Daría Terrádez Salom, secretaria d’organització de Compromís per Bétera
De nou és 10 de desembre, dia en què es commemora la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, un text amb el qual Nacions Unides va intentar curar, pal·liar més aviat, la ignomínia del nazisme i del feixisme a Europa. No obstant això, i tristament, en l’actualitat sembla ser que eixa efemèride s’haja oblidat. Els drets humans continuen sent un tema secundari, un assumpte que es deixa en un calaix a l’espera que altres assumptes prosperen, assumptes molt més importants i útils, més importants que la protecció de la dignitat humana, dels drets bàsics de les persones, més importants que els nostres drets.
Hui, els drets humans són un camp d’estudi reservat a utòpics que ens obstinem a comunicar alguna cosa que, segons alguns, no es complix, que no es respecta i, cosa que és més greu, que no es garantix. Per a uns altres, els drets humans no són humans, són de certes categories de persones que se’ls mereixen més que unes altres, pel seu origen, el seu estatus econòmic, el seu color de pell o la seua orientació sexual. Estem davant un panorama on realitzar discursos d’odi enfront de xiquets i xiquetes que han nascut en un altre país, on negar la violència masclista o parlar de murs no té major resposta que el silenci o fins i tot la connivència política. Ens trobem davant un paisatge on suposats constitucionalistes es prenen la llibertat d’assenyalar amb el dit als MENA, eixe nefast acrònim que invisibilitza i reduïx a percentatges a xiquets i xiquetes que han vingut sols al nostre país; on eixos suposats constitucionalistes neguen el canvi climàtic o la violència masclista, basant-se en dades falses, mentre els seus companys, també constitucionalistes, miren cap a un altre costat i callen, fent clamorós un silenci còmplice, un silenci positiu que reforça eixe discurs.
Senyors i senyores constitucionalistes, la Constitució espanyola és més que un parell d’articles, famosos des de fa uns anys. La Constitució, en el seu article 10. 2, disposa que “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya” i en el paràgraf primer d’este precepte parla de la dignitat de la persona com a fonament de l’ordre polític i de la pau social. Això també és la Constitució espanyola que vostés trauen a passejar de tant en tant. Els drets humans són universals perquè protegixen la dignitat de la persona, de totes les persones, no sols de les que, segons vostés, ho mereixen.
Els drets humans no són privilegis ni premis, són drets que la persona posseïx pel mer fet de ser-ho. Eixos drets són propietat de la persona que es clava les concertines de la frontera sud, dels xiquets i xiquetes que malviuen en centres d’acolliment i dels que arriben en una barca de joguet; també són de les dones que, atemorides, acudixen a una comissaria a denunciar una agressió contra la seua llibertat sexual, contra la seua integritat física i psíquica. Negar una cosa o una altra sí que va en contra no sols de la Constitució, sinó també de la Declaració Universal, del Conveni europeu de drets humans, de qualsevol tractat internacional sobre drets humans que Espanya haja ratificat. Perquè tot això també forma part del nostre ordenament constitucional. Si ens proclamem constitucionalistes, no hem d’oblidar una part important del text.
Per tant, un 10 de desembre més, ens trobem davant la desolació de reclamar la garantia dels drets humans, com qui demana almoina. Els que neguen la universalitat d’aquests, i els que callen enfront d’aquest discurs, no sols no són constitucionalistes, sinó que ajuden, i són cooperadors necessaris, a soscavar la base de l’Estat social i democràtic de dret. Si no militem pels drets humans, la pau social caurà a trossos i hauran triomfat les idees de foscos períodes.