Pau Andrés, diputat de Compromís a la Diputació de València
Quan parlem de salut mental, parlem de drets fonamentals, d’un pilar essencial del nostre sistema sanitari. Però a la província de València arrosseguem una anomalia històrica: un hospital de salut mental, el de Bétera, que depén econòmicament de la Diputació tot i que aquesta institució no té competències en la matèria. Una situació insòlita, insostenible i que, malgrat els anys, encara no hem resolt.
A mitjans dels anys 80, el model de salut mental a la província estava completament desfasat. Tres centres —l’Hospital Psiquiàtric Pare Jofre de Bétera, el Sanatori Gero Psiquiàtric de València i la Casa de la Misericòrdia— funcionaven sota la tutela de la Diputació, un fet difícilment explicable en termes de gestió pública. Bétera, inaugurat en 1973, es presentava com un model nou, però en realitat reproduïa els esquemes de reclusió propis del franquisme: a un espai aïllat, amb una estructura concebuda més per a confinar que per a rehabilitar. Durant anys, els titulars en premsa retrataven la crua realitat del centre: suïcidis, homicidis, accidents als voltants, protestes veïnals… Tot com a conseqüència d’un model caduc que ignorava la nova psiquiatria i la necessitat d’integrar els pacients en la societat.
Amb el temps, es va anar desmantellant la seua funció com a psiquiàtric, deixant només un pavelló per a malalts terminals. Però la reconversió real, la transformació d’aquest espai en una unitat assistencial orientada a la rehabilitació, mai ha arribat a materialitzar-se. I això, tot i els intents de col·laboració entre la Diputació i la Generalitat.
Hui, l’Hospital de Salut Mental de Bétera té capacitat per a 40 pacients, però amb una ocupació que ronda el 50% per falta de recursos humans i materials. A més, continua fora del sistema sanitari públic, desaprofitant el seu potencial per a tractar pacients de mitjana i llarga estada en processos de rehabilitació. No podem permetre que un recurs així seguisca infrautilitzat.
Des de Compromís defensem una solució clara i viable: la integració d’aquest hospital en la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública. Només així podrem garantir una estructura estable, condicions dignes per al personal i una atenció de qualitat per als pacients. La salut mental ha de ser una prioritat real, no una competència difusa que ningú assumeix del tot.
A més, no podem oblidar la situació dels professionals que treballen allí. El seu conveni col·lectiu acumula 14 anys de retard, deixant-los sense drets bàsics com el reconeixement de la carrera professional. Malgrat els acords previs, el govern actual de la Diputació continua ignorant aquesta realitat. I això és inacceptable.
No es tracta només d’un hospital, sinó d’un compromís amb la dignitat i la justícia social. La salut mental no pot continuar sent l’assignatura pendent de les nostres institucions. Ha arribat el moment de fer el pas definitiu: que Bétera siga part del sistema públic valencià de salut i que, d’una vegada per totes, posem les persones al centre de les decisions.