A los buscadores de huesos

Daría Terrádez, portaveu de Compromís per Bétera

Espanya té en el seu haver-hi més de 2.500 fosses comunes i és, en aquests moments, el país de la Unió Europea amb més cadàvers enterrats i no identificats. Podríem dir, sense faltar a la veritat, que sota els nostres peus caminem sobre ossos, sobre cranis, que en el seu moment van sostenir els cossos de persones, amb noms i cognoms, amb família, amb fills i filles, pares, amics i que, un bon dia, van ser torturats, assassinats i enterrats amb nocturnitat sense rebre una sepultura digna. Aquests morts, aquests cadàvers que, encara hui dia, poblen les nostres carreteres, zones allunyades dels nostres pobles i ciutats i parts de molts cementeris, segueixen sense identificar en molts casos, però segueixen sent cercats pels seus familiars. Eixos cranis, eixos fèmurs sobre els quals seguim caminant, sobre els quals seguim construint carreteres o tirant terra, reclamen el seu lloc en la nostra memòria, són eixe crit sord que alguns escoltem nítidament i uns altres volen anul·lar diguent com a excusa que “hay que mirar al futuro y no reabrir heridas”.

El passat 21 de març un representant d’un partit el nom del qual no mereix ser expressat en aquestes línies, va cridar “buscadores de huesos” als familiars que, vuitanta anys després de la victòria del colp d’estat, segueixen arrapant la terra a la recerca de la veritat. Encara queden vives unes poques persones que recorden com es van portar als seus pares o als seus germans per a no veure’ls mai, que encara recorden on els enterraven després d’afusellar-los, que encara recorden anar a la presó on suposadament estaven detinguts a portar-los menjar i que les forces paramilitars que els custodiaven els digueren que no feia falta que tornaren més.

En molts documentals sobre l’obertura de fosses encara podem veure a aqueixos familiars supervivents que, a peu de fossa, miren cercant una arracada, una medalla que identifique al seu parent. La mirada d’aquestes persones és profunda, com a profunda és la seua història vital; perquè la mort, l’assassinat del seu ser estimat era el de menys si ho comparem amb l’estigmatització posterior per ser filla o fill de rojos, per haver-se vist desproveït de totes les seues pertinences, per haver sigut llançat al limb dels vençuts.

A eixos que criden revanchistas, buscadores de huesos o traïdors a la Pàtria a estes persones, m’agradaria demanar-los que tingueren el valor de mirar-les fixament, que miraren a estes persones que tots els 1 de novembre, 80 primers de novembre ja, dipositaven, i encara dipositen, un ram de flors en el no-res; possiblement la indignitat dels seus arguments no els permeta fer-ho. Han estat 80 anys mossegant-se la llengua de ràbia, i d’eixos 80 anys, 40 els han viscut sota una dictadura militar que ha honrat als assassins dels seus parents; però la resta els han viscut escoltant com els deien que calia oblidar, que la concòrdia era necessària i que tiraren més terra sobre eixes fosses vergonyoses, que són sol ossos, i que pols eres i pols seràs.

Alguns ínclitos polítics han arribat a acusar a estes persones d’acordar-se dels ossos del iaio quan hi havia subvencions, de cercar venjança i de voler trencar el consens aconseguit durant eixa època idíl·lica de la Transició, acabant aquesta llanda de barbaritats amb l’excusa per antonomàsia, Paracuellos. Fal·làcies i més fal·làcies!

Per als que, encara hui dia, segueixen enterrats en fosses silencioses, no va existir una Causa general que els honrés, no van existir panells en les Esglésies que declaraven que havien caigut “por dios y por la patria”, no van existir carrers ni records en vergonyoses litúrgies. Per a eixos ossos que encara se cerquen solament va existir silenci, vergonya i cap reparació.

Els que creiem en la democràcia, en l’Estat de dret i en els drets fonamentals pensem que aquesta situació és un tumor metastásic que corroeix a poc a poc els fonaments del nostre Estat; qualsevol constitucionalista que es precie estaria, ara mateix, excavant amb les seues mans per a extirpar-ho, per a obrir les fosses i traure eixos testimoniatges muts, per a donar aire a eixa terra enverinada i guarir la ferida provocada per un colp d’estat i una dictadura atroces. Si haguera de triar entre cercar ossos o mirar cap a davant, triaria cercar ossos, triaria reparar i, després sí, caminar cap a davant trepitjant sobre un Estat de dret fort.

Mentre no reparem, mentre no netegem la ferida mal tancada, no podrem desprendre’ns del llast que van deixar quaranta anys de tortures, assassinats sumaris i desaparicions forçades.