Una de les grans revel·lacions de la música pop valenciana actua al Loco Club el 20 d’octubre
Esther Querol Forner (Vinaròs, 30 de setembre del 1998) és una de les grans revel·lacions de la música pop valenciana els últims anys. Ha col·laborat amb La Fúmiga, Sandra Monfort, Laura Esparza i Àlex Blat (Tardor) i va obtindre nominacions als premis Ovidi i Carles Santos per Les teues ales (2021), un EP al qual va succeir l’àlbum Les cartes que mai vaig cremar (2022). Parlem amb ella uns dies desprès d’haver actuat a Brusel·les i a Londres, a només dos setmanes del seu pròxim concert al Loco Club de València, el 20 d’octubre.
Acabes d’arribar de tocar en Brusel·les i Londres. Com a anat?
Una súper experiencia, no només hi havien valencians i catalans, també gent d’allí.
Deies fa poc en una entrevista que el teu repte mésimportantés saber gestionar el temps i no sabotejar-te.
El món de la música és complexe i cal gestionar la teuasalut mental en quant a les expectatives que pots crear. Estem acostumats a vore com els productes emergents sorgeixen un dia i has de donar un certnivell i sempre tindre lo més novedós a oferir i viralitzar-lo. Obligacions que ens imposen. I la música no és això. Cal gestionar el temps que requereix un projecte. Quan treballes amb zero expectatives és quan passen les coses i et sorprenen. Tot funciona millor perquè no esperes res.
Vas aficionar-te a la música quan eres menuda, veient en la tele Operación Triunfo. No creus que eixa mena de programes alentaven un model d’èxit instantani que no es correspon amb el que dius?
El meu primer impuls va ser a través dels programes de televisió, als quals estic agraïda. Jo m’he presentat a càstings d’Operación Triunfo, sóc transparent i ho dic. Però estic d’acordamb el que suggereixes. El que passa és que és complicat de gestionar. Es fomenta l’immediatesa, la qual es completament antònima a la realitat musical, que necessita el seu temps. Eixa immediatesa no es pot sostindre a llarg termini, a no ser que tingues un equip de persones que et vagen dient el que has de fer en cada moment, i jo fugisc d’això, perquè vullfer el que vull fer. Els artistes hemd’aprofitar el nostre altaveu per a dir que l’immediatesa va en contra de del’art. Estos programes són una opció més, m’agrada vore’ls, però cal fer-lo amb una perspectiva crítica. Cal relativitzar com funcionen. És impossible que capien tantes persones tenint èxit al mateix temps.
Quins referents tenies quan vas començar a fer música?
Semprem’haagradat el pop, i crec que elsprimers que em van impulsar a fer el que faig, quan teniadeu o dotze anys, van ser Miley Cyrus, Justin Bieber o Demi Lovato. A molta gent també els agrada, però s’ho callen. I no hem de dimonitzar la música, vinga d’on vinga. M’obriren la ment per a escriure les meues cosetes. Amb 13 o 14 anys ja vaig escoltar més indie rock, coses com Arctic Monkeys, una altra onada i altres referents. Desprès, Love of Lesbian o Vetusta Morla. I desprès, grup svalencians i catalans que, tot i allunyar-se del que jo volia fer, com Amelie, que es pareixien a Simple Plan, em mostraven que es podía fer. Referents hi ha hagut moltíssims.
T’agradaria col·laborar amb algú en particular?
M’agraden molt Ginestà, un grupcatalà que també fa pop i m’ha influït molt. Connecto molt amb lo que fan. Seria un luxe. Podrien sorgir coses boniques.
¿Nous treballs a la vista?
Estic constantment creant, fent cançons. Les emocions van canviant. M’està venint molt bé col·laborar amb altres artistes, fomentar l’enriquiment mutu, eixe companyerisme tan necessari quan estàs començant.
Qué et motiva a col·laborar amb altres músics?
No les faig per contracte ni per interés. Les faig amb artistes amb els quals acabe tenint un vincle molt guai, que fomente sinèrgie xules. Va ser el cas de Sandra Monfort, La Fúmiga o Laura Esparza. Encaixar personalment i artística, tot i tindre diferències, que també s’han de posar en valor.
Com vas fitxar per Primavera D’Hivern, el teu segell discogràfic?
Vaig conèixer a Àlex Blat, el meu productor i cantant de Tardor, gràcies a que em vaig presentar al càsting de Cantant al cotxe, un programa d’ÀPunt. Jo era molt fan de Tardor. Ell va vindre convidat al programa al qual estav ajo. Va començar a seguir-me per xarxes, on cantava tot selsdies. Li va agradar. Vam fer la cançó “Valenta”, per al futbol femení valencià. Tot alló va fer que em proposaren una reunió i entrar al seu segell. Allò que es diu d’estar en el lloc indicat, en el moment indicat i amb les persones adeqüades. Van confiar cegament en mi. Jo sóc molt independent, però sola no haguera sabut per on tirar. M’he estalviat molts palos que ells s’han menjat. Ells ho fan des de la bondat i les ganes de construir alguna cosa junts. Em sento molt afortunada, perquè a mes és un segell amb una personalitat molt definida.
T’agrada mes tocar en sales o en festivals?
Són experiències distintes. En una sala pot ser més especial perquè hi ha una preparació més concreta, i t’ho prens com un moment especial per a aportar alguna cosa distinta. Lo dels festivals sorgeix d’una altra manera, i et dona l’oportunitat que et conega més gent. Però en la sala es genera un ambient que en un festival és més difícil crear. No sabra dir qual m’agradamés, les dos són experiències xules. Pot ser amb el temps et puga donar una resposta més fonamentada. Però sí que et puc dir que em quede amb el públic que vol escoltar-te de veritat, i les sales són habitualment un espai amb més respecte cap al que està passant en escena. Tot i que, últimament, per a que el públic pague una entrada sembla que tingues que ser Olivia Rodrigo, encara que només sigen deu o dotze euros. La gent no paga per a vore un artista que no coneix massa, però sí paga per vore una pel·lícula de la qual no té informació prèvia. Hi ha una falta d’educació molt gran en quant a la música. Tenim molt a l’abast concerts gratuits, sobre tot ací al País Valencià, però cal també fomentar que la gent pague per anar a una sala, i aixó requereix una educació que ara no n’hi ha.