integrada de Benaguasil que projectava un municipi propi de les pel·lícules? És possible que la Pobla demane ser ciutat turística i alhora en agost tanque la Casa Gran per als visitants per manca de personal?  Molts interrogants i molt poques propostes i solucions. D’això n’estem cofois, absolutament.

Ara que els exemples de projectes faraònics s’han oblidat, seria una bona època per repensar i reflexionar al voltant de la comarca que volem, no per als propers anys sinó amb una perspectiva més llarga. Aquella que ens permet fer un pas més extens fins assolir uns mínims de subsistència, és a dir, projectar totes les coses factibles i amb un mínim de trellat. Per construir castells a l’aire sempre som a temps. Aportar projectes i idees per reeixir-se’n és quelcom de més important, però també més complicat de trobar. Sols hi veig un problema: no tenim polítics i líders amb la suficient capacitat per a situar el Camp de Túria entre una de les més ambicioses per la seua manera de fer i de combinar necessitat i realitat. La nova realitat que s’albira a grans petjades al cap i casal, València, ens confirma una cosa que des de fa temps tenim, malauradament, assumit i sense dir-ne ni pruna. Les deficients connexions que hi ha amb la ciutat. ¿És possible anar en serveis públics a la capital amb tota mena de facilitats i avantatges o fer-ne ús de vehicles com ara la bici per evitar-ne els transports tradicionals? Continuem a anys siderals per fer un pas seriós com ja tenen altres ciutats europees. Estem allunyats del cap i casal tot i els seus menys de vint quilòmetres. Cal fer moltes i moltes inversions per arribar a uns mínims que ens situen en una situació d’acord al potencial del Camp de Túria. A voltes sembla que hauríem de fer campanyes semblants a eixes que fan des de fa anys a terres aragoneses. Qui es posa al capdavant de la pancarta?