Per la pau

Al meu amic Aurelio, in memoriam.

Nico Marco, regidor d’Esport i Salut de l’Ajuntament de Llíria

Un any i quasi 50.000 morts després, encara continua el govern ultradretà israelià perpetrant un genocidi en tota regla a Gaza. No sols per les bombes, míssils i metralletes, també per la falta de subministraments amb la qual estan a més martiritzant a la població palestina. I ara també a pel Líban… És veritat que la massacre va començar el 7 d’octubre amb la barbaritat dels vils assassins d’Hamàs; però també és veritat, com es va demostrar després, que el servici secret israelià ho sabia i el govern de Netanyahu no va fer res per a impedir-ho, els va deixar fer. Això, que hauria de ser un escàndol mundial, va passar sense pena ni glòria pels informatius durant un parell de dies i ja ningú el comenta. No podem callar i mirar per a un altre costat, li ho devem a les víctimes!

Què està passant? És casualitat? En absolut: la casualitat no existix i menys en la geopolítica. Parem-nos a pensar i veurem què passa i per què. Com ja vaig denunciar al febrer (“Guerres”), la guerra és un gran negoci del qual uns pocs ixen beneficiats a costa del sofriment i la mort de moltíssims. La part més extrema del sistema. Exagere? Dos exemples: el diari El Mundo, el 9 d’agost, va publicar un article en el qual es mostra com Gaza és un banc de proves per a nous i més mortífers armaments israelians. Per això no tots els països àrabs han trencat amb Israel, són bons clients. (L’article està basat en informacions del periodista Antony Lowenstein, prestigiós freelance jueu que ha dedicat part de la seua vida professional a denunciar els excessos del govern israelià contra els palestins). I el Washington Post, que el 12 d’agost va informar que els ambaixadors occidentals van boicotejar el dia 9 la cerimònia de commemoració del bombardeig atòmic de Nagasaki perquè les autoritats no havien convidat als representants d’Israel. Blanco i en botella…

El problema és que el sistema en el qual vivim és pervers en si mateix perquè està basat en l’egoisme i la violència, a part d’en fal·làcies com el creixement ad infinitum. Vivim sota un capitalisme salvatge en el qual els diners són, no ja una fi en si mateix, sinó el gran fi i els éssers humans ens hem convertit en mers mitjans per a la consecució d’eixe fi. Qualsevol que sàpia un poc d’història es pot adonar d’això, no és cap ocurrència meua; no soc cap geni per adonar-me’n ara, és una cosa ben visible als ulls de qui es pare a observar la realitat. I ja fa molt que gent molt qualificada ho ve denunciant: el sistema és atroç! Un sol exemple, una cita de l’insigne Jorgen Randers en el famós informe «Els límits del creixement», publicat en 1972: “el sistema mercantil garantix injustícia i recompensa l’avarícia”.

Més de mig segle després, per desgràcia, els fets li donen la raó. Hui dia podem afirmar, seguint a Antony Lowenstein, que el capitalisme depredador contemporani és “una gegantesca institució financera corrupta en la qual els interessos dels governs (…) estan cada vegada més articulats i concentrats en els interessos financers privats”. Això fa que, al final, el veritable poder ho tinga una oligarquia financera mundial que és la responsable de la creixent desigualtat econòmica, la catàstrofe ambiental i, per descomptat, les guerres. Exemple: en 2014, l’OCDE va demanar a la comunitat internacional augmentar els impostos als més rics per a poder ajudar al 40% de la població mundial més pobra. No se li va fer cas i, deu anys després, la desigualtat és molt major, com mostren tots els indicadors actuals. Per no parlar de la taxa Tobin…

Podríem omplir més i més pàgines denunciant injustícies, però l’essencial ja està dit: el món està vivint unanoche oscura del alma, en paraules de Sant Joan de la Creu… Què fer, llavors? Em ve a la ment el Zaratustra de Nietzsche, que rebutja el menyspreu i l’amargor dels qui denuncien les injustícies sense fer cap proposta positiva perquè al final enverinen als altres amb el mateixtòxic que pretenen combatre. Per això els moviments antisistema no triomfen. Cal ser pro, no anti… Cal actuar en positiu!

Si intentem parar la violència amb més violència, no estem aconseguint més que reforçar i perpetuar eixe sistema pervers que denunciem. Actuant així, ens fem còmplices del sistema. I deixant-nos hipnotitzar pel seu “pa i circ”, també. Vulguem o no, hem de conviure amb el sistema, vivim immersos en ell, però una cosa és la convivència i una altra la connivència. Hem de prendre consciència! (Sobre este tema, és molt interessant la denúncia que fa la periodista canadenca Naomi Klein en el seu llibre “No logo” de com les grans corporacions manipulen les conductes individuals).

La doctora Elisabeth Kübler Ross compta en la seua autobiografia (“La roda de la vida”) com de jove va anar a assistir com a psiquiatra voluntària a les víctimes dels camps de concentració nazis. En la seua primera visita a Auschwitz, només unes setmanes després d’haver sigut alliberat el camp (encara feia olor, literalment, a la mort), es va trobar amb una jove supervivent anomenada Golda que li va donar una lliçó inoblidable. Golda la va abordar i li va fer veure que sentir ràbia i odi en eixe moment era normal en veure per primera vegada els crims perpetrats pels nazis; però també que calia superar això, perquè era l’única manera de véncer-los. Si els supervivents i els vencedors de la guerra es quedaven simplement amb eixa ràbia, Hitler seria el veritable vencedor. Per això es va quedar Golda allí durant mesos per a transmetre eixe missatge de pau i perdó. El seu missatge, essencialment, ve a dir que tots portem dins un Hitler en potència i hem de ser conscients d’això per a poder triar realment la senda del bé.

La conseqüència lògica de tot això és que, per a canviar les coses, hem de canviar nosaltres per dins; hem de treballar molt en eixe sentit i després actuar en consciència. (Ja ho demanava, per exemple, Ortega y Gasset en la seua “Meditació de la tècnica” fa un segle). Hi haurà qui diga que l’ésser humà és així, dolent, allò del homo homini lupus de Hobbes; però estic convençut que és al contrari, tenia raó Rousseau: l’ésser humà és bo per naturalesa i és la societat la que el corromp. Els que hem treballat amb criatures de 3 anys en podem donar fe.

Potser em titllen d’utòpic i em diguen que eixe canvi interior no servix per a res. Benvingut siga l’afalac. Estic convençut que, si cadascun de nosaltres fem eixe treball interior i actuem en conseqüència, el món millorarà. Clar que molta gent ni tan sols està en disposició de fer-ho, ja té bastant amb sobreviure, primum vivere, deinde filosofare. Però si aconseguim que una massa crítica de la resta vaja per eixa línia, tot pot millorar en poc temps. Ho ha demostrat la història. Al llarg dels segles, hi ha hagut períodes en els quals, després d’una  “noche oscura del alma”, s’ha eixit cap avant per a millor.

Això sí, per desgràcia moltes vegades eixos avanços costaven rius de sang, com en la Revolució Francesa, p. ex. Ara, no obstant això, la revolució que necessitem es pot fer de manera incruenta. Precisament es tracta d’oposar-se a la violència del sistema amb la no violència, l’eficàcia de la qual ja va demostrar Gandhi fa 80 anys. I mai en la història de la humanitat s’han donat condicions tan favorables perquè el poble dispose dels mitjans per a fer eixa revolució. Mirem, per exemple, la “primavera àrab” de 2011: amb simples sms, la gent quedava i es manifestava pacíficament. I així es van canviar governs!

Ara l’objectiu és més ambiciós. Ara es tracta de canviar el món. Tots els que puguem, eixa massa crítica de persones, hem d’adonar-nos que la vida va molt més de compartir que de competir, que (superant el “si vis pacem, para bellum” dels antics) si volem la pau, ens hem de preparar per a la pau, no per a la guerra. George Monbiot, columnista de The Guardian, ens crida a una “mobilització democràtica contra la plutocràcia”. Em sume a la seua crida, hem d’actuar en conseqüència en el nostre dia a dia, decidir-nos i deixar de participar en el consumisme que engreixa a les multinacionals que estan darrere de les guerres. I deixar de treballar per a la indústria armamentística. I, sobretot, deixar de disparar… (Perquè sempre és algú del carrer qui dispara, no el capitost que decidix en la seua mansió). Seguim l’exemple dels objectors de consciència! Pepe Beunza, a principis dels 70, va ser el primer a Espanya i el meu amic Aurelio Romero Benlloch, de Marines, un dels valents que va seguir el seu exemple a principis dels 80. Ho van pagar amb la presó, i molts altres per tot el món fins i tot amb la vida, però són exemples a seguir si de veritat volem llegar un món millor a les següents generacions. Un influencer es va presentar a les europees i va traure un 5% dels vots. Què passaria si demà un 5% de soldats israelians es negara a continuar prement el gallet? Això serien uns 40.000 soldats. Israel triplicaria la seua població de reclusos en un dia? Potser els afusellarien? No. No sabrien què fer, se’ls generaria tal caos que la guerra es paralitzaria ipso facto. I només amb un 5% dels soldats! No crec que siga impossible en absolut, només faria falta un mínim de lideratge i coordinació entre ells. Tant de bo recapaciten i se’ls ocórrega!

Ja basta! Volem la pau! Deixem arrere la violència! Segur que, abans o després, ho aconseguirem, perquè hi ha molta més gent bona que gent equivocada. No estic parlant de partits, hi ha gent bona a tot arreu. I gent equivocada també. I molta altra gent, la majoria, que es deixa portar sense reflexionar. Per això hem de treballar per a fer-los pensar. Per això escric este article: si servix perquè una sola persona òbriga mínimament els ulls, donaré el meu temps per ben emprat.

Pel que respecta a mi, parlant ja de política municipal, hauré de respirar profund i treballar seguint la saviesa de Golda per a no retornar insult per insult i donar un bon exemple a la nostra ciutadania. I esforçar-me en moltes més coses, clar…