25N: “Fartes de totes les violències masclistes”

Portaveu del grup municipal Compromís per l’Eliana

Després d’un any i mig molt atípic, marcat per la pandèmia, les distàncies i les mobilitzacions virtuals i d’altres on la imaginació de les organitzadores suplia la possibilitat de trobar-nos al carrer, tot des de la responsabilitat més absoluta cap a la salut de tota la població i estant conscients de la realitat que hi viviem, encara que les forces més masclistes i reaccionàries ho negaren o fins i tot inventaren realitats alternatives.

Tornem a cridar, a eixir als carrers, a reivindicar que ens volem vives i lliures i que el dia 25 de novembre és un dia de visibilitat d’una reivindicació constant i necessària per a l’avanç social.

De tot açò, la bona noticia és que no ens cal explicar que és el que reivindiquem amb aquesta data, per no dir que hui per hui la majoria de la població ha entés que és feminista, encara que només siga “liberal” o “de pancarta”, terme que m’acabe d’inventar per a definir a aquelles i aquells feministes que només s’enrecorden de l’existència de la violència masclista quan ens assabentem de l’assassinat d’una dona, eixen, és fan la foto corresponent i “a altra cosa, mariposa”

La no tan bona noticia és que les feministes estem fartes, fartes de sentir, escoltar i assumir que la violència és allò normal i que hem d’acceptar sense possibilitat a rèplica, perquè sinó serem maltractades i exposades a quelcom violència masclista.

Fartes d’esperar a que s’entenga que només hi ha un camí cap a la llibertat de totes les persones, que no estigmatize al 51% de la població només pel fet de ser dones i de tindre clar que tot i estar al segle XXI, les dones som considerades “intruses” en l’espai públic, per suposat estigmatizades i violentades si volem defensar les nostres idees o ser representant de la ciutadania, doncs ni en eixe espai lamentablement ni tan sols els propis companys de l’espai públic i polític, ens van a respectar. Com a exemple de tot açò només cal fer una ullada a les centenars de línies escrites envers l’acte celebrat el 13 de novembre a València, “Otras Políticas”.

Ojalà això no fora una qüestió fonamental, però és que quan parlem de sensibilització per a la lliuta de la violència que s’exerceix sobre les dones, aquesta és la realitat que hi tenim i que ens fa sensibles a acceptar com a normalitat el masclisme hegemònic.

Qüestió que després es reprodueix a l’espai privat de la manera més violenta i on, soles i educades en el patriarcat som considerades amb normalitat com a objectes, possessions dels homes, que també normalitzen totes les violències masclistes.

Per tot això, cada dia les feministes, formades per a detectar allò quelcom indectable, però que quan verbalitzes és “normal”, reivindiquem el canvi de paradigma, des de la sensibilització global, formada, formativa i des de la més absoluta pedagogía, perquè els recursos, escasos, han d’aplegar a tot arreu.

Una realitat que espere personalment que detecte grups o discursos puntuals, capaços de dir una cosa i realitzar tot el contrari aplegant a afirmar allò que recentment des de la dreta neoliberal van llançant com ara que “quan ells governen el Ministeri d’Igualtat desapareixerà” només per agradar als votants dels socis neofeixistes.

Però que tinga clar també que el camí és llarg, els recursos que calen son tots aquells que propicien un canvi estructural, perquè, si estem demanant la lluna, i que ni carcases, ni llums, ni discursos i moltes fotos seran mai el camí per a eixa revolució de la que parle.

I recordem que seguim reivindicant per totes les que estan silenciades, per les dones valentes que donen un pas endavant i per les lluitadores que encara no l’han donat, perquè les víctimes de la violència masclista son supervivents, no caiguem en la revictimització i entenguem com a societat que ens cal ser acompanyants de situacions molt doloroses, per aixó interpel·lem-nos com a societat a “veure, escoltar i parlar”.