Nico Marco, regidor d’Esports i Salut de l’Ajuntament de Llíria
En estos temps procel·losos en què vivim, la política i els polítics solen ser prou menyspreats per la gent en general. La política i el comportament dels polítics és una de les principals preocupacions dels ciutadans a Espanya segons les enquestes. I no sense part de raó, el nivell de «fang» al qual s’està arribant últimament és insuportable. Això sí, cal tindre clar que, per molt que s’empenyen els mitjans de comunicació de la dreta en difondre la idea de «tots els polítics són iguals», no és així. Clar que hi ha de tot en tots els partits, però no te res a vore ni la quantitat ni la «qualitat» del fang de l’esquerra amb el de la dreta. La dreta genera fang amb tota la naturalitat del món des de sempre. I molt. No oblidem que «fang» comença amb f de franquisme…
A nivell de política municipal potser no és tant aquest vilipendi, però també arriba. La política i els que la exercim no tenim bona fama; qualsevol que es fique en aquest món és sospitós per defecte. Per això patim de vegades coses com les que intentà denunciar el president del govern amb els seus dies de reflexió: insults, calumnies i difamacions a les xarxes, assetjaments injustos, etc. Així, hi ha vegades en què hom es pregunta, com el president, si de veres mereix la pena. La gent estimada que ens envolta també ens ho pregunta i solen dir que la resposta és que no.
Tanmateix hi ha altres vegades en què, com als altres àmbits de la vida, un sol moment recompensa tots els disgustos i esforços. N’he tingut ja uns quants d’estos bons moments en els 10 mesos llargs que duc al càrrec de regidor d’esports: fer i defensar la moció a favor de la pau a Gaza, alguns concerts sublims, la fira de l’esport, les olimpíades escolars, acompanyar a l’orquestra de la Unió i al Taller Pentagrama i un llarg etcètera.
El meu company Paco Gorrea està ja «fart» de què li agraïsca que em fitxara, però sempre li ho dic de cor, hi ha també molts bons moments… (Entre altres coses, perquè ell i els altres companys i companyes també treballen en cor, dit siga de pas).
Tots eixos moments són especials a molts nivells, però si m’haguera de quedar amb un d’ells, està clar que hauria de ser l’últim, el que hem viscut al pavelló Pla de l’Arc els darrers dies.
En només un parell de setmanes hem hagut d’allotjar la fase d’ascens de la Lliga EBA a la LEB Plata i fer tot el possible perquè el Club de Bàsquet Llíria poguera organitzar-la amb èxit. L’ingent esforç que tot açò comporta (humà, econòmic, burocràtic, etc.) no se’l pot imaginar ningú que no haja viscut alguna cosa semblant des de dins. Atès eixe esforç i el resultat, és molt gran la satisfacció d’haver pogut encapçalar el gran equip de treball de la Regidoria d’Esports.
Aprofite per traslladar ací la meua felicitació i el meu agraïment a totes i tots els membres d’aquest equip pel gran treball que han fet durant la preparació i al llarg de tota la fase. També, per descomptat, a tot l’equip de treball del Club de Bàsquet Llíria, especialment als voluntaris i voluntàries que han treballat amb tota la il·lusió del món.
Però, parlant d’equips de treball, qui s’emporta la palma és l’equip de bàsquet, un grapat de bons esportistes que ja no ho són… Ara són herois! Llíria els recordarà sempre com els herois de l’ascens, els que tornaren la il·lusió a tot un poble, els que aconseguiren que més de tres mil ànimes els espentaren com a bojos fins a la victòria! Ningú s’esperava que tot anara tan bé.
Estos dies al Pla de l’Arc pareixen trets del guió d’una pel·lícula de Hollywood farcit d’uns quants moments de grandiosa epopeia com la lesió de Jordan, l’alley-oop de Hadji o el comiat de Vicent Faubel: tres partits èpics on la força del públic ha aconseguit que els equips rivals no pogueren desenvolupar el seu joc, com bé digué Víctor Pérez durant la celebració.
Pot semblar que estiga exagerant, fent un exercici hiperbòlic amb la ploma, però de veres crec que és així. Per això, quan els vàrem fer la recepció oficial a l’Ajuntament, vaig donar-los les gràcies perquè han fet feliç a tot un poble. I fer feliç a la gent no és ni més ni menys que donar-li més sentit a la vida: el sentit de la vida és ser feliç, cosa que s’aconseguix sobre tot contribuint a la felicitat dels demés. Exactament el que acaba de fer l’equip de bàsquet de Llíria. Sempre seran els nostres herois perquè han fet història! Davant d’acò només es poden dir dos paraules: gràcies i enhorabona!