Paco Garcia Latorre, portaveu comarcal de Compromís
Fa ara prop de 10 anys estàvem a les portes de les eleccions autonòmiques i locals del 2015, plens d’il·lusió i optimisme, on es va produir un canvi polític i social sense precedents, on el bipartidisme es va fer a un costat i la pluralitat i diversitat varen entrar a la majoria d’institucions públiques.
El bienni social del períodelegislatiu del 2015-2023 va suposar un salt qualitatiu i quantitatiu en avançament de drets i respostes a les necessitats de la ciutadania. Una revolució de conceptes i formes de gestionar, on la cooperació, el diàleg, els compromisos socials, les innovacions legislatives i l’assentament de l’Estat de Benestar,l’Educació i la Sanitat, eren els pilars que conduïen les polítiques locals, autonòmiques, estatals i fins i tot l’europea.
Des de Compromís teníem una màximasegellada per Mónica Oltra, que era la de lluitar per aconseguir “la felicitat de tots els dies”. Que les persones foren l’eix de les decisions públiques, que tothom tinguera les mateixes oportunitats de viure en llibertat i aconseguir desenvolupar els seus projectes vitals i que l’economia estiguerasempre al servei de les persones i no pas el contrari.
Per contra, estem veient com la por ha arribat a les institucions, amb el màxim exponent en la Casa Blanca dels Estat Units d’Amèrica, on el matonisme polític al pur estil mafiós, com ha descrit el prestigiós mitjà “TheEconomist”, estásiguent protagonista d’alterar i subvertir l’ordre mundial.
Es vergonyós veure com se denigra a primers mandataris mundials en “primetime”. Amb ocurrències que, si estan premeditades, fan molta por, i si són el capritx de torn, són un perill per a la democràcia tal i com la conegam.
Estem veient que, quan la por governa, els drets i les llibertats són segrestades, se manipulen estos termes per transgredir les més bàsiques normes de convivència. S’utilitza la geopolítica com a tauler de negocis, on la plutocràcia s’erigeix amb retallades i aranzels criminals que afecten als assalariats, joves, jubilats, funcionaris, consumidors en general i a tot l’empresariat i mon industrial.
Quan la por governa, els pensaments crítics, la diversitat sexual o religiosa, la ciència i innovació són esborrades, assenyalades i estigmatitzades. La lacra de la violència de gènere es menyspreada i el patriarcat agafa una força obscena per repetir mantres del passat mes obscur.
Quan la por governa, l’economia sols juga a favor dels que més tenen, són servils en els poderosos i implacables amb els mes dèbils. Menys de l’1% del món decideix el destí i futur de les vides de l’altre 99%.
Quan la por governa, s’encarna perfectament en l’extrema dreta i es pensa que es impune per fer tot el que vol: iniciar i finalitzar guerres, quedar-se estats i transformar-los en ressorts hotelers de luxe, fer deportacions massives, criminalitzar les persones sols pel seu lloc de naixement. Fer creure, amb la maquinària propagandística digital actual, a gent treballadora i mileurista queson superiors a altres mes pobres que ells, enfrontant-los i sotmetent-los al pensament de la llei de la força i la supremacia. Les moto serres són el seu símbol i el patiment humà la seua conseqüència.
Possiblement tant la dreta moderada com l’esquerra europeesno ho hagen fet tot correctament, segur. Però, des de la socialdemocràcia i la política liberal hi han fronteres que, encara que no hi han lleis escrites, mai s’han atrevit a sobrepassar. La globalització de les últimes dècades ha incidit i molt en la pèrdua d’alguns valors i sentiments humanistes, fent que la individualitat, la competició i la competitivitat foren elements d’una falsa meritocràcia per aconseguir objectius poc clars i sense tindre en compte a generacions futures.
Podem creure mes o menys en els actuals líders polítics, en que a voltes sobreactuen i no estan centrats en les necessitats reals de la ciutadania. Podrem discrepar en les línies d’actuació d’uns i d’altres. També podem incidir interna o externament de cara a futur en la tria de nous referents polítics i socials que ens retornen a l’”estatus quo”. Podem exigir que els consensos siguen la millor eina de contribució política a la democràcia moderna. Però, el que no ens podem permetre la ciutadania es que la por ens governe. Ahí sempre eixirem perdem tots.