Activitat cultural i política municipal a l’Espai d’art Contemporani de Riba-roja

Romà de la Calle, Catedràtic de la UVEG i Membre del Patronat de l’ECA

Especialment a les portes de les eleccions, acostumo a reflexionar, cíclicament –convocatòria rere convocatòria– sobre aquest complex i curiós engranatge que articula la política municipal amb les activitats culturals. Una dúplice vessant ciutadana que, de vegades, en els seus diàlegs i intercanvis es miren, entre si, com de reüll, però que necessiten –malgré tout– remar de forma conjunta, per travessar, amb prou èxit i desitjat reconeixement, l’habitualment cada més agitat riu de la quotidianitat sociopolítica compartida.

De fet, les destacades activitats municipals han estat sempre palanques bàsiques i summament productives per al suport i consolidació de la cultura ciutadana, sòlidament associades, per exemple, per tradició rellevant, a l’àmbit de les arts plàstiques, a l’entramat general de les nostres comarques valencianes , al llarg de la zigzaguejant aventura de la històrica transició política, de cara a la fixació democràtica i cultural dels trams cronològics subsegüents.

Sens dubte, diacrònicament –val la pena recordar-ho– es va produir una entrega sociocultural desacostumada, associada, potser, a la conscient i augmentada reconstrucció de caràcter municipalista dels nostres pobles i ciutats, amb la responsable arribada de les propostes democràtiques, que es van mostrar summament proclius a recolzar, de manera explícita, (a) la tasca necessària dels nostres artistes. Però, igualment, es replantejava, amb insistència, en aquest mateix procés, (b) l’irrenunciable enfortiment del patrimoni artístic comú de la nostra terra, a més de donar cabuda creixent (c) al desenvolupament de la sensibilitat estètica / educació ciutadana, promoguda, en paral·lel, (d) a través de la multiplicació dels –ja hui, en molts casos– consolidats espais expositius, oberts en els nostres respectius contextos municipals. Va ser, doncs, tota una aventura compartida, orientada cap a diversos vessants i objectius, que val la pena recordar explícitament, de nou, –en aquesta complexa conjuntura electoral– dels efectes positius dels quals hem continuat nodrint-nos, institucions i ciutadans, en etapes posteriors .

Doncs bé, aquella diacrònica efervescència artisticocultural, apuntada ja des dels vuitanta, que es va anar consolidant, pas a pas, en alguns dels nostres pobles, en passar les dècades següents –amb les seves crisis i exigències vitals paral·leles, en molts casos, sobre tot entrat ja el segle XXI- cal reconèixer que ha motivat, lamentablement, en determinats enclavaments, la reducció progressiva d’aquelles experiències conjuntes, noves i històricament exemplars. Moltes de tals convocatòries (de concursos, mostres, guardons, mecenatges o instal·lació de monuments urbans) efectivament, ja no existeixen o han minvat a ulls vista.

Encara que, és cert, que –en altres casos i àmbits municipals– continuen donant-se la mà, amb resistència, eficàcia i constància, les activitats culturals i la política local. De fet, històricament, seguim recordant la rellevant trajectòria que determinats enclavaments, com l’inoblidable espai del Garatge cultural d’Alfafar, va saber, efectivament, posar en marxa i mantenir, durant lustres, de manera exemplar, desafiant obertament i decididament els èxits , en el context de les arts plàstiques, fins i tot, comparativament, davant de l’àrea metropolitana de València.

Per sort, en el cas concret de l’admirable trajectòria recent del Castell de Riba-roja del Túria –que ara ens ocupa–, la cíclica edició de les destacades i nombroses mostres expositives –diversificades, selectes i summament cuidades, en la programació — posades en marxa per l’actiu equip del Patronat del Departament / Regidoria de Cultura / Patrimoni, amb la recomanada i necessària edició de l’adequada bibliografia paral·lela, ha resistit exemplarment, amb força, des del seu naixement oficial, el 2017, els avatars inesperats d’aquests temps. Cosa que no cal afirmar d’altres municipis, també d’efectiva i prèvia tradició, tal com ja hem suggerit, que han decaigut força, en el manteniment de les programacions anteriors.

A més, em permeto apuntar a continuació, com a oportú argument definitiu, el projecte somiat de generar, de cara al futur, un possible Museu d’Art Contemporani, per poder, d’una banda, conservar/mostrar i divulgar les obres incorporades, de mica en mica, els seus creixents fons patrimonials, alhora que, així mateix, les peces escultòriques del passeig de l’Art (del Molinet al camí dels Ànimes) s’aniran, de mica en mica, sumant a la col·lecció dependent del municipi de Riba-roja. Centre museogràfic extensiu d’art contemporani, aquest, –l’ECA– que conservaria, testimonialment, la referència nominal, a manera d’homenatge, del seu castell històric.

De fet, els assessors intervinents en el disseny i l’organització programats d’aquests cicles expositius i d’altres reconegudes activitats paral·leles, fins ara engegades –com a Patronat previ a una possible Fundació, que s’està gestant– sempre han estat professionals de les Belles Arts i de la Crítica d’Art, col·leccionistes destacats i gestors professionals de la Comunitat, seleccionats/designats, a aquest efecte, per part de l’Ajuntament, activistes culturals que han pretès, sobretot, posar en valor els perfils, propostes i aportacions de els nostres millors artistes.

La cultura, en política, ha de ser una part essencial de les activitats enriquidores del patrimoni, de les experiències educatives i socials, així com un digne sector de les tasques municipals, exercitades, en col·laboració, per creadors, gestors i ciutadans, postulant sempre el pertinent suport econòmic institucional, públic i privat, és a dir, els fons de cooperació imprescindibles per al seu just desenvolupament.

En realitat, en el context que ens ocupa, les dimensions exercitades des de l’ECA, focalitzades prioritàriament en les arts plàstiques i en els recursos arqueològics històrics, han vingut a més, exemplarment, a sumar-se a les ja cimentades activitats desenvolupades, al mateix municipi –en els contextos festius, musicals, escenogràfics i teatrals, així com literaris– exercitant-se, en conjunt, un excel·lent panorama cultural, ric, participatiu i variat, a Riba-roja del Túria, com a estimable oferta social, educativa i de rellevant lleure comunitari.

La veritat és que no puc entendre, des del generós i obert criteri col·laboratiu, que emmarca i caracteritza l’actual programa del Patronat de l’ECA, que pugui utilitzar, políticament, –com a interessada arma llancívola– precisament el satisfactori llistó sociocultural, aconseguit en aquesta última dècada, per posar en dubte o minimitzar les seves rendibles i reeixides cotes, mitjançant estranyes ingerències, afirmacions mendaços o postulant, el que és pitjor, si és possible, fraudulentes intencions o equívocs resultats, deixats caure negativament, al desgaire i sense demostrar , a les xarxes de pesca de l’embolic polític, sorgit del sempre lamentable i insòlit tot s’hi val.

L’intent d’esquitxar, indegudament, les cotes culturals d’aquesta municipalitat, aconseguides, per cert, amb esforç, col·laboració i generosa entrega, no fa sinó posar en evidència l’estranya tergiversació, enfrontament i violència que, indegudament, és infiltrada, deliberadament, a la vida política, sense cap altra justificació que el rèdit fàcil i immediat i l’equívoca alteració ètica; una cosa que no podem deixar de rebutjar, alhora que, per part nostra, sotmetem a evident i pública crítica, una vegada més.

NULLA POLÍTICA SINE ETHICA.