Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Normalment, a la política com al futbol tot està inventat. Poques voltes ix un Guardiola que trasbalse de cap a cap la forma de fer i gestionar un àmbit determinat a la vida. Tant s’hi val si en parlem de futbol, de política, d’una professió en concret o d’una situació quotidiana o excepcional. Tot és en funció del prisma del des qual s’observen els fets del nostre voltant. La realitat que ocorre a la política és, particularment, una repetició de singularitats i contextos que s’han vist abans i, per tant, perd qualsevol tret inèdit. Potser canvien els actors que hi intervenen, les correlacions de forces internes són diferents i, fins i tot, els finals són sorprenents. Al capdavall, però, poques voltes assistim a un espectacle completament nou. Sempre hi ha coses que ens recordes fets anteriors i aspectes que es repeteixen cíclicament. La política, com a gran eix que ens envolta en el quefer diari, reuneix tots eixos ingredients i n’afegix un de nou: és essencial per a conformar l’estructura social i econòmica i, per tant, no de defugir d’escoltar-la, debatre-la i escodrinyar-la.
Les esbroncades que hi ha hagut les darreres setmanes i mesos arran de l’elecció del futur o futura president o presidenta provincial del Partit Popular valencià ha posat en qüestió el grau de democràcia interna i els processos d’elecció directa que hi ha a l’interior dels partits polítics. D’entrada, sobta perquè feia temps que no s’hi produïa un enfrontament tan enfurismat entre dos faccions o dos dirigents del Partit Popular. Ens hauríem de remuntar als finals dels anys 80 i les primeries dels 90 quan s’hi vivien les mateixes lluites caïnites al si del PP. Aleshores, les raons s’havien de buscar, especialment, en l’afany dels dirigents per controlar el timó en el supòsit que s’hi produira un triomf. En aquell temps de sequera, el PP encara no havia governat la Generalitat d’ençà l’arribada de la democràcia. Els socialistes governaven, amb una mà de ferro inabastable, el poder autonòmic, local i estatal i ningú no albirava la fi. La corrupció, la crisi econòmica i les lluites entre famílies polítiques, però, van passar la corresponent factura: una derrota clara i arrabassadora.
Els enfrontaments tan acarnissats que s’han produït ara al PP provincial tenen com a protagonistes dos persones que han tingut molt a vore en la política municipal del Camp de Túria. Per un costat, Vicent Betoret, ex alcalde de Vilamarxant durant quatre legislatures -aconseguí el càrrec amb només 26 anys-, diputat autonòmic i actual president provincial. De l’altre, Mari Carmen Contelles, ex alcaldessa de la Pobla de Vallbona durant hui anys, presidenta comarcal del PP i actual portaveu a la Diputació de València, n’és l’altra aspirant. Tots dos es van formar, políticament, en la gestió municipal i van coincidir en el seu valedor polític, el seu padrí, vaja. Alfonso Rus. Va ser el seu mirall tot i que des de fa mesos els seus camins van divergir a l’hora de posicionar-se, internament, en les famoses línies roges en contra de la corrupció. Especialment, a l’hora de mesurar el grau de rectitud que el partit havia d’exigir a l’ex alcaldessa de València Rita Barberà.
El ben cert és que al PP no estan acostumats als processos de primàries, les eleccions directes dels seus dirigents o als procediments democràtics interns. El problema és que al PP sempre han funcionat amb unanimitat per convicció, homogeneïtat per història i silenci per imposició. L’enrenou, però, ha trencat de cap a cap l’estat sepulcral institucionalitzat d’ençà que van aconseguir el poder. Els procediments de primàries, els candidats alternatius i el consens els hi quedava molt allunyats i s’hi substituïen per elecció digital “mesetària”. Estan pagant aquells anys de bonança econòmica, de majories absolutistes aclaparadores, d’excessos eufòrics electorals i els temps de les rialles i l’ocupació de tots els càrrecs públics municipals, autonòmics i estatals, fins i tot en tot tipus d’institucions. Ara que ja han perdut bona part d’eixe poder ixen les friccions i les batalles. És una situació nova que ens recorda a la situació que van viure fa dues dècades. La resta dels partits, especialment els esquerrans, viure dies de glòria “relativa” i tranquil·litat: el poder i el repartiment de càrrecs serveix per apaivagar qualsevol tipus de revolta i preveure’n les escletxes. A la comarca, de moment no hi ha soroll de “sables”, tot és qüestió d’esperar. Un plat “de calent” ajuda molt a fomentar-ne tranquil·litat.
A la cassola del dinar polític caldria afegir un altre condiment: l’ambició per ocupar un càrrec important en les llistes de les eleccions locals i autonòmiques que hi haurà el 2019. Hi ha en joc ocupar un lloc d’ixida al parlament valencià, l’elecció dels diputats provincials -decisió dels mateixos partits per elecció digital- i l’elaboració dels llistats municipals, un altre àmbit on les direccions autonòmiques dels partits tenen molt a dir. A més a més, també hi ha en joc l’opció de ser-ne el candidat per presidir la Diputació de València en el supòsit que el PP guanyara l’ens provincial amb majoria absoluta. Per tant, els interessos personals o polítics en són una raó suficient per assistir-hi a una escena aferrissada entre Betoret i Contelles.
Des de la meua llunyania ideològica, he de reconèixer que es tracta de dos polítics molt llestos que han arribat des de l’esglaó més baix de la política, l’àmbit municipal, fins a ocupar càrrecs d’allò més importants. En el cas de Betoret cal remarcar el seu esperit de supervivència: primer amb Zaplana, després amb Camps i, finalment, amb Fabra. Tot adobat amb el seu padrí Alfonso Rus. Va renunciar a l’acta de regidor al seu poble, on va arrasar elecció rere elecció, per evitar un pacte entre Ciudadanos, PSOE i Compromís que, no obstant, governa ara a Vilamarxant. Pel seu costat, Contelles va aprofitar la moció de censura que es va produir en 2004 a la Pobla de Vallbona per perfilar-se com la millor alternativa per recuperar el poder polític. El flaire de corrupció generalitzat instal·lat al seu partit se la va emportar per davant en 2015 després de 8 anys com a alcaldessa i va fer el salt a la política provincial amb el vist-i-plau, precisament, de Betoret. El seu recorregut, però, no ha fet sinó començar i no s’albira de moment cap límit a l’horitzó més immediat. De caràcter vehement i decidit, s’obre pas a marxes forçades en un món molt difícil, caracteritzat per les ganivetades entre companys i les aparences innocents.
Ni un ni l’altra poden onejar la bandera de la renovació. Ocupen càrrecs públics des de fa quasi dues dècades. En el cas de Betoret, porta més temps en la primera línia mediàtica. En eixe sentit Contelles és una cara nova i configura l’alternativa més còmoda, menys traumàtica i més afí a la cúpula autonòmica popular, un senyal important per assegurar-ne l’èxit. Una coincidència, però, mantenen. Tots dos van perdre l’alcaldia tot i que no van patir greus problemes d’erosió per part dels partits que hi havia a l’oposició. Incongruent, però, cert perquè, precisament, avui dia eixos partits en formen els respectius governs municipals.
Fins ara, poc se n’ha parlat d’idees, de projecte o de reflexions sobre el futur més immediat. No sé si perquè no n’hi ha o perquè primer cal controlar el partit per, després, esbossar les iniciatives i la filosofia política que s’hi vol aplicar. Res, però, diferent del que ocorre la majoria de les vegades als partits polítics, més pendents dels debats nominalistes sobre els protagonistes que no de les mesures socials que, al capdavall, haurien d’interessar tothom. En el cas del PP valencià, no sé jo fins a quin punt la seua tàctica d’atiar el fantasma del “catalanisme” i la seua suposada “invasió” imminent els hi pot conduir a la victòria final. Després d’anys i panys de corrupció i caciquisme, la gent n’està molt farta d’eixa forma de gestionar i malbaratar els escassos recursos públics que encara queden a les arques públiques. El PP ha demostrat, amb escreix, que per assegurar l’interés d’uns pocs front a la majoria té un màster complet.