Nico Marco, regidor d’Esport i Salut de l’Ajuntament de Llíria
Dos setmanes del gran desastre provocat per la DANA. Dos setmanes en les quals han predominat la consternació i la indignació. Això visquérem els que vam estar en la multitudinària manifestació del dia 9 a València: la gent està consternada i indignada. I amb raó.
Indignació per la incompetència i inoperància de la Generalitat Valenciana. Un avís a temps hauria salvat moltes vides. Mai sabrem quantes, però una sola ja hauria valgut la pena, per descomptat. ¿Com pot ser que uns altres, amb competències més modestes, tinguérem la informació i la capacitat per a actuar a temps i ells no? Ineptitud!
Indignació també per la tardança a atendre les víctimes. Passivitat. Caos. I una altra riuada doblement indignant: la riuada de fang desinformatiu d’alguns mitjans i xarxes que es dediquen a difondre mentides per tal d’escampar i assentar en l’imaginari col·lectiu allò de “tots els polítics són iguals” i “tots tenen la culpa”. Doncs no, en absolut. Les lleis deixen ben clar quines responsabilitats té cada administració. Ens lluiria més el pèl si Ximo Puig haguera sigut el President! Hauria actuat responsablement com va fer amb la Vega Baixa en 2019. A més, l’Agència València d’Emergències que va crear, estaria ara a ple rendiment. Però per a l’actual govern, era una ocurrència, un quiosquet. Cree el ladrón que todos son de su condición…
El mal és que esta última riuada manipuladora sembla portar les de guanyar a tot el món: Trump arrasa als EUA i el seu amic Netanyahu seguix avant impunement amb el genocidi a Gaza. I ja ni ho veiem en les notícies… I Feijóo repartint “carnets d’humanitat”! Es creu Déu???
Si afegim les riuades d’eixe fang més putrefacte a les naturals, sembla que tot ens porte al pessimisme i la desesperança. Mes no és així. Hi ha una altra riuada: la riuada de solidaritat!
Eixa solidaritat, eixa altra riuada de persones voluntàries, sobretot joves, que ha anat espontàniament a deixar-se la pell per ajudar als seus semblants, és el que ens manté l’esperança. Quasi tota la gent és bona, només necessita un esperó per a moure’s. La llàstima és que hagen de succeir coses molt grosses i ací a casa perquè despertem, el sistema ens té massa hipnotitzats. Però encara hi ha esperança…
Fa ben poc, la poeta romanesa Ana Blandiana va pronunciar un bell discurs en rebre el Premi Princesa d’Astúries. En ell es preguntava si podria la poesia salvar al món i demostrava amb exemples que sí. Estic d’acord amb ella. Ja deia Dostoievski que la bellesa salvarà al món i la poesia és, abans de res, bellesa. Parafrasejant a Bécquer, poesia som nosaltres, poesia és el poble movent-se per a ajudar a les víctimes. Això, la part més bella de l’ésser humà, la poesia viva que residix en el nostre interior, és el que salvarà al món. El passat 9 d’octubre, vam celebrar a Llíria una trobada de poetes per a homenatjar a Estellés. Allí, en estos temps en què els poderosos fan la guerra, ens adonàrem que nosaltres, el poble, estàvem fent la pau. Exactament el mateix que fa la riuada de persones voluntàries. Això és poesia i això salvarà al món! Continuem, doncs, per aquest camí de solidaritat.