Feminisme per a canviar el món

Isabel Montaner, portaveu de Compromís per l’Eliana

Sota eixe lema ha convocat el moviment feminista de València la manifestació del proper 8 de març amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de la Dona.

Hui aprofitaré per a fer un xicotet balanç del que ha suposat eixa data a nivell personal.

Per a mi el 8 de març no és un dia de festa, tot i que eixim als carrers en un ambient de reivindicació festiva, cridant ben fort que volem una societat feminista i per tant igualitària (quina bojeria veritat?)

Pense que es una qüestió que cal explicar, doncs encara que crec que ara mateix queden lluny aquelles campanyes de “regala … a les dones treballadores” qüestió normalitzada dins del nostre sistema capitalista i que fins i tot moltes dones han defensat durant anys.

Però això queda lluny, encara que no parle de fa tants anys, doncs el moviment feminista ha estat els últims dos segles en continua evolució, visibilitzant la realitat desigual entre dones i homes, reivindicant des dels inicis drets per a les dones com la educació universal, el dret a vot, a decidir sobre el nostre propi cos, parlant d’educació sexual i trencant eixos micro macro masclismes en els que al llarg de la història hem viscut totes les dones del món.

No puc deixar de recordar com vam passar de cada any quedar amb les amigues directament “a la mani” perquè sabíem que no ens costaria trobar-nos a, quan al 2018 no es que no ens vam trobar, és que moltes no vam avançar pel recorregut ni un pas en més de 4 hores perquè havíem col·lapsat la ciutat.

En eixe moment vaig pensar “estem fent història”! I si, la férem! I a l’any següent és va replicar i ampliar, qüestió que vol dir que tot i que moltes dones i homes van créixer pensant que “ja hi ha igualtat formal al nostre país” i que moltíssima gent va entendre durant molts anys que el feminisme era una qüestió acceptada i instaurada, va adonar-se que no! Que les dones del nostre territori pateixen múltiples desigualtats com per exemple l’escletxa salarial, que al País Valencià suposa segons els últims informes que una dona valenciana treballa gratis respecte un home 1h i 48 minuts cada dia, o el que és el mateix, des del dia 12 d’octubre les dones valencianes treballen gratis respecte a un home.

Amb eixes dades, obtenim la perpetuació de la desigualtat al llarg de la vida, amb qüestions com la major dificultat alhora d’accedir als llocs de treball, la major parcialitat de les dones, major peticions de reduccions de jornada motivades per les tasques de cures, perpetuant així el rol masclista social existent i per suposat la dificultat per a la promoció dins del treball de les dones, el que bàsicament és coneix com a sostre de cristall i el sól de fang que les dones arrossegaran al llarg de la seua vida fins la mort, perpetuant la feminització de la precarietat i la pobresa.

He decidit centrar-me amb aquesta desigualtat aquest any doncs es suposa que és un “xicotet article d’opinió” i la realitat és que podríem parlar de tantes desigualtats que de segur ens faltaria espai.

I estic segura que aquesta lluita, la feminista, és la única capaç de fer el que diu el lema d’enguany, de canviar el món per assegurar que dones i homes tinguen les mateixes oportunitats i assegurar a totes les persones tots els Drets Humans en igualtat de condicions, perquè de l’altra part només tenim la barbàrie de qui no sap fer res més que odiar i atacar les xicotetes grans revolucions com la que suposa el feminisme.

Feminisme, per cert, que estic convençuda que és l’únic sistema possible si a més de instaurar la igualtat entre els éssers humans és pretén salvar el planeta de tot el que suposa el canvi climàtic, doncs ja està comprovat que el Patriarcat no ha fet res més que matar tota la vida que hi toca.

Per tot açò i per tot el que suposen les revolucions que són justícia social, però revolucions fetes des de la proposta, el somriure i l’amor per totes les coses que suposen un avanç social i dels sistemes de benestar, enguany i sempre el millor espai per a cridar ben fort cada any de les múltiples desigualtats patides al llarg de la història i per suposat en la actualitat per les dones resulta el carrer en aquesta data concreta: el 8 de març.

I esperem que no es quede tot en programacions puntuals per “El dia de les dones” i que les Institucions i la societat entenga que no es ni un dia, ni un mes de festes o programació, que és obligatori per llei instaurar la perspectiva de gènere de manera transversal en totes les polítiques realitzades, que les dones som el 50% de la població i tot l’any hem de tindre a l’espai públic eixe 50% que és nostre, que ja hem aprés a cridar i no ens quedarem afòniques per a continuar visibilitzant totes les desigualtats reivindicant la seua eliminació, que ens trobareu unides, sota el paraigua del moviment feminista no sols als carrers de les ciutats sinó als nostres pobles dia a dia ja que FEMINISME O BARBÀRIE i que cadascú decidisca del costat de qui està.