Passions

Nico Marco, regidor d’Esport i Salut de l’Ajuntament de Llíria

Deia Vincent Van Gogh que preferia morir de passió que d’avorriment. No puc estar més d’acord amb ell! La vida seria molt avorrida sense cap passió, els éssers humans necessitem apassionar-nos pel que siga per poder disfrutar-la realment!

Una de les maneres que tenim els humans de canalitzar les nostres passions son les festes. Les festes populars son molt més importants del que pot semblar a primera vista. Ens ajuden molt a posar passió (i per tant donar sentit) a les nostres vides… Els mesos de març i abril son mesos festius en què celebrem l’arribada de la primavera: Falles, Setmana Santa i, almenys a Llíria, Sant Vicent.

Les festes de Sant Vicent sempre han sigut molt importants a Llíria, per les seues tradicions seculars i pel seu gran component lúdic. Fins que, ara fa 10 anys, el govern del PP es va carregar tot allò de colp. Desaparegueren les torrades, la romeria, etc. Per sort, poc després, el govern del PSPV va saber convertir aquella errada en una oportunitat i hui en dia les festes de Sant Vicent son un gran esdeveniment fins i tot a nivell provincial. La veritat és que estic molt desitjós de viure les meues primeres festes de Sant Vicent com a regidor!

Per altra banda, tot i la necessitat de ficar passió en la nostra vida, l’excés pot arribar a ser contraproduent… Per això el Talmud assevera que «l’home fort és aquell que sap dominar les seues passions». Em sembla una reflexió molt sàvia. (Dit siga de pas, ja podia el sr. Netanyahu aprendre de la saviesa de la seua pròpia cultura, l’únic que està demostrant amb les salvatjades que està fent a Gaza és la debilitat i covardia del seu govern ultradretà). Ara bé, cal entendre la saviesa del Talmud: una cosa és dominar les passions i altra molt diferent és reprimir-les. Reprimir les nostres passions ens deshumanitza, ens convertix en robots i al final no pot dur a res de bo…

Posaré un parell d’exemples de no saber dominar les passions. El primer és més light i el segon molt més fort. La vicepresidenta Yolanda Díaz, a qui admire i respecte molt per tot el que ha fet a favor dels treballadors, crec que ara s’ha passat en la seua passió per defendre alguns drets laborals. Està clar que els treballadors de l’hostaleria han de tindre horaris i sous dignes, però això no té perquè ser incompatible amb tindre l’hostaleria oberta fins la una, les dos o les tres de la matinada com s’ha fet ací tota la vida. Precisament eixos horaris son fruit de com som, de la passió per la vida que tenim la gent de la mediterrània i això ens distingix dels nostres germans del nord d’Europa. No podem auto reprimir-nos, no podem renunciar a ser qui som i com som, no podem pretendre viure ací a Espanya amb horaris, per exemple, escandinaus! I més ara amb el canvi climàtic, on ja estem tenint estius on totes les nits son com a mínim tropicals, quan no tòrrides. Com veiem, en aquest cas, l’excés de passió de la vicepresidenta, amenaça amb reprimir la nostra manera apassionada de viure la vida. Per això no puc estar d’acord amb la seua proposta.

Està clar que en l’àmbit de la política, la passió és fonamental, sense ella no es podrien dedicar tants esforços a treballar pel ben comú. Però també cal controlar-se. Si ens deixem dur per la passió i no fiquem cap racionalitat, acabem convertint l’argumentació en vana discussió, l’adjectivació en deshonrós insult, la crítica en rastrera difamació… Això és el que està passant últimament al parlament en Madrid. Vergonyós, molt vergonyós!

També començà el PP d’ací de Llíria a encetar eixe camí en els plenaris (no de manera tan forta com els seus companys de Madrid, tot s’ha de dir); tanmateix he de reconèixer que últimament sembla que comence a imperar en ells la racionalitat i estan exercint la crítica sense arribar a l’insult (amb la trista excepció de la seua cap de llista, que faria bé en seguir l’exemple dels seus companys), cosa que és d’agrair. I no només per nosaltres, els membres del govern municipal (que també), sinó sobretot perquè tots representem a la ciutadania, cosa que no hem d’oblidar mai. Caure en eixa passió mal entesa, creure’s en possessió absoluta de la veritat fins al punt d’acabar insultant a l’adversari polític, és faltar al respecte a tota la ciutadania a la qual representem.

Continuem, doncs, per la senda de la passió controlada per la racionalitat. I disfrutem també de les festes de manera apassionada, però amb dos dits de front!